FINANÇAMENT

Finalment, fumata blanca! Quan encara quedaven 3 dies per a ‘acabament del termini que va donar Rodríguez Zapatero, l’acord de finançament amb Catalunya pareix total. S’ha endarrerit 11 mesos, però pareix que ha valgut la pena esperar. Tothom hi esta d’acord. Els primers, els socialistes, però també els d’ICV-EUA. ERC s’hi va sumar ahir al obtenir, segons ells, 300 milions d’euros addicionals. Calia escenificar davant de la seva parròquia que no s’estava supeditat ni al govern d’Espanya ni al PSC i que la última paraula la van tenir ells, com si l’acord no hagués estat pactat i tancat amb els altres grups del govern d’Entesa i l’estratègia elaborada amb antelació. Però això conduirà als republicans a donar suport als pressupostos per a l’any vinent. O és que el govern les hi va “donar” 300 milions sense esperar res a canvi? S’ha de ser molt ingenu per a pensar que a l’Estat el pots tractar de tu a tu, tal com afirma Joan Puigcercós. Avui per avui, no i tampoc en el futur mentre “el pacte” entre Espanya i Catalunya sigui el que avui és...
També s’han mostrat d’acord amb el nou finançament els dos grans sindicats, la UGT i CC.OO. i, fins i tot la patronal catalana, Foment del Treball Nacional.
Tothom? Evidentment no! Ni el PP tant a nivell català com espanyol ni CiU estan conformes amb l’acord que s’ha arribat. En canvi Ciutadans, el grup més petit del Parlament de Catalunya, en aquest cas i “sense que serveixi de precedent”, també s’hi van mostrar favorables.
El PP augura “més impostos, més atur i més crisi”. Només li va fer falta criminalitzar el govern i demanar la dimissió del seu president! Evidentment el PP defensa “les garrofes” dels seus. Apujar els impostos ja es va “intentar” fa un parell de setmanes i, fins i tot, es va arribar a un principi d’acord amb CiU per apujar els impostos dels qui més guanyen. Finalment tot va quedar en un “no res”. Però d’aquí fins que es debatin els pressupostos per al 2010 encara es pot tornar aprovar. Quan parli el PP que ho digui bé, ja que la pujada no seria per a tots. No afectaria a la majoria de treballadors assalariats i petits empresaris. El PP diu que “L’acord beneficia a comunitats autònomes riques (en clara referència a Catalunya, per sobre d’altes més pobres”. En èpoques de crisi, també són aquestes comunitats “riques” les que es veuen més afectades. On hi ha més indústria i serveis, s’han fet moltes més ERO’s (Expedients de regulació d’ocupació) que allí on n’hi ha menys. Quants expedients d’aquest tipus s’han fet al sector primari (agricultura, ramaderia i mineria)? Caldria que el PP digués clar que “no hi està d’acord perquè beneficia a Catalunya”
La argumentació de CiU es molt diferent. Va des de dir que “aquest acord és il·legal i dinamita l’Estatut” perquè va més enllà del 2012. La excusa que posa CiU no importa. Si no hagués estat aquesta n’hauria estat una altra. CiU va posar “un llistó molt alt” i sabia que qualsevol pacte que s’acabaria tancant, no arribaria, ni de bon tros al sostre que ells mateixos havien fixat. L’excusa la tenien preparada des de feia temps.
Què amaga CiU? Que l’acord és molt millor que el que havia assolit el govern Pujol (com el proper acord que, mani qui mani, serà millor que aquest!) Què ara no hi tenen res a guanyar ni perdre. CiU ha d’acontentar a la seva parròquia (com ho fa el PP, com ho faria qualsevol partit que està a l’oposició) Quan Mas es pensava que Zapatero el recolzaria per a ser president de la Generalitat, a esquenes de tothom (govern i parlament de Catalunya) va acceptar un Estatut a la baixa i va consentir que es retallés de forma substancial. Ara diu que li han posat a “tocar” al Tribunal Constitucional.
És evident, per finalitzar, que “tothom ho veu del color segons el cristall en que s’ho miri”. Que l’acord és millor que el que teníem fins ara, segur! A l’igual que l’Estatut que tenim. Que no agradi ningú, també és un fet. Tothom voldria acords de màxims, però com en tota negociació, això és impossible!

LA PRESIDÈNCIA NO ESTÀ EN JOC

El Parlament de Catalunya havia aprovat el nou estatut amb el vots favorables de CiU, PSC, ERC i ICV-EUA (30-09-2005). Als pocs mesos, Artur Mas s’entrevistava amb Rodríguez Zapatero al palau de la Moncloa (25-01-2006) Allí, tots dos, van pactar una rebaixa de l’Estatut. Mas, a canvi, acceptava la promesa de Zapatero de donar-li suport si CiU era la llista més votada a les properes eleccions autonòmiques catalanes (1-11-2006) Però a l’hora de la veritat, Montilla va aconseguir renovar el pacte tripartit (o d’Entesa) i les pretensions de Mas se’n van anar en orris. Ara, a la recta final del tancament de la negociació pel nou finançament, Mas anuncia que el declararà il•legal si l’acord va més enllà de 2012.
És què no era il•legal signar un Estatut rebaixat a esquenes del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat? Llavors Mas s’hi jugava la presidència. Ara no.

HOMENATGE D'AMPOSTA A "LO TEIXIDOR"

Ahir a la tarda, a la plaça on des d’ara portarà el seu nom: Josep Guarch “lo Teixidor”, més de 300 persones es van congregar per a retre un merescut homenatge ha qui ha estat el darrer gran cantador de jota improvisada de l’Ebre.

