"DONDE DIJE DIGO, NO DIGO DIEGO"

Evidentment la frase en qüestió és sense la conjunció de negació: “Donde dije digo, digo Diego”.
Avui el Periódico parla d’una d’aquelles situacions rocambolesques que passen de tant en tant i creen un greu problema a qui les pateix. No és una altra cosa que un error burocràtic sense ànim de voler-lo corregir per part de qui ha “ficat la pota”. Segons informa el diari, a una noia mexicana veu perillar el seu permís de residència per culpa del error d’un funcionari que va convertir el cognom de seu espòs (espanyol) de RAJA a RAFA. Segons continua dient el rotatiu, Maria Gabriela Gasca Rangel, que així és com es diu la ciutadana mexicana, s’exposa, fins i tot a ser expulsada del país.
Els errors a l’àmbit de l’administració son més freqüents que allò que seria desitjable. Només fa uns mesos us parlava de diverses errades produïdes dintre de l’àmbit de la sanitat. Però també se’n produeixen a la justícia, i a qualsevol tipus d’administració publica. Molts cognoms catalans estan mal escrits perquè, segurament, quan van començar a “ser necessaris” els papers (documentació), els funcionaris devien de ser espanyols i només sabien una mica més de lletra que els ciutadans (la majoria eren analfabets) Així, molts de cognoms catalans s’han escrit tradicionalment sense “erra” muda final, o amb la lletra “ñ” en lloc de la grafia “ny”, etc. Així tenim els cognoms d’ofici: Ferré, Fusté, Moliné, Sabaté, etc. Només al País Valencià van conservar la “r”, perquè allí es pronuncia. Exemples amb “ñ” son: Viña, Viñals, etc.
Cometre una errada és relativament fàcil. Corregir una errada davant l’administració és una de les coses més difícils que et puguis trobar. Un exemple el tenim amb la notícia que obria aquest comentari, però evidentment, en podria posar unes quantes més.
Sense anar més lluny, el meu cognom és un d’aquests d’ofici que hauria d’acabar amb “erra” i acaba amb “e” accentuada. Ja fa anys vaig iniciar un procés per ficar-me la lletra que mancava. El primer pas va ser fer un escrit a l’Institut d’Estudis Catalans”. No hi va haver cap problema per a que em fessin un petit informe on deia que, en català, calia posar la “r” final. Després vaig dirigir un escrit al Jutjat de primera instància d’Amposta. Allí van començar els problemes. Primer me’l van aturar sense que hi hagués cap notificació, fins que un dia, quan ja havien passat diversos mesos, vaig anar a interessar-m’hi. Llavors en van demanar una partida de naixement del meu iaio patern, per veure si ell ho tenia escrit amb “r”. Però resulta que el meu iaio va néixer a Barcelona el 1890. Per aquell temps, molts de barris de la ciutat eren pobles independents (Gràcia, Sants, Horta, etc.) Així que des del registre em van demanar més concreció i que els digués el carrer on va veure la llum per primer cop mon iaio. Dubto que ho sabés, però era igual, ja que feia uns anys que havia mort. Al final vaig desistir...
Però hi ha casos molt més graciosos. Una vegada al carnet d’identitat d’una dona d’ètnia gitana, li posava com a nom del carrer on vivia “Beatorio” de Amposta. Vaig arribar a la conclusió que es tractava del carrer Beat Oriol. Imagineu-vos a la senyora dient Beat Oriol amb accent calé. Segurament us sortirà la forma com ho va escriure el funcionari. Aquesta errada té poca transcendència, però es evident que n’hi ha que poden marcar una persona per sempre.
Altres errades que recordo son la de una senyora de la Galera que al DNI li posava una data de naixement cinc anys abans de la real o un noi que va treballar a la gasolinera dels Quatre Camins de Tortosa i que portava els dos cognoms diferents als dels seus pares. Tantes traves burocràtiques s’han trobat que, finalment, desistiren de solucionar el tema.