divendres, 4 de març del 2016
Nedar i guardar la roba
PERU ERROTETA
De vegades, el dolent que té l'exercici del poder (per qui l'exerceix, clar) és que no hi ha més remei que retratar-se. Una mica d'això li va passar a la CUP quan va haver de decidir amb qui estava i és el que comença a passar-li a Oriol Junqueras amb la cosa del BCN World.
Com en els contes infantils, tot va començar quan era una vegada que Sheldon Adelson, el 16è individu més ric del món (amb una fortuna personal d'uns 28.000 milions de dòlars), ultraconservador i prominent figura del lobby sionista americà, va posar la vista a Europa per a l'expansió dels seus sucosos negocis del joc a Las Vegas i Macau. I no se li va ocórrer millor idea que subhastar-se entre Barcelona i Madrid. Malgrat queArtur Mas, conseqüent amb el seu perfil business friendly, li va posar la catifa vermella perquè Eurovegas es quedés a Catalunya, Adelson va acabar optant per Madrid, però les seves exigències van ser tantes i tan variades (des d'exempcions fiscals fins a sòl gratis, passant per la normativa antitabac), que la cosa va acabar com el conte de la lletera.
Mentrestant, Artur Mas, ofès, es va treure un altre conill del barret: BCN World. El mateix que el d'Adelson (casinos, hotels…), però "més nostre", no només pel nom (qüestionat per utilitzar impròpiament la sigla BCN), sinó perquè s'aixecaria en uns bonics terrenys, situats al costat de Port Aventura. Va néixer així Veremonte i així va morir, com el que era: un procés especulatiu d'alta volada i sense diners. Cosa que no va obstaculitzar un espaterrant espectacle mediàtic, en el qual Artur Mas seguia xuclant càmera, de vegades acompanyat d'algun company de viatge, com Pere Navarro.
Mentrestant, què feia Oriol Junqueras? Callar i atorgar, com en altres qüestions que remenaven Convergència i Mas. Oposar-se amb la boca petita, tan petita que ni tan sols se li veia. Ara, Oriol Junqueras parla de BCN World com si ell i el seu partit -que recolzaven al govern de Mas- no tinguessin res veure amb l'assumpte. I ara, a toro passat, considera que el projecte "no era realista". Per què? Pels sis casinos que incloïa? Perquè no hi havia els diners per fer-lo? Perquè es tractava d'una farolada de Mas? En qualsevol cas, Junqueras no qüestiona el fons de l'assumpte -col·locar a Catalunya en el mapa del joc i els negocis que hi van associats-, sinó tot el contrari. Considera que no és qüestió de deixar la iniciativa en un calaix, sinó repensar-la perquè s'aixequi un complex d'oci raonable, sostenible i familiar, en el qual "el joc no domini".
En què quedem? Si es planteja que "el joc no domini" vol dir que hi haurà joc. Llavors, on queda el complex familiar? Estarà pensant Junqueras en "casinos raonables"? Són compatibles, en fi, esplai familiar i ruleta? Potser caldria preguntar-ho a Hard Rock, un altre gegant global del joc que, atret pel meló que s'ha obert a Catalunya, ha vingut a oferir al president Carles Puigdemont 2.400 milions de dòlars per un negoci de joc -"una oportunitat (clar) que no es pot desaprofitar"-, en paraules del conseller de Territori, Josep Rull. Coincideixen els interessos deHard Rock amb la visió que expressa Oriol Junqueras? No serà, tal vegada, que del que es tracta és de pintar de rosa BCN World? Això i no una altra cosa és el que proposa Rull quan advoca per un pla urbanístic redimensionat, nous operadors i un doble consens "polític i territorial". És a dir, sí al joc.
En línia amb aquest nou estil (oportunisme disfressat de creativitat) i d'acord amb els temps que corren, s'aventura la idea de celebrar un referèndum, amb la intenció explícita de legitimar la venda de la moto a una ciutadania que últimament sembla estar una mica revolucionada. Per a Rull, naturalment, en els municipis de Salou i Vila-seca i, segons Junqueras, en tota Catalunya. I en aquest referèndum què demanaran Oriol Junqueras i ERC que es voti? Estaran a favor o en contra del joc o potser una mica a favor i una mica en contra? Això és el que té de dolent tractar de nedar i guardar la roba.
De vegades, el dolent que té l'exercici del poder (per qui l'exerceix, clar) és que no hi ha més remei que retratar-se. Una mica d'això li va passar a la CUP quan va haver de decidir amb qui estava i és el que comença a passar-li a Oriol Junqueras amb la cosa del BCN World.
