dissabte, 2 de desembre del 2017
155 + IVA
ENRIC HERNÁNDEZ
El greuge fiscal a la cultura catalana i l'entrega exprés de les obres de Sixena agreugen la intervenció 'light' de l'autonomia
Edulcorada per la ràpida convocatòria d'eleccions, la suspensió temporal de l'autonomia, via article 155 de la Constitució, ha impactat menys del que es temia en el dia a dia dels catalans. Malgrat el cessament per decret del Govern i el seu parcial empresonament, la intervenció light de la Generalitat havia tornat la calma als carrers. Però últimament l'Estat emet senyals contradictoris.
Mentre els polítics presos omplen el formulari del Suprem per recobrar la llibertat, la cultura catalana s'alça contra l'exigència del 21% de l'IVA per les subvencions rebudes. Una factura de gairebé 30 milions que posa contra les cordes el futur d'institucions com el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, Temporada Alta, el MNAC, el CCCB...
Es dona la circumstància que l'Agència Tributària estima que les ajudes públiques a aquest sector només han de tributar a Barcelona. Que se sàpiga, les delegacions d'Hisenda de la resta d'Espanya no han obert cap inspecció per aquest concepte. Una pràctica tan qüestionable que, per desfer l'embolic, fa poc el mateix legislador va esmenar una llei que pel seu confús redactat permetia, sense convertir-lo en obligatori, el cobrament de l'IVA als consorcis culturals.
En condicions normals, aquest greuge fiscal hauria desencadenat un contenciós entre els titulars d'Hisenda, Oriol Junqueras, i Cristóbal Montoro, però gràcies al 155 el segon no té qui li planti cara. Fet que no seria obstacle perquè, per un mínim sentit d'equitat, el ministre arbitri una fórmula que eviti mals culturals (i polítics) majors a Catalunya.
Contra la Generalitat
De la mateixa manera, el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, es podria haver abstingut de ficar-se en el conflicte judicial per les 44 obres del monestir de Vilanova de Sixena (Osca) dipositades al Museu de Lleida. Per contra, ha aprofitat la seva condició de conseller accidental per obrar contra els interessos de la Generalitat.
El caràcter en teoria excepcional del 155 no casa amb la presa de decisions objectivament lesives per a Catalunya que, d'altra banda, alimenten electoralment les pulsions rupturistes que es pretenien combatre.
El greuge fiscal a la cultura catalana i l'entrega exprés de les obres de Sixena agreugen la intervenció 'light' de l'autonomia
Mentre els polítics presos omplen el formulari del Suprem per recobrar la llibertat, la cultura catalana s'alça contra l'exigència del 21% de l'IVA per les subvencions rebudes. Una factura de gairebé 30 milions que posa contra les cordes el futur d'institucions com el Teatre Lliure, el Mercat de les Flors, Temporada Alta, el MNAC, el CCCB...
Es dona la circumstància que l'Agència Tributària estima que les ajudes públiques a aquest sector només han de tributar a Barcelona. Que se sàpiga, les delegacions d'Hisenda de la resta d'Espanya no han obert cap inspecció per aquest concepte. Una pràctica tan qüestionable que, per desfer l'embolic, fa poc el mateix legislador va esmenar una llei que pel seu confús redactat permetia, sense convertir-lo en obligatori, el cobrament de l'IVA als consorcis culturals.
En condicions normals, aquest greuge fiscal hauria desencadenat un contenciós entre els titulars d'Hisenda, Oriol Junqueras, i Cristóbal Montoro, però gràcies al 155 el segon no té qui li planti cara. Fet que no seria obstacle perquè, per un mínim sentit d'equitat, el ministre arbitri una fórmula que eviti mals culturals (i polítics) majors a Catalunya.
Contra la Generalitat
De la mateixa manera, el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, es podria haver abstingut de ficar-se en el conflicte judicial per les 44 obres del monestir de Vilanova de Sixena (Osca) dipositades al Museu de Lleida. Per contra, ha aprofitat la seva condició de conseller accidental per obrar contra els interessos de la Generalitat.
El caràcter en teoria excepcional del 155 no casa amb la presa de decisions objectivament lesives per a Catalunya que, d'altra banda, alimenten electoralment les pulsions rupturistes que es pretenien combatre.
divendres, 1 de desembre del 2017
LES MALES COMPANYIES (Segona part)
D’entrada ja us avanço que aquesta segona part
no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona
part de res, tot i que també va de males companyies...
En política no hi ha socis de fiar... I sinó
que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...
Hi ha partits que en aquests temes són molt experts.
Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha
partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple
els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una
marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella
Convergència... I què no són pocs!
Fa dos anys sé va fer la gran coalició
electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a
Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a
arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria
absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per
molt poc però no va ser així.
Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i
CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i
Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins
les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.
Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només
cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al
Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen
a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és
que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.
Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo
Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles
coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit.
Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar
les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple
problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De
fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i
eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb
el diable per tal de que l’investissin president.
Finalment sembla que ERC està decidida a
governar. Amb el seu màxim líder
empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi
Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha
molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que
per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap
de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...
Trobo (només és una opinió personal) que
finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava
que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o
l’article 155!
Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de
ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi
Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18
mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la
República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït
i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes
eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix
mes.
El passat mes de setembre algú va opinar que a
partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a
donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més
fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.
Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i
en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de
repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.
Ja m’ho dient mons pares, anar amb males
companyies no era bo...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)