XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA FESTA DEL TURISME DE RIUMAR I

DIARI DE L’AGOST. DIA 9

ELS TRES REGNES. Coneixeu la meva debilitat per un territori que va més enllà de les terres de l’Ebre i no forçosament cap al Nord, sinó que les meves simpaties miren cap al Sud i cap a l’Oest: els Mestrats, els Ports i el Matarranya formen part d’aquest petit país nostre.

No fa gaires dies, mentre parlava de la cadena humana que s’està preparant per a l’11 de setembre, em preguntava qui serien els qui es donarien la ma a Sol de Riu, allà on Catalunya i València es troben. Un d’ells ja se sap: el compositor i pianista Carles Santos, filla de Vinaròs, però des de fa molts d’anys un català més. Des del meu punt de vista tot un encert.

També sabeu que polítics com Jordi Pujol i Ernest Maragall, estaran al tram del Perelló, un dels més dèbils. L’Ebre revela un altre polític il·lustre que també vindrà fins el nostre territori a donar-nos suport i, de passada, reclamar la independència de Catalunya: Carod Rovira estarà al tram d’Alcanar.

Però la relació entre les Terres de l’Ebre i les comarques veïnes també es fa palesa amb la col·laboració entre les poblacions de Vallderroures i Calaceit per un costat i Gandesa i Horta de Sant Joan per l’altre, segons ens explica Josep Bayerri al seu Article Matarranya, Terra de l’Ebre que podeu llegir al darrer número del setmanari l’Ebre. I és que el patrimoni, la cultura i el art solen unir territoris sovint separats injustament per una ratlla imaginària més que real.

MÉS LOTERIA. Si ahir os deia que la Generalitat vol crear la grossa de Cap d’Any, avui el Periódico diu que també vol crear sortejos especials en dates molt simbòliques per al nostre poble: Sant Jordi (el patró), Sant Joan (el patró dels PP.CC) i la Diada. Així que en total seran 4. Consultats alguns experts sobre el tema, la majoria opinen el mateix que us deia jo ahir: no podrà desbancar a les rifes que promou l’estat, per molt que es vulgui apel·lar al sentit patriota i, evidentment, la gent no gastarà més, com a molt, del que es pensaven gastar als tradicionals sortejos de Nadal i Niño, destinaran una petita part a les rifes d’aquí.  

CASTELLERS. La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta també som protagonistes a les pàgines del setmanari l’Ebre. En una de les fotos es pot veure els dos pilars que es van fer diumenge passat per a rebre el catamarà de WWF mentre atracava al port fluvial d’Amposta. Cal recordar que la participació d’alguns membres de la colla castellera es va fer a títol personal i no com a colla pròpiament dit. Per al proper dilluns 19 d’agost hi ha convocada una assemblea per a decidir si, a partir d’ara s’anirà o no com a colla. També als actes convocats per l’ANC o altres plataformes més modestes com ara Som Països Catalans que, des de fa temps també treballen amb la finalitat d’assolir la independència dels territoris de parla catalana.    

FESTES. Però durant aquests dies, tal com recorda l’Ebre, el protagonisme al nostre territori el tenen les festes majors. És ara quan major concentració de festes es produeix: Godall, la Galera, Els Muntells, Amposta, Deltebre, l’Aldea, Paüls, etc. estan celebrant o a punt de celebrar la seva festa major.

Així que: BONA FESTA MAJOR PER ALS VEÏNS DELS POBLES QUE ESTAN DE FESTA I ELS FORASTERS QUE ELS VISITARAN.   

