diumenge, 17 de juliol del 2016
La triple fallida del govern: pressupostos, majoria parlamentària i full de ruta
Joan Coscubiela i Conesa
Tot i que ho intenten amagar amb l’anunci de la qüestió de confiança, el President i el seu Govern han patit aquests dies una triple derrota política.
L’aprovació de les esmenes a la totalitat i el retorn dels Pressupostos al govern, la pèrdua de la majoria parlamentaria i la fallida estrepitosa del seu full de ruta.
I tot això ha passat als cinc mesos de constituir-se el Govern d’una legislatura que es presentava com excepcional i que hores d’ara sembla un vaixell a la deriva.
El Govern i el seu Vicepresident han estat especialment temeraris, presentant uns pressupostos sense tenir garantits els vots de la CUP, negant-se reiteradament a negociar amb grups que com CSQEP li havíem ofert aquesta possibilitat. Tot això amb un govern dividit en temes claus de fiscalitat – tram català de l’IRPF- i en un marc, el del 26J, que ha propiciat picabaralles entre CDC i ERC.
S’han passat de superba política i de màrqueting electoral en presentat els pressupostos del 2016 com els més socials de la historia, quan en realitat la despesa social està 2.700M€ per sota del 2010.
El projecte de pressupostos estava ple de trampes, com ignorar la liquidació del pressupost del 2015, que ha acabat sent 4.025M€ més que el Pressupost inicial. El que significa que el suposat increment del pressupost del 2016 és més fictici que real.
Però sobre tot la discrepància profunda de CSQEP amb el projecte de pressupostos i el de mesures fiscals és el seu caràcter continuista amb les polítiques de retallades, que no reverteixen, i amb una política fiscal que renuncia a recaptar més dels sectors més rics de la societat, a partir de l’IRPF, Impost de successions i donacions i Impost de Patrimoni.
Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social i en altres resolucions o mocions parlamentaries. O sigui uns pressupostos obedients amb la Troika i les polítiques d’austeritat del Govern espanyol i absolutament desobedients amb el Parlament de Catalunya.
En resum, uns pressupostos tan falsos i amb el doble llenguatge de tota la legislatura des de els seus inicis. Fariseisme Total.
Un cop retornats els pressupostos al Govern, aquest ha continuat actuant amb absoluta irresponsabilitat. Intentant culpabilitzar a la resta de grups parlamentaris de la seva incapacitat per aconseguir suport als pressupostos. Han utilitzat a les entitats socials, als empleats públics i a la comunitat educativa com hostatges de la seva batalla electoral.
Aquests dies hem assistit a la vergonya de veure al Govern i als seus Consellers i Conselleres mentint sense escrúpols. La Conselleria d’ensenyament ha convocat als directors d’escoles i instituts per comunicar-lis que, per culpa de no tenir pressupostos, no es podien complir els compromisos de plantilles i recursos que el Departament havia compromès.
Aquest és un argument absolutament fals. Es cert que no disposar de pressupostos i haver de prorrogar els anteriors comporta algunes limitacions. Però en cap cas afecten als compromisos socials adoptats pel Parlament.
El Govern té al seu abast un seguit de mecanismes per gestionar la pròrroga pressupostaria, especialment a partir de les modificacions de crèdit. La prova es que durant l’any 2015 es van produir modificacions de crèdit per import de 4.099M€ convertint un pressupost inicial de 32.483m€ en un pressupost liquidat de 36.508m€.
Es pot fer a través de les diferents modalitats que preveu la Llei de Finances Públiques de Catalunya i la pròpia llei de pressupostos del 2015, a través dels mecanismes d’ampliacions de crèdit, de les transferències entre partides i capítols. O fins i tot si calgués a partir de l’aprovació parlamentaria de crèdits extraordinaris.
Un exemple, la partida del capítol III per interessos del deute previstos en el pressupost del 2015 ara prorrogat és molt superior a la despesa per interessos que es pagaran durant el 2016 per interessos. Això permet al Govern utilitzar aquest estalvi per finançar, via transferències de crèdit, les polítiques socials. I la manera de fer-ho es transferir els més de 800M€ que diuen s’estalvien en interessos a altres capítols o programes de despesa. De fet és el que estan fent durant els primers mesos del 2016, com consta en l’execució del Pressupost a 30 d’abril 2016 (darrera dada publicada)
La prova del que diem és que el Departament d’Educació ha passat de criminalitzar-nos i culpabilitzar-nos de ser els responsables de no poder fer les contractacions compromeses per educació inclusiva i centres d’especial complexitat a trobar els recursos i els mecanismes necessaris per finançar aquestes contractacions. I aquest canvi de criteri ha passat en menys de 72 hores, durant les quals el govern ha actuat de manera indigna de la representació que ostenta.