Com en els contes infantils, tot va començar quan era una vegada que Sheldon Adelson, el 16è individu més ric del món (amb una fortuna personal d'uns 28.000 milions de dòlars), ultraconservador i prominent figura del lobby sionista americà, va posar la vista a Europa per a l'expansió dels seus sucosos negocis del joc a Las Vegas i Macau. I no se li va ocórrer millor idea que subhastar-se entre Barcelona i Madrid. Malgrat queArtur Mas, conseqüent amb el seu perfil business friendly, li va posar la catifa vermella perquè Eurovegas es quedés a Catalunya, Adelson va acabar optant per Madrid, però les seves exigències van ser tantes i tan variades (des d'exempcions fiscals fins a sòl gratis, passant per la normativa antitabac), que la cosa va acabar com el conte de la lletera.
Mentrestant, Artur Mas, ofès, es va treure un altre conill del barret: BCN World. El mateix que el d'Adelson (casinos, hotels…), però "més nostre", no només pel nom (qüestionat per utilitzar impròpiament la sigla BCN), sinó perquè s'aixecaria en uns bonics terrenys, situats al costat de Port Aventura. Va néixer així Veremonte i així va morir, com el que era: un procés especulatiu d'alta volada i sense diners. Cosa que no va obstaculitzar un espaterrant espectacle mediàtic, en el qual Artur Mas seguia xuclant càmera, de vegades acompanyat d'algun company de viatge, com Pere Navarro.
Mentrestant, què feia Oriol Junqueras? Callar i atorgar, com en altres qüestions que remenaven Convergència i Mas. Oposar-se amb la boca petita, tan petita que ni tan sols se li veia. Ara, Oriol Junqueras parla de BCN World com si ell i el seu partit -que recolzaven al govern de Mas- no tinguessin res veure amb l'assumpte. I ara, a toro passat, considera que el projecte "no era realista". Per què? Pels sis casinos que incloïa? Perquè no hi havia els diners per fer-lo? Perquè es tractava d'una farolada de Mas? En qualsevol cas, Junqueras no qüestiona el fons de l'assumpte -col·locar a Catalunya en el mapa del joc i els negocis que hi van associats-, sinó tot el contrari. Considera que no és qüestió de deixar la iniciativa en un calaix, sinó repensar-la perquè s'aixequi un complex d'oci raonable, sostenible i familiar, en el qual "el joc no domini".
En què quedem? Si es planteja que "el joc no domini" vol dir que hi haurà joc. Llavors, on queda el complex familiar? Estarà pensant Junqueras en "casinos raonables"? Són compatibles, en fi, esplai familiar i ruleta? Potser caldria preguntar-ho a Hard Rock, un altre gegant global del joc que, atret pel meló que s'ha obert a Catalunya, ha vingut a oferir al president Carles Puigdemont 2.400 milions de dòlars per un negoci de joc -"una oportunitat (clar) que no es pot desaprofitar"-, en paraules del conseller de Territori, Josep Rull. Coincideixen els interessos deHard Rock amb la visió que expressa Oriol Junqueras? No serà, tal vegada, que del que es tracta és de pintar de rosa BCN World? Això i no una altra cosa és el que proposa Rull quan advoca per un pla urbanístic redimensionat, nous operadors i un doble consens "polític i territorial". És a dir, sí al joc.
En línia amb aquest nou estil (oportunisme disfressat de creativitat) i d'acord amb els temps que corren, s'aventura la idea de celebrar un referèndum, amb la intenció explícita de legitimar la venda de la moto a una ciutadania que últimament sembla estar una mica revolucionada. Per a Rull, naturalment, en els municipis de Salou i Vila-seca i, segons Junqueras, en tota Catalunya. I en aquest referèndum què demanaran Oriol Junqueras i ERC que es voti? Estaran a favor o en contra del joc o potser una mica a favor i una mica en contra? Això és el que té de dolent tractar de nedar i guardar la roba.
dijous, 3 de març del 2016
A POLÍTICA REVOLTA, LA DRETA HI SURT GUANYANT
 |
| De Ricardo al diari el Mundo. |
Sabeu que no cal seguir els debats per a treure’n opinió. Només cal escoltar o llegir aquells mitjans més objectius i que normalment es qualifiquen d’esquerres. Ja m’agradaria a mi que els que es diuen de dretes fossin tan imparcials...