La delación

Arturo González

Si algo he odiado y odio en esta vida es la delación, es decir, denunciar desde el anonimato y por tanto desde la impunidad a otro ser humano por alguna conducta improcedente socialmente. Sea referido al tema que sea y sea bajo el sistema o régimen político que sea. Creo que es el origen de todos los males de la humanidad y lo más innoble que puede realizar una persona, que, de esta forma, se rebaja en su condición humana de vicios y virtudes. Es una forma ruin de venganza, de traición, de chantaje, de introducción a la tortura, bajo la disculpa y pretendida justificación de una conducta cívica.
El Estado, al que por cierto hemos concedido generosamente el monopolio doloroso de la violencia, tiene y debe tener medios suficientes, y de hecho se sobrepasa, para solucionar los conflictos por sí mismo y sin valerse de una de las más duras abyecciones en las que se puede caer. Pero nunca incitar a otros ciudadanos a la delación, sea gratuita o retribuida.
La Ministra de Empleo, Fátima Báñez, anuncia e invita a los ciudadanos a la delación anónima de quienes transgredan normas laborales, de fraude en el empleo o Seguridad Social o cobros indebidos de prestaciones. Repugnante. Convertir un país en un lugar en el que la delación sea usual e instigada por el Gobierno, convierte a este país, e incluyo a los más democráticos, en un país y una sociedad donde la desconfianza y la miseria mental son reinas. Y ello vale tanto para el amigo o amiga que te cuenta que tu pareja te engaña o acudiendo a un programa de televisión para vender confidencias y miserias de tu ex mujer, como para las más siniestras actuaciones policiales. Todos conocemos algo denunciable, pero si tan buenos ciudadanos somos deberíamos tener la fortaleza moral de hacerlo públicamente, sin refugiarnos en la ignominia e hipocresía, y arriesgarnos a la posible admonición o represalia. Se empieza denunciando, generalmente por envidia, a alguien que cobra indebidamente una retribución y se termina señalando por una mirilla a cualquier disidente político.
Sabíamos que este Gobierno no tiene vergüenza, pero no sabíamos que no concede el menor valor a la dignidad humana, al delatar a alguien por algo que seguramente nosotros haríamos si las circunstancias fueran favorables. Porque, además, ¿dónde estarían el límite o frontera de lo que somos capaces de delatar? ¿A nuestros padres, a nuestros hijos, a nuestros amigos, a nuestros vecinos, a los marginados y desprotegidos?

DIARI DE L’AGOST. DIA 8

LA GROSSA CATALANA DE CAP D’ANY. Sense cap mena de dubte, avui serà un dels temes més comentats: Catalunya tindrà la gossa d’Any Nou a imitació de la grossa de Nadal que es sorteja a l’estat veí. Serà una fórmula de finançament sense esperar que arribi la corresponent transferència de Madrid, perquè ja sé sap que quasi sempre, els diners de Madrid arriben a deshora i en escassetat.

La tradicional Rifa de Nadal data de fa 2 segles i, per tant, està totalment consolidada. Com sabeu, les associacions, entitats, clubs i fins i tot particulars, fan participacions que les venen en recàrrec (o no), normalment per a finançar-se. Passarà el mateix amb la grossa de Cap d’Any de la Generalitat. Potser sí amb el temps, però ara per ara, no crec. Tinc clar que no se’n vendrà tanta i com a molt, la gent en compraran alguna butlleta per si hi ha sort. Comprar una quantitat semblant de la rifa catalana a la que ja ens gastem amb l’espanyola, seria realitzar una despesa extra que, segurament, la majoria de la gent no està disposada a fer.

Per cert, el preu serà de 5 euros per butlleta, la qual cosa indica que les pretensions inicials dels organitzadors són molt humils conscients, segurament, de les limitacions que patiran. Ah! I la grossa 100.000 €. 

 

SUGGERIMENT DE REBAIXAR EL SOU DELS TREBALLADORS ESPANYOLS EN UN 10% (PER QUÈ NO SE’L REBAIXA ELL?) La recomanació de Olli Rehn, el vicepresident econòmic de la Comissió Europea, encara porten cua. Fis i tot Juan/Joan Rossell, el president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials s’ha mostrat en contra de rebaixar el 10% el salari dels treballadors espanyols.

Fins fa uns anys ser mileurista era pràcticament un desprestigi, ja que qualsevol peó de la construcció podia guanyar el doble d’això. Ara hi ha qui té que agafar feines de 500 euros i fins i tot menys. Em pot explicar algú que es pot arribar en aquestes quantitats. Pagar-li la universitat al fill, pot ser? Ni amb beca...

Per cert, sabeu quan guanya Olli Rehn? 27.000 euros mensuals (però igual no té pagues extres...) En un any, jo no guanyo el que ell en un mes! Però segur que dic menys tonteries que ell. Qualsevol es bo per a ocupar un càrrec de responsabilitat. Estic esperant una trucada per a ocupar una plaça que em permeti guanyar c om a mínim 12.000 euros mensuals, em dóna igual de què. Això sí, amb pagues extra a part. 

