ANTONIO FRANCO
Periodista
Després de la renúncia d'Hollande a França i la derrota de Renzi a Itàlia la socialdemocràcia queda pitjor que mai. Desarborada al Regne Unit, supeditada a Merkel a Alemanya, desorientada a Espanya, desacreditada a Grècia... És un desastre massa generalitzat per ser casual. Els electors d'esquerres estan cansats de la seva tebior davant de l'austericidi i el creixement incontenible de la desigualtat allà on ha governat; del seu acotament de cap davant del món financer; de la seva incapacitat per resoldre els problemes de l'onada immigratòria... Cansa la seva xerrameca quan amb les regnes ni han fet les transformacions promeses ni han donat explicacions convincents.
Els progressistes han après que el socialliberalisme és més un altre liberalisme que un altre socialisme. Lamenten que la socialdemocràcia més que respectar la llibertat de mercat l'hagi sacralitzat, renunciant a corregir els seus excessos. ¿No era aquesta correcció el que era essencial de la socialdemocràcia? Creure que el mercat és el seu aliat per anivellar la desigualtat és una solemne tonteria, i considerar que la flexibilitat laboral infinita portarà plena ocupació, una altra.
Desbordats per la seva soledat, els socialdemòcrates creuen que per anomenar «radicals» o «populistes» els moviments -com Podem o En Comú- cap als quals se'n van els seus vells seguidors els progressistes es taparan el nas a les urnes i seguiran suportant-los. Però encara que sigui veritat que aquestes formacions encara han de madurar i centrar-se (en el bon sentit de la paraula, no en el de desplaçar-se al centre com han fet els ara desprestigiats), les seves banderes -més que alguns dels seus líders- són més fresques de cara a canvis reals. I que d'aquestes es pot esperar el relleu del gastat Estat providència per un nou Estat justícia.
El vacil·lant PSOE exemplifica aquesta situació. Costa diferenciar pel que diuen el seu portaveu al Congrés, Antonio Hernando, capaç de defensar el que fa molt poc criticava, de Rafael Hernando, el del PP. L'argument de l'obediència als nous caps seria més acceptable a l'exèrcit o al PP que en una esquerra racionalista. Però és que els missatges dels dos Hernando van molt compassats, potser per respondre als designis d'ànimes paral·leles, Rajoy i Javier Fernández, president de la gestora, especialistes a guanyar/perdre temps. El primer va esperar gairebé un any per poder formar govern i després va necessitar una setmana més. El segon, en una funció provisional, es pren temps per deixar lligat el PSOE abans que el partit elegeixi líder, quan hauria de deixar per a l'electe fixar el rumb i definir el tipus d'oposició i partit.
El cas de Fernández no és una anècdota i desconcerta el seu electorat. És del que provoca que hi hagi progressistes abstencionistes al pensar que, mal per mal, si s'han de sentir maltractats val més que sigui per Rajoy, a qui almenys poden considerar un enemic.
