LA NOSTRA RIBERA 16

BELMONTE (Cuenca) 3

El procés tempteja

ANTONIO FRANCO

Periodista

La mobilització sobiranista de diumenge passat (13-11-2016) en suport dels líders del procés que tenen contenciosos oberts amb la justícia espanyola per les seves primeres desobediències forma part d'un tempteig. Els que dirigeixen el moviment cap a la independència necessiten saber fins a quin punt està disposada a comprometre's i complicar-se la vida la ciutadania que els recolza. Després de difondre que la independència és possible i que es pot aconseguir gairebé gratis i sense violència, el seu nou missatge és que, més enllà d'aquest tot gratis, els ciutadans separatistes hauran de fer alguna cosa més que expressar el seu desig d'aconseguir-la, una mica més o un molt més que manifestar-se festivament un dia, com els últims Onze de Setembre, i tornar després a casa a descansar i preparar-se per anar a treballar normalment l'endemà.

¿Quin és el límit del que poden demanar-li a la gent addicta d'aquí un any? És segura una nova presència al carrer, però ningú precisa en què consistirà l'alguna cosa més. Els temptejos intenten calibrar què pot arribar a proposar-se en una societat tan prudent. Els impulsors necessiten conèixer la disponibilitat dels seus (indagar si hi ha decisió/valentia numèricament suficient) per plantejar un nivell superior de desobediència i confrontació, però no desitgen concretar què demanaran als seus. Però és difícil mesurar a priori una adhesió a cegues a fer no se sap gaire bé què. El teló de fons és que ni tan sols se sap si l'objectiu és compartit per la majoria absoluta dels catalans, encara que sembla que més aviat no. Si es calcula malament aquesta disponibilitat tot acabarà en un fiasco. I també pot ser-ho encara que recolzi activament l'enduriment molta gent si no se'n garanteix el percentatge exacte.

Més judicialització

Hi ha grans incògnites i una sola seguretat: l'Administració espanyola no es quedarà plegada de braços. Si el desafiament deixa de ser abstracte i cautelós, la judicialització vista fins ara pujarà de nivell i es parlarà d'una suspensió de l'autonomia. Perquè l'Administració espanyola a més de defensar-se a si mateixa de la secessió defensarà els catalans que no en són partidaris.

Donada la voluntat de no recórrer a la violència, qualsevol llibre d'estil sobre aquest tipus de situacions aconsellaria als rectors del procés convocar llavors una vaga general indefinida en favor de la independència. Però els que no desitgen l'escissió són massivament i bàsicament treballadors que no la secundarien. ¿Un altre fiasco? ¿Quines alternatives queden? Prepareu-vos doncs per a unes altres eleccions autonòmiques d'aquelles que els independentistes anomenen d'una altra manera. Després, ja ho veurem. Perquè és molt difícil qualsevol canvi que no passi per un també difícil replantejament constitucional, i els independentistes ni tan sols sumen per aconseguir-ho.

LA RITA, UNA DEL SEUS

Espero i desitjo que sigui l’última vegada que dediqui un comentari a la Rita Barberà. Avui ho faig portat per les circumstàncies, no tant per la seva mort, sinó pels comentaris que es van fer i els fets que es van produir ahir.

Una mort, per desgraciada que sigui no redimeix ningú dels actes comesos durant la vida. La mort no fa ningú més bo ni més dolent, encara que, normalment, quan algú mor (i de manera hipòcrita) sé sol recordar els fets positius més rellevants:

-Barberà ho va donar tot per València i pel PP. Estic enormement agraït. (Mariano Rajoy dixit)

    

M’encantaria posar sobre una balança tot allò que la Barberà va donar a València i el que va prendre als valencians i valencianes. No he conegut mai alcalde que durant els seu mandat no hagi fet coses bones per la seva ciutat o poble. Tots miren per passar a la història deixant la seva empremta promovent equipaments o esdeveniments rellevants, tot i que de vegades no sigui una prioritat per al poble i tingui una dubtosa rendibilitat (i no miro a ningú...) En canvi si això s’ha fet de forma irregular (com per exemple cobrant comissions de les constructores), no volen que se’n parli.  

Durant el regnat de la Rita (a part de bon alcalde s’ha de ser honrat per a no caure en l’autoritarisme i la demagògia quan es té majoria absoluta) és evident que va fer coses bones per a la seva ciutat, però ara mateix me ve al cap quan volia obrir una gran avinguda fins la mar passant pel mig del barri del Cabanyal, un dels més populars de València. També s’hauria projectat si en lloc d’un barri humil hagués estat de gent benestant i, possiblement votants del PP?        

Els bons alcaldes són aquells que són propers a la seva gent i no només als seus votats; són aquells que no fan excentricitats, sinó que es preocupen per allò que el seus conciutadans necessiten; són aquells que prioritzen l’atenció amb els seus ciutadans i no que te facin esperar dies i dies... I això si és que t’acaben rebent! (I no ho dic per ningú...)

Sembla ser però, que aquesta definició del que seria per a mi un bon alcalde no és compatible amb la forma de ser de la Rita. Un alcalde altiu, arrogant, prepotent, etc.  (tan me dóna si alguna d’aquests adjectius sigui sinònim, així encara ho remarco més) mai serà un bon alcalde, encara que tregui majories absolutes i digui que es desviu pels seus conciutadans. Ne vaig conèixer a un que sempre deia que es partiria el pit per Amposta, però que tractava als membres de l’oposició com sers inferiors...

Ahir personatges com Celia Villalobos van sortir en defensa de la trajectòria política de la Rita i carregant contra tots aquells que, segons ella, l’hem linxat políticament parlant (com veieu m’incloc en aquest grup) Però Celia Villalobos (com tota la resta de peperos que ahir van sortir en defensa de la política valenciana –per cert, de iaio català, de Reus concretament-) van tenir un gran oblit: El Tribunal Suprem la va citar a declarar com a imputada pel blanqueig de capitals pel cas Imelsa. No me direu ara que el Tribunal Suprem està controlat per l’oposició? Com a molt serà independent, què és la situació que sempre hauria de complir qualsevol tribunal, jutge o magistrat.

Tampoc van recordar que el seu partit la va donar de baixa de militància (tot i que tenia el carnet número 2 del partit) i que al Senat la van relegar al grup Mixt després de mirar de blindar-la precisament per a evitar allò que semblava inevitable: el seu processament per corrupció.

Sabeu que penso? Què la seva baixa de militància va ser només una pantomima a la mateixa alçada de la que va fer fa uns anys Convergència amb el Molt Poc Honorable. De fet, fins ahir 23-11-2016, Rita Barberà seguia sent una més de la gran família popular. Per això avui Mariano Rajoy acudit al seu enterrament, acompanyat d'altres càrrecs del partit. Llàstima que no s'hagi trobat amb Aznar que havia criticat les formes com sé la va apartar. La sang no hagi arribat al riu... A veure si hi ha una altra ocasió per a que passi.