diumenge, 18 de desembre del 2016

ESPECIAL LO POBLE QUE VOLEM (18-12-2016)

Ahir plovia i volíem anar a comprar al mercat. Hi vàrem anar amb el cotxe i per primera vegada vaig voler aparcar a l'aparcament soterrat que hi ha a la plaça del Mercat. 
Ens trobarem amb la situació que podeu veure: 3 cotxes mal aparcats i un d'ells bloquejan l'entrada de l'aparcament (Olé!) 
On estaven els seus conductors? Un al mercat aprofitant que havia entrat un vehicle de la Creu Roja i els altres dos retirant diners del caixer automàtic de la sucursal bancària. 
Ens tinguérem d'esperar a que els apartessin d'allí, fent maniobres estranyes...  


"¿Ja no es pot ser bona persona?"

JOAN CAÑETE BAYLE
Periodista

«¿Ja no es pot ser bona persona?», es pregunta Isa Drets, d’Encamp, en la carta que va enviar a Entre Tots arran de l’escàndol de la setmana, i sens dubte un dels més impactants i perjudicials en molt de temps, el de Fernando Blanco i Margalida Garau, els pares de la nena Nadia Nerea. «Heu mentit, heu jugat amb la pena perquè la gent efectués donacions. I encara pitjor, per la vostra mala actuació ara moltes persones seran reticents a oferir la seva ajuda, per no ser enganyats», afegeix Isa. «El que més ràbia desperta en el meu interior és el fet que la gent tingui tan pocs escrúpols per utilitzar una cosa tan seriosa com una malaltia per aprofitar-se de gent que no dubta a compartir el poc que tenen per intentar millorar la vida d’una nena. És indignant», escriu Laura Castro, de Barcelona.

  Que a un l’enganyin sempre molesta. Que a un l’enganyin perquè ha sigut bona persona, perquè ha confiat en la dramàtica història d’algú, té un plus d’acarnissament. El cas Nadia, ara ja plenament judicialitzat, té molts vessants. El periodístic n’és un, per descomptat: la mala praxi a l’hora de contrastar la informació, l’atractiu d’una història que ho tenia tot per disparar l’audiència, la dificultat que tenen els fets per fer-se sentir enmig d’un relat que semblava funcionar per a tothom: els pares recaptaven, els mitjans publicaven o emetien una gran història des del punt de vista periodístic i d’audiència, milers de persones, donaven diners a una família necessitada...


Cors secs


«Res et fa creure més en la bondat humana que les manifestacions solidàries. No obstant, quan les suposades bones causes en què un s’implica resulten amagar alguna cosa fosca, s’obren pas altres sentiments: la ràbia i la indignació», escriu Tamara González, de Santa Coloma de Cervelló, que afegeix: «Després de conèixer-se el frau dels suposats tractaments de la petita Nadia Nerea, un pot arribar a qüestionar-se cada nou acte de participació o ajuda que se li presenti. Tot i això, vull pensar que les estafes són excepcions i que els èxits aconseguits i la satisfacció d’haver contribuït a una cosa positia superen a la por i l’enuig davant possibles nous enganys. Si en aquesta vida no ens mulléssim, els nostres cors s’assecarien».

  «¿Què hem de fer? ¿Deixar de ser solidaris o deixar de ser ingenus? ¿O és que a partir d’ara només ­podem col·laborar a través d’associacions i oenagés de reconeguda reputació?», es pregunta Isa Drets. I la resposta probablement sigui que sí. Hi ha molt treball col·lectiu per fer per ajudar a menors com la Nadia que no passen necessàriament per la recollida de fons. Per exemple, mobilitzar-se per obligar que la sanitat i la investigació finançada amb fons públics també dediquin esforços i recursos a les malalties estranyes i minoritàries. Finançar equips i projectes científics de reconeguda solvència. Seguir, com a opinió pública, sempre amb la guàrdia alta i exigir al periodisme, tant és que s’escrigui en paper, s’emeti en programes televisius matinals o es distribueixi en xarxes socials, que respecti els mínims estàndards professionals. Perquè l’únic científic conegut que en una cova de l’Afganistan va descobrir alguna cosa va ser Tony Stark, que allà va construir el primer vestit d’Iron Man.

