PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PELS VOLTANTS DEL BARRANC DE LA CARBONERA (3)

Artur Mas i les lliçons del 24-M

JOAN TAPIA

Periodista

El 24-M ha sigut una sacsejada. A Espanya el PP ha baixat 12,5 punts, fins al 27%, i el PSOE, que ha obtingut un 25%, se li acosta. Hi pot haver tomb, però el PSOE tampoc ha pujat, sinó que ha baixat menys (2,7 punts).

El PP i el PSOE segueixen sent els dos grans partits, però l'alcaldia de Madrid anirà a Manuela Carmena, recolzada per Podem, a pesar d'haver tret un regidor menys que Esperanza Aguirre. Aquesta dada, més el possible desnonament del Partit Popular als ajuntaments de Saragossa (per Podem), València (per Compromís) i Sevilla (per PSOE) és la prova d'un canvi rellevant que necessitarà pactes d'esquerres.

A Catalunya, CiU (666.000 vots) segueix sent el primer partit, i el PSC (508.000), el segon. Però tots dos perden força respecte a les municipals del 2011. En el total de Catalunya CiU baixa 6,62 punts, fins al 21,5%, i el PSC, 8, fins al 17,1%. Però la dada revolucionàriaés que Xavier Trias, després d'un sol mandat, perd l'alcaldia de Barcelona davant la indignada Ada Colau. I el PSC es clava una gran castanya i queda relegat a cinquena força. Només aconsegueix la segona posició catalana per la fortalesa dels seus alcaldes metropolitans i per casos com el de Josep Mayoral (Granollers), que puja fins al 43% del vot.

Però CiU i PSC reculen mentre pugen tots els partits de protesta contraris al «competitiu consens catalanista» que va durar des del 77 fins a la sentència de l'Estatut: els independentistes desacomplexats d'Esquerra Republicana i els al·lèrgics al sobiranisme de Ciutadans (set punts més cadascun), els revolucionaris de la CUP (5 punts) i l'aliança ICV-Podem que s'emporta el trofeu de Barcelona amb el triomf (espectacular, però molt curt i amb problemes de governabilitat) d'Ada Colau.

Anem tant a Espanya com a Catalunya a un mapa polític més plural, més complex i amb més problemes de governabilitat. El País va publicar ahir una projecció del resultat de les municipals en les pròximes legislatives (exercici arriscat però interessant) i el Parlament que en sortia donava una Espanya ingovernable, molt similar a la de la recent enquesta d'EL PERIÓDICO, amb el Partit Popular com a primer partit però a distància sideral de la majoria absoluta. Vaig advertir d'aquest risc al Geometria Ciutadana de diumenge passat.

Plantejament aventurat

A Catalunya el principal a curt termini és veure els efectes del 24-M en el procés independentista i saber si es mantenen les eleccions anticipades del 27-S. És el president el que té la facultat (i la responsabilitat) de decidir. Però hi ha tres dades rellevants. Primer, com ell mateix va dir divendres, perdre Barcelona és greu «per al procés». Segon, els dos partits que més han pujat en aquestes eleccions són ERC i Ciutadans. Tercer, el desastre de Convergència i Unió a l'àrea metropolitana (cinquena força a Badalona, setena a l'Hospitalet, cap regidor a Cornellà, Santa Coloma o Viladecans) fa molt aventurat plantejar unes eleccions plebiscitàries que no generin divisions. I el més probable és que el Parlament resultant fos ingovernable. Poc capaç.

Els incondicionals diuen que la suma de CiU i ERC aconsegueix el 38% enfront del 36% de fa quatre anys, abans de la gran eclosió de l'11-S del 2012. Si hi sumem la CUP, se salta del 38,3 al 45%. Però aquesta suma s'aconsegueix només per l'increment de la CUP i amb el descens de CiU. ¿Aquesta Catalunya seria el nou estat de la UE tipus Holanda del sud amb què fantasiejava no fa gaire Artur Mas? I assegurar que es passarà del 45 al 51% té bastant d'acte de fe. Sense oblidar que aquest somiat 51% no és tampoc màgic. ¿I si en les legislatives espanyoles, dos mesos després, surt una altra majoria?