 

COMUNICAT INTERN D’ERC. Quasi que per casualitat, em vaig assabentar que la federació d’ERC del Camp de Tarragona va emetre un comunicat dilluns on es feia èmfasi que qualsevol atac a Arturo Mas és consideraria un atac a les pretensions sobiranistes i, per tant, un atac a Catalunya, per tant, havia que preservar l’honor del President.

Igual que existeix la presumpció d’innocència i una persona és innocent mentre es demostri el contrari, en el cas de Mas hi ha un presumpció de culpabilitat pel cas Palau i el finançament irregular del seu partit, segons ha quedat demostrat per al jutge instructor. Què passarà si en el futur Mas és declarat culpable? ERC serà còmplice de l’espoli del Palau de la Música i per extensió del finançament irregular de CDC?

 

NOU FRAU A LA SEGURETAT SOCIAL FENT SERVIR “SENSE PAPERS”. En les darreres hores s’han detingut a la província de Tarragona diverses persones presumptament vinculades en un frau a la seguretat social utilitzant emigrants sense papers. Previ pagament de 3.000 euros, se’ls hi feia un contracte fictici a una empresa que de fet no tenia cap activitat per a obtenir més tard ajuts oficials.

Aquest cas m’ha recordat un altre que van cometre gent que jo conec ja fa uns anys. Resulta ser que el propietari d’una assessoria fiscal va ser enganyat i li van estafar 20 milions de pessetes de l’època. Llavors es va voler recuperar de la patacada i va idear una manera de fer-ho utilitzant també estrangers.

Els immigrants il·legals (la majoria magrebins) necessiten papers per a continuar de forma legal a Espanya. Utilitzant les empreses que eren clientes de l’assessoria i falsificant la signatura dels seus representants legals, va fer més de 100 precontractes de treball a un mínim de 1.000 euros per contracte. Finalment la subdelegació del govern se’n va adonar que cap d’aquells precontractes es fa acabar formalitzant, la qual cosa va fer aixecar sospites. Després de fer les oportunes indagacions, el nexe comú de totes les empreses era l’assessoria. Es van emportar a la propietària i als treballadors emmanillats.    

Cuento corto de García Márquez

Un científico, que vivía preocupado con los problemas del mundo, estaba resuelto a encontrar los medios para aminorarlos.

Pasaba días en su laboratorio en busca de respuestas para sus dudas.

Cierto día, su hijo de 7 años invadió su santuario decidido a ayudarlo a trabajar.

El científico, nervioso por la interrupción, le pidió al niño que fuese a jugar a otro lado.

Viendo que era imposible sacarlo, el padre pensó en algo que pudiese darle con el objetivo de distraer su atención.

De repente se encontró con una revista, en donde había un mapa con el mundo, justo lo que precisaba.

Con unas tijeras recortó el mapa en varios pedazos y junto con un rollo de cinta se lo entregó a su hijo diciendo: "como te gustan los rompecabezas, te voy a dar el mundo todo roto para que  lo repares sin ayuda de nadie".

Entonces calculó que al pequeño le llevaría 10 días componer el mapa, pero no fue así.

Pasadas algunas horas, escuchó la voz del niño que lo llamaba calmadamente.

"Papá, papá, ya hice todo, conseguí terminarlo".

Al principio el padre no creyó en el niño!

Pensó que sería imposible que, a su edad hubiera conseguido recomponer un mapa que jamás había visto antes. Desconfiado, el científico levantó la vista de sus anotaciones con la certeza de que vería el trabajo digno de un niño.

Para su sorpresa, el mapa estaba completo.
Todos los pedazos habían sido colocados en sus debidos lugares.
¿Cómo era posible? ¿Cómo el niño había sido capaz?
De esta manera, el padre preguntó con asombro a su hijo: 
Hijito, tú no sabías cómo era el mundo, ¿cómo lo lograste? 

Papá, respondió el niño; yo no sabía como era el mundo, pero cuando sacaste el mapa de la revista para recortarlo, vi que del otro lado estaba la figura de un hombre.

Así que di vuelta los recortes y comencé a recomponer al hombre, que sí sabía como era.

"Cuando conseguí arreglar al hombre, di vuelta a la hoja y vi que había arreglado al mundo".

