dilluns, 5 de desembre del 2016
El 'model CUP'
JOAN TAPIA
Periodista
Iñigo Urkullu va dir la setmana passada, en el seu discurs d’investidura, que «el model CUP no és bo perquè és inestabilitat i tensió permanent». Es referia –és clar– a Catalunya, on després de les eleccions del 2015 els anticapitalistes s’han convertit en la frontissa necessària i permanent per tenir majoria i governar. A més ben dit, ni per tenir majoria, ni per governar.
En efecte, les eleccions es van celebrar el 27 de setembre del 2015 però no es va poder fer res –excepte una moció del Parlament per satisfer les CUP– fins que a primers de gener del 2016 Artur Mas va acceptar –per exigència de la CUP– «fer un pas al costat» i Carles Puigdemont va ser investit l’últim dia hàbil abans d’haver de repetir eleccions. Més endavant, després d’una llarga negociació, les CUP van decidir al juny no admetre a tràmit parlamentari el pressupost del 2016, cosa que va forçar Puigdemont a presentar una moció de confiança al setembre –en què va dir allò de «referèndum o referèndum»– i de la qual va sortir viu gràcies a les CUP.
Ara aquest grup promet no presentar una esmena a la totalitat del pressupost del 2017, però diu que no li agrada gens ni garanteix que al febrer l’hagi d’aprovar. Abans hi haurà un debat parlamentari i al final l’assemblea de les CUP decidirà. Mentrestant, incertesa.
Des del setembre del 2015, quan Junts pel Sí va perdre la majoria absoluta en les eleccions plebiscitàries, no es pot fer res substantiu a Catalunya sense la benedicció no ja del grup parlamentari de les CUP sinó de la seva variada assemblea. Per això no hi ha hagut pressupost del 2016, no sabem si n’hi haurà del 2017 (sobre això hi ha una interessant polèmica entre els cupòlegs) i el Govern català està paralitzat. Només ha aprovat dues lleis (una fa molt poc) i està pendent la renovació obligada del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell
Audivisual i del consell de TV-3.
La culpa de Mas
El que passa no és culpa de les CUP, que van obtenir legítimament la confiança i el vot del 8,2% dels catalans i 10 diputats. És culpa d’Artur Mas i de JxSí, que van decidir que les CUP eren l’única frontissa possible a l’erigir el dogma que un govern que no aconseguís la independència en 18 mesos (ja n’han passat 14 des de les eleccions) seria una traïció. Per això van optar per formar majoria amb un grup assembleari que –per definició– no vol governar sinó fer la revolució pendent.
Té raó Urkullu que el model CUP (ell potser pensa en Bildu i Podem) no convé i per això ha optat pel PSE. El més estrany és que 14 mesos després ningú a JxSí hagi tingut la coherència, o la valentia, de treure aquesta conclusió. I tampoc és gaire normal que la Catalunya d’ordre estigui resignada però tan silenciosa com els anyells.
Ha hagut de ser el lehendakari qui ho digués, i el president del PNB, Andoni Ortuzar, ho ha recalcat a l’assegurar que no portaran Euskadi a un carreró sense sortida. Curiós, aquest és, amb el nom de 9-N, el carrer sense sortida que acaba d’inagurar Artur Mas a Montoliu de Lleida (Segrià).
En efecte, les eleccions es van celebrar el 27 de setembre del 2015 però no es va poder fer res –excepte una moció del Parlament per satisfer les CUP– fins que a primers de gener del 2016 Artur Mas va acceptar –per exigència de la CUP– «fer un pas al costat» i Carles Puigdemont va ser investit l’últim dia hàbil abans d’haver de repetir eleccions. Més endavant, després d’una llarga negociació, les CUP van decidir al juny no admetre a tràmit parlamentari el pressupost del 2016, cosa que va forçar Puigdemont a presentar una moció de confiança al setembre –en què va dir allò de «referèndum o referèndum»– i de la qual va sortir viu gràcies a les CUP.
Ara aquest grup promet no presentar una esmena a la totalitat del pressupost del 2017, però diu que no li agrada gens ni garanteix que al febrer l’hagi d’aprovar. Abans hi haurà un debat parlamentari i al final l’assemblea de les CUP decidirà. Mentrestant, incertesa.
