TONI AIRA
Periodista
Una cosa és que t'ataquin i una altra que t'ataquis. Una cosa és que Mariano Rajoy i companyia et llancin tota l'artilleria pesada, i una altra ho és atacar-te dels nervis i caure en una sèrie d'errors no forçats que regalen a l'adversari el que no mereix i que ofereix al respectable allò que més el desconcerta: un espectacle lamentable on voldria veure estímul i il·lusió.
I és que a falta d'un resultat electoral del 27-S que oferís una majoria més potent a Junts pel Sí, que per exemple (i molt especialment) no fes dependre la coalició independentista del criteri i dels tics de la CUP, l'actual escenari català congelat sembla voler compensar el seu estancament, la seva incapacitat per fer que passin coses de pes que impulsin, amb un atac de nervis. I d'aquí les ànsies per les dates simbòliques o les ganes de reivindicar-se cadascú pel seu compte només quatre dies després d'haver apostat per una fórmula electoral innovadora que conjuminava esforços camí d'un objectiu comú encara no assolit.
Perquè sí, és intolerable la divisió entre demòcrates i separatistes que pregona el PP i els seus altaveus. Preocupant, però un insult més en la seva línia radical, com quan Rajoy surt i diu en resposta a la proposta de declaració sobiranista al Parlament que «no aconseguiran cap dels seus objectius», a l'estil del que llegia quan actuava o parlava algú d'ETA o del seu entorn polític. Vergonyós però previsible.
I no perquè l'adversari sobrepassi tots els límits del que és raonable o perquè forci al màxim el reglament del Parlament per obstaculitzar una declaració de la cambra en favor del procés independentista, el sobiranisme ha de respondre atacat dels nervis, obsessionat a aconseguir-ho el 9-N i mirant també de donar de si al màxim el reglament. Les formes són molt importants en política, i fins a la data el sobiranisme representat a les institucions les ha guardat exemplarment. Estar en mans de la CUP i del seu mantra de la desobedicencia no hauria justificar-ho tot. De fet, no hauria de fer-ho amb res. I el que està passant al front dels partits independentistes genera neguit a molts que fa ben poc els van votar i que ja veurem si hi tornen el 20-D. Perquè a Madrid es va forjant un pacte d'Estat contra el desafiament de les institucions catalanes, i aquí, mentrestant, en comptes d'enfortir l'aposta i treballar les defenses, s'opta per un atac d'ansietat generalitzat que ens té sense govern, quan ja hauríem de tenir el que van triar les urnes per construir ni més ni menys que un nou Estat.