 

 

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

DIARI DE L’AGOST. DIA 7

PUJOL-MARAGALL. Ahir es va saber que el President Jordi Pujol participarà a la cadena humana que s’ha de fer l’11 de setembre i estarà al tram del Perelló. Cóm és que estarà al Perelló i no a Barcelona? –em va preguntar una senyora quan li vaig donar la notícia ahir per la nit- Perquè s’ha despertat tard –li vaig respondre-. La majoria dels trams centrals de la via estan complets i per tant, totes aquelles persones que s’estan apuntant hauran de desplaçar-se cal al Nord o cap al Sud del Principat ja que és on els trams estan més buits, tal com es recordava avui per la ràdio.

Maragall, però l’Ernest, el que va ser Conseller d’Educació, també hi participarà, però en aquest cas no s’ha anunciat on. La gent d’Ulldecona s’estan apuntant plegats per estar tots junts al darrer tram, el que arribarà a Sol de Riu. En aquest punt l’acte pot ser molt emotiu ja que el darrer, donarà la ma, segurament, a un membre d’Acció Cultural del País Valencia que van anunciar que volien continuar la cadena cap al Sud.

Ahir em van dir que hi havia voluntaris que van pel carrer apuntant a la gent. S’ha de ser conscient que hi ha molts que hi voldrien anar però que no dominen Internet, ja sigui per edat, ja sigui per manca de coneixements informàtics. Es una bona mesura. Segur que el dia 11 de setembre hi haurà gent que hi voldrà participar sense haver-se apuntat prèviament,  ja ho veureu.    

 

MAS-JUNQUERAS. El President de la Generalitat i el seu soci de Parlament, estant ultimant l’estratègia per a no fer pressupostos per al 2013, amb l’excusa de no haver de fer més retallades quan ja les han aplicat o és que no els han suprimit la paga extraordinària de desembre als treballadors de l’administració catalana? Un dels punts d’aquesta estratègia serà acudir als tribunals per a denunciar la discriminació que, segons ells, exerceix l’administració de l’estat cap a les administracions autonòmiques.

Fa dies que des de l’oposició s’està denunciant el doble joc que s’ha planificat des del govern català per mirar d’eximir-se de qualsevol responsabilitat política i eludir el debat polític que suposaria el tràmit parlamentari de la llei. Qui té la raó? El temps acabarà donant la raó al qui la tingui. De moment, comparteixo una de els afirmacions que s’han fet des del govern català: l’estat no paga. I si no paga, evidentment no es pot fer front a les despeses que ocasiona tenir la majoria dels traspassos fets.

De cara als pressupostos de 2014 que s’han de començar a elaborar a partir d’aquest mateix mes d’agost, s’ha anunciat un canvi d’estratègia que permeti més ingressos a canvi de no fer tantes retallades. Els ingressos, evidentment, hauran de ser via més impostos que, directa o indirectament, repercutiran en el consumidor final. Potser no ho notarem tant, però al final de la correguda ens trobarem amb el mateix. Com diu la dita, em dona igual cops que garrotades. 

 

FMI-UE. Les autoritats monetàries europees no han estat gens originals a l’hora de proposar mesures per a crear ocupació a Espanya. Simplement s’han apuntat al carro del que fa uns dies ja va suggerir el FMI. La mesura és tan simple com poc imaginativa: retallar el sou als treballadors en un 10%. Cada vegada que escolto retallar el sou, he de demanar que m’ho repeteixin, ja que no estic segur del que m’han dit i no sigui que el que volen retallar-me és una altra cosa que sona quasi igual.

I si retallessin els sous a tots aquells que guanyin més, per posar alguna quantitat, 100.000 euros (i ja és molt!) Aquí hi entrarien molts de polítics, directius de grans empreses, esportistes de primer nivell, actors de moda, locutors de ràdio i presentadors de televisió mediàtics, etc.

Sembla mentida que els qui han pensat això ocupin cadires d’organismes internacionals experts en economia. Tants d’estudis per arribar a fer aquest suggeriment? Sense tenir estudis econòmics qualsevol persona sense estudis i amb problemes econòmics per arribar a final de mes, tindria millors idees.  