Més que vencedors i vençuts (sembla que a tots els debats hi ha d’haver forçosament algú qui guanyi i algú que perdi), el que ho va haver va ser qui en va sortir reforçat de cara l’opinió pública i qui en va sortir tocat. Opino que Pedro Sánchez, tot i que no va aconseguir el seu propòsit (ja ho sabia) la seva imatge fa sortir-ne reforçada, fins i tot dintre del seu propi partit que no és poc.
Qui també va donar la talla va ser Albert Rivera que tot i que no era el seu debat, segons he escoltat aquets matí en va sortir com l’autèntic líder del centre-dreta espanyol. I va parlar en català! Poc, però ho va fer, com també ho va fer Xavi Domènech de En Comú Podem.
En canvi, els qui van perdre punts van ser Rajoy i Pablo Iglesias. Rajoy perquè és evident que després de més de 4 anys al front del govern (us recordo que fa dos mesos i mig que segueix sent el president del govern en funcions), encara no se’n ha assabentat de que va la pel·lícula. Ahir l’única cosa que va demostrar és que té experiència en moure’s per l’hemicicle del Congrés, però al fons de qüestió o el que és el mateix, l’estat real d’aquest país, allí encara no ha arribat. Potser només és una anècdota, però va tornar a equivocar-se en una frase donant-li el sentit contrari del que realment volia expressar, tot dirigint-se a Pedro Sánchez: el que nosaltres hem fet, cosa que no ha fet vostè, és enganyar la gent . Després va rectificar ràpidament, però ja ho havia dit, igual el va trair el subconscient... Perquè efectivament si algú ens ha estat mentint durant molts d’anys ah estat el Partit Popular dels quan, Rajoy n’és el màxim exponent.
Però qui realment va pixar fora de test va ser Pablo Iglesias. El líder de Podemos va perdre les formes i també bona part de la seva credibilitat a l’acusar a Pedro Sánchez d’haver estat influït per Felipe González que té els mans tacades de ‘calç viva’. A Iglesias li va sobrar la segona part de la frase. D’haver acabat després d’esmentar a Felipe González, no hauria ofès a ningú i fins i tot una majoria dels socialistes hi haurien estat d’acord (encara que se’n guardaran molt de manifestar-ho en públic) Evidentment a Felipe González sé li poden retreure moltes coses. Ja sabeu que jo també sóc molt crític amb aquell que un dia teníem com a líder i model tots els socialistes, fins i tot els catalans... Però, simplement, ahir no tocava...
Qui em va agradar va ser Joan Tardà quan va dir que els catalans estàvem vacunats contra els cants de sirena, ja que Zapatero ja va enganyar a Maragall. Té raó, però omet una cosa... No sé si per oblit o per interès, ja que molta part de la culpa de l’enganya a Maragall la va tenir Arturo Mas que per aquell temps ja somiava presidir la Generalitat que 3 anys abans els havien furtat, tal i com va dir la Marta Ferrusola, la dona del Molt Poc Honorable Jordi Pujol.
I les declaracions que, tot i ser intranscendents em van sorprendre van ser les de Quico Homs quan va afirmar que si no hi havia un pacte d’esquerres era perquè Sánchez no volia... Tal com ho va dir sembla que fins i tot incloïa el seu propi partit... És que ara Democràcia i Llibertat és un partit d’esquerres? I jo sense assabentar-me!
En política és tot tan canviant que en un tes i no res, el que semblava impossible, pot fer-se realitat. Que Pedro Sánchez pugui ser investit demà sembla, ara per ara impossible. Però també és veritat que Podemos està obert en seguir negociant... Potser és molt aventurar, però ara com ara, de cara unes eleccions anticipades per al juny sembla molt millor posicionat el PSOE que el partit que encapçala Pablo Iglesias. Aquest fet seria determinant per a una rectificació de Podemos. Però vull recordar que el pacte és a tres bandes... Com reaccionaria Ciudadanos si deixés de ser l’aliat preferent dels socialistes?
Rajoy sembla cada vegada està més acabat. Quan l’aplaudeixen els seus ho veig més com un acte hipòcrita que de suport al que encara, oficialment, és el seu líder. És més que probable que si anem a unes noves eleccions Rajoy no serà el cap de llista dels populars. I potser no serà l’única novetat que hi haurà, ja que, sovint, per a que es puguin arribar a acords cal fer sacrificis(humans)
Hi ha una dita castellana que diu: A río revuelto ganancia de pescadores. L’adaptació a la situació actual és: A política revolta, la dreta hi surt guanyant!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)