divendres, 15 de juliol del 2016
Calor, 'sociates' i 'indepes'
XAVIER SARDÀ
Periodista
Se'ns demana massa amb aquesta calorada. Miri un per on miri només veu controvèrsia i bizantinisme de top manta. Convergència en caiguda lliure i sense control. Si ens fixem en el món independentista, cadascú va amb la seva opció que si la DUI, que si el RUV, o que si el RUI. Són diferents criteris respecte dels següents passos a fer i les seves repercussions.
Els de cada subgrup arriben fins i tot a la discussió i la desavinença personal. Els pota negra s'insulten a les xarxes. Les baralles recorden una mica allò de La vida de Brian i els del «front judaiconacional» que es barallaven amb els del «front nacionaljudaic». El que és essencial, no obstant, és que qualsevol d'aquestes opcions implica que en algun moment s'haurà de trencar amb la legalitat. Donen tan per fet que hi haurà un moment d'hiperespai-Catexit que semblen oblidar-ho. Es dóna una certa amnèsia operativa i, en lloc de tractar el tema central, discuteixen per la cosa procedimental. Es delibera el com, amb negació del què. És com discutir com es fa el llit, sense veure que a l'habitació hi ha un elefant. Molta calor.
Després hi ha l'Estat que últimament dóna força i arguments als independentistes que estan, aquí sí, encantats. Tenim elFernándezgate i el seu àngel de la guàrdia, tenim policies mafiosos, tenim Villarejo i la seva operació Catalunya. Com que a més es confon el cul amb les témpores litúrgiques, els indepes li treuen partit fins i tot a les investigacions regulars de presumpta corrupció real. Davant el cas de l'operació Termyca que afecta diversos consistoris convergents i a més té ramificacions per tot Espanya, surt Munté, la vicepresidenta del Govern, i diu que tot és una trama de Fernández Díaz i punt. Després l'estira i arronsa del Tribunal Constitucional.
El consell de Felipe
El cert és que amb aquesta calor demanen massa. Que Felipe González digui des de la seva tribuna d'El País el que ha de fer o no el PSOE, causa fastigueig estival. Els maliciosos es pregunten: «¿El consell és com a expresident, com a militant, com a conseller d'empreses de l'Ibex, com a videoelogiador del president de Star Petroleum radicada en un paradís fiscal, o com a autor de cartes de recomanació del mateix empresari a líders autòcrates com el del Sudan del Nord?». Al comitè federal, ni cas.
Molta calor perquè el PSC vagi marejant la perdiu que si referèndum a l'estil quebequès o si pop a la gallega. Al final quedaran quatre gats, i es reproduiran per segmentació.
En vista del no rotund a Rajoy dels socialistes, els de Podem no saben si preparar-se per hibernar o si els cridaran in extremis per a la rojen-koalitionen. ¿Iglesias podria passar de l'«hòstia de proporcions bíbliques» a ser vicepresident?
dijous, 14 de juliol del 2016
MESSI I EL FISC
Pel títol podria tractar-se d’un conte infantil, però pel contingut s’aproxima més a una tragèdia, sobre tot per a molts de culés.
Fa uns dies vaig viure la següent situació. A la Sexta parlaven de la campanya del Barça en suport a Messi (ja sabeu: Messi som tots) Els protagonistes van ser un dels meus fills, ma mare i jo mateix (tots culés)
-A Messi li ha caigut pena de presó per frau fiscal... Me sembla bé... Qui la fa que la pagui. (Així va començar la conversa mon fill)
-Però tots, no només Messi (va continuar ma mare)
-Sóc de la mateixa opinió. Si algú coment frau fiscal ho ha de pagar, però tots! O és que creieu que només l’ha comès Messi (vaig sentenciar jo)
Quan algú és tan mediàtic com Messi, és evident que qualsevol cosa que faci acabi per omplir espais informatius dels diferents mitjans de comunicació, a part de les xarxes socials. Però el tracte és ben diferent si ve d’un mitjà nacional (normalment no favorables als interessos del Barça i de Catalunya) o és d’aquí què, evidentment, si que ho són.
Alguns d’aquest mitjans, així com també opinions de moltes persones (com per exemple sor Lucia Caram, Català de l’Any 2014), creuen que hi ha un acarnissament sospitós cap el jugador argentí.
No seria el primer cop que l’administració tributària espanyola agafa a algú per a que serveixi d’exemple. Recordo per exemple dos casos molt sonats que van passar durant l’època de Josep Borrell com a Secretari d’Estat d’Hisenda: el de la Lola Flores i el de Pedro Ruiz. Però n’hi ha hagut més...
Els Tecnics de l’Agència Tributària han fet constar el malestar sobre la campanya ja que el lema (repeteixo Messi son tots) és calcat ald’Hisenda som tots, que crec que també té els seus orígens en l’època de Borrell. Sobre aqueta frase vull recordar que fa uns mesos Dolores Ripoll, advocada de l’Estat en el cas Nóos, sobre la imputació de frau fiscal a la Infanta Cristina va dir que només era un eslògan. Per tant, no sé a que ve tant enrenou...
I posats a recordar frases celebèrrimes no podem passar per alt aquella que surt a la Constitució: Tots els espanyols som iguals davant la llei. La qual cosa és evident que no és veritat, ja que, en tot cas, dependrà del jutge de torn i sinó del fiscal o del advocat de l’Estat... Però com el ciutadans d’aquest país, majoritàriament som passerells, per molt que ens donin, no escarmentem prou.
Torno a remarcar l’enuig dels tècnics tributàris (majoritàriament agrupats al sindicat groc GESTHA) Per molta raó que puguin tenir, el comportament que han tingut cap a la ciutadania en general, els deslegitima i acaben donant la raó a aquelles que defensen el jugador del Barça.
Fixeu-vos. La majoria de les campanyes de comprovació durant l’era Rajoy, han estat encaminades a perseguir el petit contribuent reclamant-li quantitats que quasi sempre s’acaben cobrant. La darrera de totes està encaminada en fer-los declarar (en principi de forma voluntària) l’ajuda del govern central del pla PIVE de l’any 2012 (500€) que en la majoria dels casos només surten a pagar uns 100€. I l’any passat va ser reclamar la declaració (també voluntària) de les pensions de l’estranger a un col·lectiu majoritàriament octogenari que durant els anys 60 i 70 van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa
No és difícil imaginar que si es reclamen quantitats molt grans a unes poques persones es corre el risc de cobrar-ne només una part o fins i tot res. En canvi si són petites quantitats les que es reclamen a molts contribuents a la vegada, el més fàcil és que s’acabi cobrant la pràctica totalitat. L’altra gran diferència és que mentre els primers casos necessiten de feixugues inspecciones que es perllonguem amb el temps, mentre que en el segon no cal cap inspecció, sinó iniciar tota una sèrie de procediments simultanis.
Estaria bé que l’Agència Tributària iniciés una campanya d’inspeccions a tots aquells que es troben en situacions similars a la de Messi (què segur que els hi ha!) Sinó ho fan així haurem de donar la raó a aquells que pensen que només es tracta d’un complot contra el jugador i per extensió contra el Barça.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)