Des del setembre del 2015, quan Junts pel Sí va perdre la majoria absoluta en les eleccions plebiscitàries, no es pot fer res substantiu a Catalunya sense la benedicció no ja del grup parlamentari de les CUP sinó de la seva variada assemblea. Per això no hi ha hagut pressupost del 2016, no sabem si n’hi haurà del 2017 (sobre això hi ha una interessant polèmica entre els cupòlegs) i el Govern català està paralitzat. Només ha aprovat dues lleis (una fa molt poc) i està pendent la renovació obligada del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell
Audivisual i del consell de TV-3.
La culpa de Mas
El que passa no és culpa de les CUP, que van obtenir legítimament la confiança i el vot del 8,2% dels catalans i 10 diputats. És culpa d’Artur Mas i de JxSí, que van decidir que les CUP eren l’única frontissa possible a l’erigir el dogma que un govern que no aconseguís la independència en 18 mesos (ja n’han passat 14 des de les eleccions) seria una traïció. Per això van optar per formar majoria amb un grup assembleari que –per definició– no vol governar sinó fer la revolució pendent.
Té raó Urkullu que el model CUP (ell potser pensa en Bildu i Podem) no convé i per això ha optat pel PSE. El més estrany és que 14 mesos després ningú a JxSí hagi tingut la coherència, o la valentia, de treure aquesta conclusió. I tampoc és gaire normal que la Catalunya d’ordre estigui resignada però tan silenciosa com els anyells.
Ha hagut de ser el lehendakari qui ho digués, i el president del PNB, Andoni Ortuzar, ho ha recalcat a l’assegurar que no portaran Euskadi a un carreró sense sortida. Curiós, aquest és, amb el nom de 9-N, el carrer sense sortida que acaba d’inagurar Artur Mas a Montoliu de Lleida (Segrià).
diumenge, 4 de desembre del 2016
EL TÚNEL DEL TEMPS. ‘PROVOCANDO UN PIROPO’
Cada any, per festes de la Cinta, puntualment, el Teatro Argentino muntava a Tortosa la seva carpa per les immediacions del parc Teodoro González. Era un teatre de varietats: música, ball, humor, una mica de carn... Però sobre tot molta picardia.
Recordo que mons pares hi solien. Sinó tots els anys, molts... Però després en parlaven poc... Com a molt i per a que jo comprengués que no podia anar, me deien que era un espectacle verd (*).
Amb els anys, tal com ens anàvem fent grans, vam mitificar l’Argentino i, com tot allò que estava prohibit, ens feia augmentar les ganes d’anar-hi. Fins 1974...
Aquell any, quan Franco estava més allà que aquí, el règim ja havia suavitzat molt les formes i, tot i que el destape encara no havia arribat, de tant en tant quan anaves al cinema podies veure, ni que fos de passada, alguna mamella. La majoria dels meus amics ja tenien 17 anys i a mi me faltava un mes per a fer-los. Ens vàrem apropar a les taquilles del teatre per a veure si podíem entrar, tot i que encara no teníem els 18.
Com que suposo que l’espectacle ja anava de baixa i no atreia tants espectadors com uns anys abans, ens van deixar entrar. No cal ni dir l’emoció que vam sentir en aquell moment... Per una banda per transgredir les normes establertes i per l’altra pel morbo que suposava veure dones amb poca roba.
L’espectacle es desenvolupava dintre de les nostres previsions. Tot i com he dit abans, teníem poca informació sobre el tema, els que vèiem ho podria qualificar com a previsible.
En un moment donat va sortir una vedette (no sé si era la primera, la segona o la tercera) tota sensual i amb un vestit de tul transparent i que des d’un dels costats li sortien unes fulles de parra verdes que li cobrien les parts més pudoroses. El títol del tema que va interpretar ja era tota una declaració d’intencions: ‘Provocando un piropo’.
A mesura que anava interpretant el tema se dirigia a algun home de les primeres fileres i li deia:
-‘¿Me tiraría usted un priropo?’
Un li va dir guapa, un altre tía buena... Però com passa sempre en aquests casos, la gent (els homes en aquest cas) sé van envalentint i sempre hi ha algú que la diu més grossa que els altres.
-‘¿Me tiraria usted un piropo?’
-Tinc un pardal... (li va llançar un)
-‘¿Como dice?’
-Què tinc un pardal...
-‘¿Me lo repite en español?’
-‘Qué tengo un pájaro...’
-¿Me lo enseña...?
-Sí, sí...
Quan anava a pujar a l’escenari els seus companys el van aguantar.
Podeu imaginar-vos la gresca que es va muntar...
(*) Per aquell temps quan s’explicava alguna cosa picardiosa, normalment relacionada amb el sexe, es deia que era verda o verd, segons els casos (un acudit verd)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)