Nascut a l’Aldea, lo Teixidor ha viscut quasi tota la seva vida a Amposta, on encara hi viuen els seus fills que, com no podia ser d’una altra manera, ahir també hi eren presentes i participant de forma activa. Un d’ells tocant en una de les rondalles que van convertir l’acte en tot un homenatge a la nostra jota. L’altre, el més gran, dedicant un versos al seu pare que, inquiet, li va dir: “Comences o què?”.

L’homenatge va comptar amb la presència de cantadors actuals com “Jandro”, Guardet, Sicco Bertomeu. Alguns d’ells acompanyats per les seves pròpies rondalles. També hi va ser present la rondalla de la Ràpita i el grup de jota d’Amposta Peracota. També es van unir a l’acte cantadors espontanis com Carlos Valldepérez, Dolors Espelta o Ester Baiges, entre altres persones que com Lluís Garcia, del restaurant l’Estany li van voler adreçar unes paraules de reconeixement a la seva tasca i a tota una vida dedicada a la jota.

No cal dir que l’acte també va comptar amb l’alcalde i la majoria dels regidors d’Amposta, així com també amb els Alcaldes de l’Aldea i de Sant Jaume d’Enveja.
Va tancar l’acte el mateix Teixidor amb una mostra de la seva jota, emocionat a un públic incondicional, ple d’amics que l’han acompanyat al llarg d’una vida cantant per molts de pobles de les Terres de l’Ebre i també més enllà del riu Sénia i del coll de Balaguer.

"DONDE DIJE DIGO, NO DIGO DIEGO"

Evidentment la frase en qüestió és sense la conjunció de negació: “Donde dije digo, digo Diego”.
Avui el Periódico parla d’una d’aquelles situacions rocambolesques que passen de tant en tant i creen un greu problema a qui les pateix. No és una altra cosa que un error burocràtic sense ànim de voler-lo corregir per part de qui ha “ficat la pota”. Segons informa el diari, a una noia mexicana veu perillar el seu permís de residència per culpa del error d’un funcionari que va convertir el cognom de seu espòs (espanyol) de RAJA a RAFA. Segons continua dient el rotatiu, Maria Gabriela Gasca Rangel, que així és com es diu la ciutadana mexicana, s’exposa, fins i tot a ser expulsada del país.
Els errors a l’àmbit de l’administració son més freqüents que allò que seria desitjable. Només fa uns mesos us parlava de diverses errades produïdes dintre de l’àmbit de la sanitat. Però també se’n produeixen a la justícia, i a qualsevol tipus d’administració publica. Molts cognoms catalans estan mal escrits perquè, segurament, quan van començar a “ser necessaris” els papers (documentació), els funcionaris devien de ser espanyols i només sabien una mica més de lletra que els ciutadans (la majoria eren analfabets) Així, molts de cognoms catalans s’han escrit tradicionalment sense “erra” muda final, o amb la lletra “ñ” en lloc de la grafia “ny”, etc. Així tenim els cognoms d’ofici: Ferré, Fusté, Moliné, Sabaté, etc. Només al País Valencià van conservar la “r”, perquè allí es pronuncia. Exemples amb “ñ” son: Viña, Viñals, etc.
Cometre una errada és relativament fàcil. Corregir una errada davant l’administració és una de les coses més difícils que et puguis trobar. Un exemple el tenim amb la notícia que obria aquest comentari, però evidentment, en podria posar unes quantes més.
Sense anar més lluny, el meu cognom és un d’aquests d’ofici que hauria d’acabar amb “erra” i acaba amb “e” accentuada. Ja fa anys vaig iniciar un procés per ficar-me la lletra que mancava. El primer pas va ser fer un escrit a l’Institut d’Estudis Catalans”. No hi va haver cap problema per a que em fessin un petit informe on deia que, en català, calia posar la “r” final. Després vaig dirigir un escrit al Jutjat de primera instància d’Amposta. Allí van començar els problemes. Primer me’l van aturar sense que hi hagués cap notificació, fins que un dia, quan ja havien passat diversos mesos, vaig anar a interessar-m’hi. Llavors en van demanar una partida de naixement del meu iaio patern, per veure si ell ho tenia escrit amb “r”. Però resulta que el meu iaio va néixer a Barcelona el 1890. Per aquell temps, molts de barris de la ciutat eren pobles independents (Gràcia, Sants, Horta, etc.) Així que des del registre em van demanar més concreció i que els digués el carrer on va veure la llum per primer cop mon iaio. Dubto que ho sabés, però era igual, ja que feia uns anys que havia mort. Al final vaig desistir...
Però hi ha casos molt més graciosos. Una vegada al carnet d’identitat d’una dona d’ètnia gitana, li posava com a nom del carrer on vivia “Beatorio” de Amposta. Vaig arribar a la conclusió que es tractava del carrer Beat Oriol. Imagineu-vos a la senyora dient Beat Oriol amb accent calé. Segurament us sortirà la forma com ho va escriure el funcionari. Aquesta errada té poca transcendència, però es evident que n’hi ha que poden marcar una persona per sempre.
Altres errades que recordo son la de una senyora de la Galera que al DNI li posava una data de naixement cinc anys abans de la real o un noi que va treballar a la gasolinera dels Quatre Camins de Tortosa i que portava els dos cognoms diferents als dels seus pares. Tantes traves burocràtiques s’han trobat que, finalment, desistiren de solucionar el tema.