divendres, 16 de desembre del 2016
38 anys de Constitució
JOAN SUBIRATS
Catedràtic de Ciència Política (Universitat Autònoma de Barcelona).
La Constitució de 1978 s'acosta al seu quaranta aniversari. Són molts anys si els comparem amb l'agitada història constitucional espanyola. Són pocs si ho fem amb la longeva Constitució americana. Però el que queda clar és que ja no serveix com ho feia per encarrilar l'acció política de manera adequada ni per congregar al voltant del seu relat la gran majoria dels ciutadans. Són molts els que es queixen de la configuració i de les funcions del Senat o de les limitacions que el text genera en relació amb una possible reforma electoral. La composició del Tribunal Constitucional i la seva possibilitat d'alterar per la via d'una sentència el que decideixen els ciutadans en referèndum és un altre problema pendent.
A aquests problemes en relació amb el funcionament del sistema polític n'hi hauríem d'afegir alguns de caràcter més estructural. Hem comprovat que la preocupació dels constituents de llavors per consolidar i apuntalar el sistema de partits i la democràcia representativa ha deixat molt pocs espais reals per a l'exercici de la democràcia directa, i això és en aquests moments un problema pendent. Tampoc fa falta insistir gaire que la fórmula nació/nacionalitats/regions, si bé va servir per sortir indemnes de les tensions del postfranquisme, ara és un artifici inservible. I així podríem seguir. Tenim una Constitució monàrquica, pensada per als partits de llavors i que volia evitar una lògica plurinacional i federal.
Les exigències polítiques i financeres procedents de la Unió Europea van aconseguir que es modifiqués l'article 135 en un tancar i obrir d'ulls. La composició actual del Congrés dels Diputats no permet aquestes alegries. En qualsevol moment, el 10% dels diputats poden demanar que es ratifiqui qualsevol reforma via referèndum, i evidentment llavors l'escenari de conflicte és un altre. Cada vegada hi ha menys a celebrar el dia de la Constitució. La por a refundar el sistema ens pot conduir a un deteriorament cada vegada més gran d'aquest.
dijous, 15 de desembre del 2016
ANÀLISI DE LES EXPLOTACIONS MARÍTIMES A LA BADIA DELS ALFACS I LA ZONA DEL PORT D'ALCANAR PER A LA POSSIBLE IMPLANTACIÒ D'UN MSP (Marine Special Protection)
EL SOCIALISME, A LA BAIXA
El principal titular de portada del Periódico de Catalunya del passat diumenge (11-12-2016) era el següent: Europa arracona la socialdemocràcia.
Està bé que el rotatiu ho recordi, però és un fet evident i fàcil de contrastar: A quants països d’Europa hi ha actualment al govern un partit socialdemòcrata què sigui capaç de sostenir-se per ell mateix? El propi diari ens ho aclareix: 1 (Malta) Tot i que hi ha altres països governats per socialistes o socialdemòcrates com ara Portugal, país del qual, el seu primer ministre és socialista i França on actualment encara hi ha un govern socialista al menys fins les properes eleccions.
S’ha de tenir en compte que el titular va sortir després de la dimissió del Primer Ministre italià Matteo Renzi i abans de que un membre del seu govern ocupés (ni que sigui interinament) el càrrec que havia quedat vacant.
Abans d’entrar al fons de la qüestió voldria deixar clar el concepte de socialisme i socialdemocràcia.
Socialisme és: El socialisme és una ideologia política lligada a la classe social del proletariat, oposada al capitalisme i oposada a la classe social de la burgesia, que té com a objectiu la socialització dels mitjans de producció, canvi i transport, la supressió de les classes socials i el repartiment de la riquesa segons l'aportació de cadascú en el treball.
Socialdemocràcia: La socialdemocràcia (també anomenada democràcia social o reformisme) és una ideologia política que defensa la intervenció econòmica i social per promoure la justícia social en el marc d'una economia capitalista, amb un règim polític que inclou la negociació col·lectiva, la democràcia representativa, mesures per la distribució de la riquesa, i la regulació de l'economia segons l'interès general i l'estat del benestar.
(Definicions tretes de la Viquipèdia)
Per a dir-ho d’una manera entenedora: La socialdemocràcia és un socialisme ‘descafeïnat’.De totes maneres tots dos termes sovint s’usen de forma indiscriminada.
He volgut deixar-ho clar, perquè si gratem una mica, podem trobar governs com el de Syriza a Grècia que, en teoria, representa a l’esquerra radical, tot i que, actualment, per algunes de les seves mesures estan molt més propers a la socialdemocràcia.
Però hi ha al si dels partits socialistes/socialdemòcrates una reflexió seriosa de perquè està passant això? A mi me sembla que no.
La situació no és nova. A la política, com a la majoria de coses que ens envolten, hi ha cicles: unes vegades hi ha majoria de governs socialistes i altres de conservadors. Així de simple.
El que passa és que en èpoques de fortes crisis econòmiques, els governs progressistes (posem-los a tots dintre del mateix sac) no han sabut donar resposta als problemes de la ciutadania que, sovint, han fet molt més cas als cants de sirena que els arriben dels partits de la dreta (o de l’ultradreta)
Desgraciadament el socialisme fa anys que es va allunyar dels tradicionals valors de l’esquerra: els que protegeixen els treballadors en front del patrons, els que tenen cura dels seus ciutadans més necessitats, sense oblidar-se de cap d’ells, el que fomenten la igualtat entre classes socials, els que lluiten contra la corrupció, els defensen la coherència i la intolerància amb fermesal 'abandonament de l'ideari republicà per abraçar la monarquia...
Si no s’ha fet així i quan la majoria dels seus dirigents s’han preocupat més pel seu benestar persona que no pel de les persones que l’envolten, no ens ha d’estranyar que els ciutadans busquin refugi en altres partits que, segur que ho faran pitjor, però que no presumiran dels seus ideals, perquè el més normal es que no en tinguin...
Per acabar un record al gran Groucho Marx: Aquests són els meus principis i sinó li agraden, en tinc d’altres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)