La llengua sol ser un dels trets diferencials dels
estats, dels quals solen prendre el nom. Així anomenem anglès a l’idioma que es
parla a Anglaterra, alemany al d’Alemanya, francès al de França o espanyol al
que és oficial a tot l’estat. Però hi ha països que no tenen estat i també
tenen idioma propi, com passa a Catalunya amb el català. No obstant, no és cap
excepció que un estat pugui tenir algun idioma cooficial, sobre tot quan a una
part del territori aquell idioma és el predominant. Aquest fet passa fins i tot
a Catalunya amb la Vall d’Aran amb l’aranès, una variant de l’occità que també
es parla (o parlava) a una bona part dels territoris del Sud de França.
Però amb el pas del temps alguns idiomes han anat
guanyant terreny i han penetrat amb força a països on originàriament se’n
parlaven d’altres. Aquest domini (sovint per imposició) es van produir gràcies
a les expansions colonials que hi van haver a partir dels segle XVI, però també
per altres motius.
El castellà (o espanyol) per exemple, fa segles que va
penetrar a Catalunya convertint-se en determinades èpoques en idioma oficial
únic, coincidint sempre amb les etapes més convulses de la nostra història:
derrota a la guerra de Successió, dictadura de Franco, etc. Però gràcies a la
tenacitat dels catalans (o potser tossuderia), el català parlat va aconseguir
sobreviure i sobreposar-se a totes i cada una de les dificultats que li han
sortit pel camí, però no sense esforços.
Segurament, la inclusió més forta del castellà a
Catalunya va tenir lloc degut a les onades migratòries de les dècades dels anys
50, 60 i 70 quan van arribar famílies senceres procedents bàsicament
d’Andalusia i Extremadura i també d’altres regions d’Espanya, buscant unes
condicions laborals que no tenien als seus llocs de procedència respectiva.
Hi ha qui opina que aquesta immigració no va ser un
fet casual, sinó un fet totalment premeditat per mirar d’arraconar el màxim
possible el català, ja que voler-ho fer per la força no havia donat els
resultats esperats pel règim franquista. En tot cas, la fórmula esmentada
tampoc va acabar de prosperar i el català va continuar parlant-se, bàsicament
al món rural on la immigració no va tenir la mateixa incidència que a les grans
ciutats.
Després de la mort del dictador, amb l’arribada de la
democràcia i el restabliment de l’autogovern que es va perdre després de
la derrota de la Segona República a la guerra Civil Espanyola, el català va
rebre un nou impuls. Només un detall: actualment, a Internet és la 8ena llengua
més usada, tot i que demogràficament el conjunt dels territoris de parla
catalana ocupen el lloc 75è respecte als principals idiomes. Tot i això, és
imprescindible que el català pugui continuar tenint un status de privilegi
davant del castellà i el nostre govern ha de vetllar per a que sigui el primer
idioma tant a les escoles, com a l’administració, així com a la televisió
pública o la vida social. Dit això, la realitat ens diu que la convivència
entre el català i el castellà a casa nostra està molt normalitzada. Fins i tot
hi ha molts castellanoparlants dintre dels mateixos moviments independentistes.
El que trobo que sobra és voler crear controvèrsia on
no la hi ha. La controvèrsia només crea polèmica i la polèmica pot arribar a
causar problemes de convivència. I per què dic això? Ho dic perquè la setmana
passada un grup de 250 lingüistes catalans, agrupats baix el nom de Grup
Koiné, van signat i fer públic un manifest on es diu que el català hauria
de ser l’únic idioma oficial en un futur estat independent.
Aquesta idea, d’entrada, xoca frontalment amb el que
han estat dient els polítics partidaris de la independència de Catalunya durant
els darrers temps i sobre tot, plataformes independentistes com Súmate,
integrada bàsicament per persones que no tenen el català com a llengua materna.
La controvèrsia de l’idioma no ha fet més que començar,
però no he pogut deixar de pensar amb els intents d’aixafar el català per part
de governs del PP de València, Aragó i fins i tot les Illes Balears.
A València, sense respectar les directius dictades per
la Universitat, es va voler trencar amb la unitat lingüística per la força a
part de denominar-lo valencià que, tot hi que ho respecto, ho trobo totalment
innecessari i partidista. En canvi, a l’Aragó, el van voler rebatejar com Lengua
Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), en un intent de negar una realitat
que tothom hauria de tenir més que assumida.
Com assumit hauria d’estar a Catalunya que el
castellà, mal que ens dolgui, és l’altra
llengua comunament usada. Voleu també un exemple? Els dos principals diaris
esportius només s’editen en llengua castellana i tenen al Barça con a principal
focus d’atracció.