EL TÚNEL DEL TEMPS: RAFEL GENOVÉS

Darrerament vaig poc a Vinaròs. A part del dia que sé sol fer el sopar anual de Vinaròs News (primer divendres després del Reis), durant l’any hi solc anar una vegada o no cap (tal com s’expressava l’humorista Eugenio)

Així, enguany, sembla que ja tinc la quota acabada ja que hi he anat un parell de vegades.

La darrera vegada que hi vaig anar va ser per Setmana Santa i vaig passar pel centres històric de la població (casa consistorial, església arxiprestal, plaça dels Tres Reis...) Feia temps que no passava per aquell indret i quan ho feia, no em fixava amb un detall que per a mi té força rellevància: la seu de la UGT.  

L’edifici de la UGT, l’altre dia, com a l’any 1982 es troba a la plaça Jovellar, allà on comença el llarg carrer de Sant Francesc. Em va donar alegria veure allà on, per primer cop em vaig afiliar al sindicat.

En aquell temps tot era diferent, fins i tot el pagament de les quotes. Avui en dia o té les cobren del compte o directament de la nòmina. En aquell temps havies de passar a pagar-les pel sindicat i t’enganxaven uns cupons a un annex que portava el carnet. Mirant-ho en retrospectiva, tot era molt més romàntic.

Allà vaig conèixer a Rafel Genovés, el secretari general del Baix Maestrat. Sempre he recordat a Rafel amb estimació ja que era una d’aquelles persones que, quan el coneixies no et deixava indiferent.

No recordo com va ser la nostra primera trobada, però si les moltes vegades que em va fer passar al seu petit despatx per xerrar. Per cert, del seu despatx també recordo una cosa que en aquell temps em cridava molt l’atenció: una al·legoria de la República. Llavors, ser republicà, era fins i tot pitjor que ser comunista. 

-Joan, portes pressa? –Em solia dir-

-Ja saps que sí, Rafel. Me’n he d’anar cap a casa...

-Passa que xerrarem...

Bé, xerrar el que es diu xerrar, pràcticament només xerrava ell. Li agradava opinar sobre l’actualitat política i sindical. Jo m’he l’escoltava en atenció i assentia amb el cap. De vegades parava i em preguntava:

-Entens el que vull dir-te? Mira, així parla Felipe González i queda bé.

Sense cap mena de dubte Rafel Genovés ha estat una de les persones que he conegut que millor oratòria tenia. El seu discurs era coherent, en consonància amb el meu pensament, però no exempt de crítica contra el govern socialista que, tot just, començava a governar. Rafel Genovés pertanyia al corrent crític Izquiera Socialista, del qual, el cap visible a Madrid era Pablo Castellano.  

A part de ser el secretari general de la UGT del Baix Maestrat, Rafel va ser també el primer regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament de Vinaròs. No obstant, per la seva actitud, va caure en desgràcia i no va repetir, fins i tot, el PSPV-PSOE, el va suspendre de militància.

Tot va venir arran de la confecció de la llista per a les segones municipals. L’assemblea de militants va acordar que el que havia segut alcalde Ramón Bofill, no repetiria. En canvi, a València, la comissió de llistes el va acabar imposant. Rafel, amb un altre militant local (crec recordar que li deien Ramon Grau) va encapçalar l’oposició contra l’alcalde.

Vaig deixar de treballar a Vinaròs i, durant anys, no vaig saber res més de Rafel. En un sopar de Vinaròs News, quan Jordi Romeu n’era l’alcalde, li vaig preguntar per ell i em va respondre que havia mort feia mols anys. Ho vaig sentir profundament.  

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 31-05-2015

Això és el que passa si la gent deixa el plàstic fora dels contenidors. 
Per cert, la bossa de brossa també deixada fora, no pot faltar, és una constant.