En els propers dies, CSQEP presentarà un seguit d’iniciatives parlamentaries, algunes amb altres grups per garantir que els recursos pressupostaries disponibles amb un pressupost prorrogat es posen al servei de les necessitats socials de la ciutadania.
I de pas, desemmascararem a un govern que, després de la temeritat de presentar uns pressupostos sense suport suficient s’ha dedicat a mentir i enganyar a la ciutadania.
Per un altre dia queda la reflexió del paper jugat per alguns mitjans de comunicació que han estat còmplices necessaris d’aquestes maniobres d’intoxicació. Que és especialment greu quan la intoxicació prové dels mitjans públics de la CCMA.
Tot i que ho intenten amagar amb l’anunci de la qüestió de confiança, el President i el seu Govern han patit aquests dies una triple derrota política.
L’aprovació de les esmenes a la totalitat i el retorn dels Pressupostos al govern, la pèrdua de la majoria parlamentaria i la fallida estrepitosa del seu full de ruta.
I tot això ha passat als cinc mesos de constituir-se el Govern d’una legislatura que es presentava com excepcional i que hores d’ara sembla un vaixell a la deriva.
El Govern i el seu Vicepresident han estat especialment temeraris, presentant uns pressupostos sense tenir garantits els vots de la CUP, negant-se reiteradament a negociar amb grups que com CSQEP li havíem ofert aquesta possibilitat. Tot això amb un govern dividit en temes claus de fiscalitat – tram català de l’IRPF- i en un marc, el del 26J, que ha propiciat picabaralles entre CDC i ERC.
S’han passat de superba política i de màrqueting electoral en presentat els pressupostos del 2016 com els més socials de la historia, quan en realitat la despesa social està 2.700M€ per sota del 2010.
El projecte de pressupostos estava ple de trampes, com ignorar la liquidació del pressupost del 2015, que ha acabat sent 4.025M€ més que el Pressupost inicial. El que significa que el suposat increment del pressupost del 2016 és més fictici que real.
Però sobre tot la discrepància profunda de CSQEP amb el projecte de pressupostos i el de mesures fiscals és el seu caràcter continuista amb les polítiques de retallades, que no reverteixen, i amb una política fiscal que renuncia a recaptar més dels sectors més rics de la societat, a partir de l’IRPF, Impost de successions i donacions i Impost de Patrimoni.
Els pressupostos no recollien els recursos necessaris per complir els compromisos adoptats en el Ple d’emergència social i en altres resolucions o mocions parlamentaries. O sigui uns pressupostos obedients amb la Troika i les polítiques d’austeritat del Govern espanyol i absolutament desobedients amb el Parlament de Catalunya.
En resum, uns pressupostos tan falsos i amb el doble llenguatge de tota la legislatura des de els seus inicis. Fariseisme Total.
Un cop retornats els pressupostos al Govern, aquest ha continuat actuant amb absoluta irresponsabilitat. Intentant culpabilitzar a la resta de grups parlamentaris de la seva incapacitat per aconseguir suport als pressupostos. Han utilitzat a les entitats socials, als empleats públics i a la comunitat educativa com hostatges de la seva batalla electoral.
Aquests dies hem assistit a la vergonya de veure al Govern i als seus Consellers i Conselleres mentint sense escrúpols. La Conselleria d’ensenyament ha convocat als directors d’escoles i instituts per comunicar-lis que, per culpa de no tenir pressupostos, no es podien complir els compromisos de plantilles i recursos que el Departament havia compromès.
Aquest és un argument absolutament fals. Es cert que no disposar de pressupostos i haver de prorrogar els anteriors comporta algunes limitacions. Però en cap cas afecten als compromisos socials adoptats pel Parlament.
El Govern té al seu abast un seguit de mecanismes per gestionar la pròrroga pressupostaria, especialment a partir de les modificacions de crèdit. La prova es que durant l’any 2015 es van produir modificacions de crèdit per import de 4.099M€ convertint un pressupost inicial de 32.483m€ en un pressupost liquidat de 36.508m€.
Es pot fer a través de les diferents modalitats que preveu la Llei de Finances Públiques de Catalunya i la pròpia llei de pressupostos del 2015, a través dels mecanismes d’ampliacions de crèdit, de les transferències entre partides i capítols. O fins i tot si calgués a partir de l’aprovació parlamentaria de crèdits extraordinaris.
Un exemple, la partida del capítol III per interessos del deute previstos en el pressupost del 2015 ara prorrogat és molt superior a la despesa per interessos que es pagaran durant el 2016 per interessos. Això permet al Govern utilitzar aquest estalvi per finançar, via transferències de crèdit, les polítiques socials. I la manera de fer-ho es transferir els més de 800M€ que diuen s’estalvien en interessos a altres capítols o programes de despesa. De fet és el que estan fent durant els primers mesos del 2016, com consta en l’execució del Pressupost a 30 d’abril 2016 (darrera dada publicada)
La prova del que diem és que el Departament d’Educació ha passat de criminalitzar-nos i culpabilitzar-nos de ser els responsables de no poder fer les contractacions compromeses per educació inclusiva i centres d’especial complexitat a trobar els recursos i els mecanismes necessaris per finançar aquestes contractacions. I aquest canvi de criteri ha passat en menys de 72 hores, durant les quals el govern ha actuat de manera indigna de la representació que ostenta.
