ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (51)

VILAFAMÉS (9)

Resacón en Panamá

DAVID TORRES

Estos días ando muy atento a los listados de los Papeles de Panamá por si aparece mi nombre en ellos. No hay muchas probabilidades de que salga, pero quién sabe, en peores borracheras me he metido. A lo mejor mi asesor fiscal me abrió una cuenta opaca sin advertirme y me hizo firmar la autorización sin yo saberlo, al tiempo que preparaba la declaración trimestral y la de la renta. Estas cosas pasan, a un tío mío una vez le tocó una quiniela de catorce sin rellenarla siquiera, pero luego le salió a devolver. En cuestiones de dinero mi familia tiene tan mala suerte que nuestra única posibilidad de acertar la lotería sería que quemásemos el décimo.

Todo es posible en Panamá, incluso que mi nombre se materialice en la junta directiva de unos cuantas compañías al lado del de Leticia Montoya, oficinista de Mossack Fonseca y testaferro de más de diez mil empresas panameñas. Cuando le preguntaron en la calle si conocía a Leticia Montoya, Leticia Montoya respondió que era su cuñada, pero debía de haber por lo menos nueve mil cuñadas más, porque ese ritmo de trabajo no hay quien lo aguante. Suena un poco a ciencia-ficción, como aquella película de Cómo ser John Malkovich protagonizada por una señora llamada Leticia Montoya que no para de firmar y firmar. Debe de ser una mujer muy ocupada.

Messi, Almodóvar, Pilar de Borbón, Macri, los bisnietos de Franco, el padre de Cameron, el círculo de Putin, Imanol Arias, Vargas Llosa, el rey de Arabia Saudí, el ex emir de Qatar, Stanley Kubrick, Simon Cowell, el presidente de Islandia… Está visto que si no sales en los Papeles de Panamá no eres nadie, ni lo has sido, ni lo vas a ser. Detrás de cada empresa ficticia había una cuñada de Leticia Montoya, una por lo menos, un testaferro secreto, como los ancianitos y jubilados deChinatown, que eran dueños de miles de hectáreas de terreno y de toda el agua de California, pero sólo sobre el papel. No tenían ni idea de que eran millonarios, igual que aquel amigo mío que se despertó en una celda y descubrió un tatuaje escociéndole el bajo vientre, la historia en viñetas de la semana loca que había vivido en Las Vegas después de hacer saltar un casino y fugarse con una bailarina para que Elvis los casara en una capilla. Despertó sin un duro y sin acordarse de nada, ni de la boda, ni de la noche de bodas, ni siquiera de la bailarina. Fue comoResacón en Las Vegas pero sin final feliz.

Es la misma resaca con que se han levantado muchos de estos patriotas repentinamente ubicados en Panamá y aquejados de amnesia generalizada. Estaban en la isla de Perdidos, un paraíso fiscal al que nadie tiene ni la menor idea de cómo ha llegado, y un desenlace que se va a resolver igual que en la teleserie: de ninguna manera. Montoro dirá la frase clásica del gendarme en Casablanca(“¡Qué vergüenza, qué vergüenza, he descubierto que aquí se juega!”) y a otra cosa. Disculpen el exceso de referencias cinematográficas pero es que este follón de Panamá es el remake de una película que ya hemos visto muchas veces -en Suiza, en Andorra, en Singapur- y todos nos sabemos el final.

EL ‘CORASSON PARTIO’

De Ferreres al Periódico. 

L’actual situació política espanyola, amb els estira i arronsa dels partits que deien voler arribar a acords per a governar, però que a la vegada, la seva actitud semblava indicar tot el contrari, m’ha trencat el cor. Des de la meva manera de veure-ho, el cor es pot trencar de dues formes diferents: per una gran decepció o bé quan té debats entre dos amors.

És increïble que després de pràcticament 4 mesos des de les eleccions i havent pogut posar-se d’acord per a elegir un president del Congrés socialista (per tant, no del PP), no hagi passat el mateix per a formar un govern que permetés enterrar una llarga etapa de govern i, sobre tot de corrupció del PP.

Ho deia dilluns i ho repeteixo ara. Crec que a personatges com Pablo Iglesias els hi pot més el seu ego que no desbloquejar les negociacions i permetre que Pedro Sánchez sigui investit president. Qüestió de prioritats, ja ho sabeu... I tot indica que la prioritat de Iglesias no passa precisament, per enterrar l’etapa de Mariano Rajoy que, recordeu-ho, ha estat de llarg el president del govern més dolent de la història recent d’aquets país. Fins i tot més que el xulesc personatge d’Aznar que, al menys tenia una cosa: personalitat.

Perquè, segons indiquen les enquestes, d’haver-se de tornar a fer eleccions (queden menys de dues setmanes per a que es convoquin automàticament) les tornaria a guanyar el PP i amb més diputats que el passat desembre i, tot i que C’s diguin que no donaran suport a un partit corrupte, falta per veure si a l’hora de la veritat aquests dos partits representatius de la dreta espanyola, no es posen d’acord per a formar govern.

De qui serà culpa si els propers 4 anys encara són de més retallades? Evidentment no d’aquell que ha volgut (i no ha pogut) ser investit president que li hauria permès formar un govern diferent. I no és el mateix governar sols que fer-ho condicionat per un altre partit, no ho oblideu...

I ara la segona part, el debat entre dos amors o potser millor dir, dues alternatives. Sabeu bé que mai votaré un partit de dretes (i els espanyols, a part representen a una dreta molt rància), per tant no em queden moltes opcions a l’hora d’escollir quina papereta posar dintre de la urna.

A les passades generals vaig estar-me pensant si la d’ERC o la d’en Comú Podem, ja que la socialista l’havia descartat a les primeres de canvi degut a la darrera etapa de govern de Zapatero que, des del meu punt de vista va ser nefasta i a l meva família els va afectar directament ja que vàrem veure com el nostre sou com a treballadors de l’administració es reduïa considerablement en un moment que el nostre fill menut començava a estudiar a Barcelona.

Finalment vaig votar en Comú Podem, pricipalment perquè hi veia darrere de la candidatura un personatge con el de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que, tot i no m’afecta directament, trobo que ha canviat alguns aspectes socials de Barcelona.

Però en Comú Podem és una de les formacions que donen suport a Pablo Iglesias i, per tant, indirectament, el meu ressentiment cap el líder de la formació lila, acabarà afectant a la formació de va encapçalar Xavi Domènech.

Es diu que la cabra sempre tira al monte. Per la qual cosa no descarto que, en cas de repetir-se les eleccions, aquesta vegada acabi votant socialista. Vulguis o no (i mal que em pesi molts de cops, són els meus) i ja els he castigat amb el meu vot unes quantes vegades, no només a Espanya, sinó també a Catalunya. Alguna vegada s’haurà d’acabar. Penseu que la gent de la dreta quasi mai castiguen als seus i també ho podrien fer... Ni que fos de tant en tant!