dissabte, 17 de desembre del 2016

EL TÚNEL DEL TEMPS: 420 M2 DE FORJAT

Foto: Diputació de Castelló. 
L’any 1977 (un any de força canvis al nostre país), jo treballava a Castelló. L’epresa per a la qual treballava (BRYCSA) estava construint un col·legi internat per a la Diputació a la partida Penyeta Rocha o Roja, tal com ho posen ara.
L’internat era (de fet, és) molt gran i tenia forma d’esglaó, ja que aprofitava el vessant de la muntanya. Un gran mur de formigó era el contrafort necessari per a subjectar l’enorme pes de l’edificació.
L’anècdota que us explicaré a continuació va passar un dia que s’estava formigonant amb bomba. Crec recordar que aquell va ser el primer dia que es va usar aquell sistema, ja que normalment se formigonava amb cubilots.
Aquell dia va ser l’excepció, ja que al superfície per a formigonar era molt gran i, per tant, amb el cubilot (que té capacitat per a ½ m3) s’hauria trigat massa temps.
Sobre l’encofrat de la primera planta hi havia al menys 5 persones (entre paletes i manobres) que, amb els rastells ajudaven a escampar el formigó per sobre els revoltons (bovedilles) De sobte el terra que trepitjaven els operaris se’n va anar cap avall. En total van anar per terra 5 persones, entre elles el paleta Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar (evidentment no calia posar el nom, però com un nom així difícilment s’oblida, m’ha vingut en gust ficar-lo)
Afortunadament l’accident múltiple va ser menys greu del que podria haver segut, ja que qui es va emportar la pitjor part va ser l’operari esmentat que es va trencar el turmell. Després v haver-hi algú que es va emportar una bona esgarrapada per part de les rees de ferro que completaven el forjat i que es movien com si fossin serps. Es va calcular que la superfície que va cedir van ser d’uns 420 m2.  
Entre el període de baixa i la recuperació, l’accidentat (o sigui, el Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar) va estar força temps sense venir a treballar... Més d’un mes segur, potser 40 dies...
Finalment va venir, però a mig matí es va apropar a l’oficina que estava en un furgó adaptat per a l’ocasió i va dir ressentir-se de la lesió i demanant que sé li fes un full per a poder ser atès novament a l’hospital  i veure així l’abast que tenia. El dia següent va tornar a portar la baixa.
Van anar passar els dies (impossible recordar en exactitud quants) fins que un dia un senyor que no coneixíem de res va aparèixer per l’obra preguntant si allí treballava Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar. Li diguérem que sí, però que estava de baixa.

-Vinc a denunciar-lo. –Ens va dir- Estic treballant amb ell fent-li de manobre i, mentre ell està cobrant de dos llocs, a mi no me paga... 

Durant el temps que va treballar, el subjecte no em va semblar per a res, una persona conflictiva. Se’l veia treballador, cordial i fins i tot el recordo afable. Per tant, aquella notícia ens va sobtar a tots.
Per aquella època, la nòmina té la pagaven en sobre i, per tant, si els que estaven de baixa volien cobrar havien de passar divendres sobre les 5 de la tarda a buscar el sobre amb l’import del jornal corresponent.
Quan el següent divendres va aparèixer per allí el personatge en qüestió, se’l va advertir de que havia de demanar la baixa voluntària de l’empresa sinó volia que se’l denunciés davant la inspecció de treball. S’ho devia témer, perquè no va ni obrir la boca per a desmentir els fets...

LO POBLE QUE VOLEM 17-12-2016

Davant del CAP.

On estava el propietari del vehicle que hi ha sobre la vorera? 
Al metge? ERROR! 
Era diumenge... 

Per cert, el que està en segon pla envaeix parcialment el pas de vianants. 

Tan costa trobar un aparcament?