En els propers dies, CSQEP presentarà un seguit d’iniciatives parlamentaries, algunes amb altres grups per garantir que els recursos pressupostaries disponibles amb un pressupost prorrogat es posen al servei de les necessitats socials de la ciutadania.
I de pas, desemmascararem a un govern que, després de la temeritat de presentar uns pressupostos sense suport suficient s’ha dedicat a mentir i enganyar a la ciutadania.
Per un altre dia queda la reflexió del paper jugat per alguns mitjans de comunicació que han estat còmplices necessaris d’aquestes maniobres d’intoxicació. Que és especialment greu quan la intoxicació prové dels mitjans públics de la CCMA.
dissabte, 16 de juliol del 2016
TARDÀ, AZNAR I ELS ATEMPTATS DE NIÇA
Amb tota seguretat, quan Tarda va redactar aquesta carta, l’atemptat de Niça (suposadament terrorista) encara no havia tingut lloc. Només la casualitat ha volgut que el Periódico la publiqués el mateix dia que informava del nou atemptat a França que ha produït més de 80 morts i molts ferits greus, entre ells infants. Si normalment les víctimes dels atemptats són innocents, tractant-se d’infants encara més.
Potser algun lector no hi vorà cap tipus de relació, però la hi ha, sense cap mena de dubte. Són molts els analistes polítics que opinen que de no haver intervingut contra Sadam Husein, no haurien tingut lloc els atemptats de l’11 de setembre de 2011 a les Torres Bessones de Nova York ni, segurament, la pràctica totalitat d’atemptats de característiques similars que s’han produït en els darreres 15 anys. Jo també sóc de la mateixa opinió, encara que no sigui un analista expert en política internacional, sinó només un simple blogger.
A l’article, Tardà parla de la guerra de l’Iraq, dels motius que van argumentar per a fer-la i del negoci que havien de fer determinades empreses per la reconstrucció del país. La quota que Bush va tenir a bé atorgar-li a Espanya va ser d’un 9%, encara que a la pràctica va ser molt inferior o tal vegada nul·la.
No és transcendental per al que us estic explicant, però en aquella època el setmanari l’Ebre va informar que una empresa ampostina sortia a una llista d’empreses que haurien estat fent negocis a l’Iraq. Aquesta empresa era Amposta SL propietat de Primitivo Ferreres.
Que tot es va tractar d’un engany està més que comprovat. Les armes de destrucció massiva que van dir que tenia l’Iraq (recordeu?) es va acabar demostrant que era una notícia falsa i interessada per part d’aquells que tenien interessos a la zona o pretenien tenir-ne. Si l’Iraq, en aquells moments no hagués segut un país productor de petroli i estratègic a la zona, segurament ningú li hauria fet més cas. Anys abans, els Estats Units bé que li havien donat suport en la guerra que va mantenir contra el règim iraní dels aiatol·làs.
He conegut a molts persones de baixa estatura i amb una evident síndrome d’inferioritat. Quan algú té aquests síndrome, reacciona volen posar-se a l’alçada de la resta intentant demostrar el que mai podrà assolir. I si a algun d’aquests sé li dóna poder, llavors la pot arribar a fer grossa. La història està plena de personatges d’aquests: Napoleó, Hitler... I també Aznar, evidentment.
Aznar dirigent d’un país de merda si el comparem amb els Estat Units o la Gran Bretanya (la qualificació de merda segur que els hi agradaria als de la revista Mongòlia), va voler posar-se a l’alçada de dos dirigents dels països esmentats. Entre Bush que xampurrejava el castellà i Aznar que quan estava amb ell parlava texà i quan es trobava amb son cunyat rapitenc parlava català... (Tot un políglota!) i el tercer en discòrdia, Blair, que menys mal que era socialista, que si arriba a ser conservador, no sé que hauria pogut passar...
Els tres elements (quina paraula més fina he trobat per a referir-m’hi) Es van reunir a les Açores i després de prendre’s algunes birres i qui sap si alguna cosa més, van decidir el destí de Sadam Husein i de l’Iraq. I les conseqüències d’aquella decisió fruit d’una nit de disbauxa encara les estem pagant ara i les seguirem pagant, me temo, per molt de temps més.
Maleït el dia que a un dels tres (suposadament Bush) se li va ocorre convocar aquella reunió.
Diu Tarda que Aznar tard o d’hora ho haurà de passar comptes, però la veritat és que passa el temps i aquest dia no arriba. Quina pena!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)