Vuelve el no es esto, no es esto

El Real Madrid fue fundado por los hermanos Carles y Joan Padrós i Rubió, catalanes

Silveri Pérez Zarco

¿Qué sería de los seres humanos, individual o colectivamente, si careciéramos de símbolos? Pues que la vida no sería posible, somos animales simbólicos y por eso utilizamos tantos. Por la misma razón, ¿qué sería de la sociedad y de su correspondiente superestructura político-administrativa que denominamos Estado, si careciera de ciertos elementos simbólicos que lo vertebran y representan culturalmente, dotándolo de identidad?
Por poner un ejemplo práctico, tratemos de imaginar qué sería –o qué habría sido– del Estado español si no fuera por los siguientes símbolos que, para la mayoría, constituyen unos auténticos iconos del nacionalismo español. Veamos los siguientes: la Bandera española, Agustina de Aragón, La Feria de abril sevillana, la peseta y el Real Madrid.
La elección puede parecer arbitraria, pues ciertamente los símbolos que representan y comparten los ciudadanos del Estado español son muchos más. La razón de esta elección se halla en la respuesta a la siguiente pregunta que les propongo como divertimento veraniego: ¿Qué tienen en común estos cinco iconos que son importantes símbolos del Estado español? Seguro que ya lo saben, pero como diría Jack el destripador, vayamos por partes.
La Bandera. El más importante para un estado. En 1785, Carlos III encarga al Ministro de Marina que le diseñe una bandera para la flota española que sea visible en el mar y no se confunda con la de otras naciones. Le entregan doce diseños y al final elige uno, inspirado en la bandera de la corona de Aragón –la ‘senyera’–, partida por la mitad. Las cuatro barras o franjas rojas se convierten en dos.
Agustina de Aragón, de la que tan justamente se sienten orgullosos los aragoneses, nació en Barcelona el 4 de marzo de 1786 y bautizada el día 6 en la parroquia de Santa María del Mar con el nombre de Agustina Raimunda María Saragossa Domènech. Sus padres eran Pere Saragossa y Raimunda Domènech, naturales de Fulleda –comarca de Les Garrigues–, donde Agustina tiene un monumento.
La que sería apodada ‘La Artillera’ no contaba más de diecisiete años cuando el 16 de abril de 1803 contrajo matrimonio con un joven militar, Joan Roca Vilaseca, natural de Maçanet de Cabrenys –L’Alt Empordà–, y Cabo de Artillería de la guarnición de Barcelona. A la catalana Agustina Saragossa –su apellido resultó ser una premonición– le pilló el Sitio de 1809 en la capital aragonesa como esposa del artillero, donde con tan solo 22 años, rodeada de cadáveres de los servidores «de un cañón de a 24 con bala y metralla», prende fuego a la mecha y ocasiona gran mortandad entre los franceses que iban a penetrar por la brecha del Portillo. ‘Agustina de Aragón’ había entrado en la Historia de España.
Los orígenes de la Feria de Abril, otro icono de la España castiza, se encuentran en el 25 de agosto de 1846, cuando el catalán Narcís Bonaplata y el vasco José María de Ybarra redactaron una propuesta que llevaron al Cabildo Municipal sevillano pidiendo que les autorizaran durante los días 19, 20 y 21 de abril para celebrar una feria anual de ganado, permiso que les fue concedido por el alcalde Conde de Montelirio, y que en marzo de 1847 autorizó la reina Isabel II.
La transformación del carácter agropecuario de la feria en evento lúdico «propio de la idiosincrasia sevillana» lo describe así el sevillano Nicolás Salas: «Una Feria que nació como mercado ganadero y agrario, aunque desde su primera celebración tuvo el complemento festero que pronto se convertiría en su razón de ser».
La peseta. Un elemento fundamental para un país. La primera unidad monetaria que unificó a toda España, la famosa peseta, que algunos añoran todavía, la creó don Laureà Figuerola, catalán y Ministro de Hacienda durante el gobierno provisional de 1868. Incluso el nombre es el diminutivo de ‘peça’, en catalán. ¡Ya se sabe, si hay una pela hay un catalán cerca!
Y bueno, qué decir del Real Madrid y de su importante papel en el imaginario colectivo madrileño y español. Pues bien, ese equipo fue fundado el 18 de abril de 1902 por los hermanos Carles y Joan Padrós i Rubió, catalanes y dueños de una distinguida tienda de moda y tejidos madrileña. Y casualmente, Santiago Bernabéu tenía un apellido fonéticamente catalán, pues su padre era valenciano. También Piqué se apellida así.
Y claro, como no ha habido un catalán que creara una letra para el himno nacional español, pues ahí tenemos al Barça… perdón, a ‘la Roja’, cantando el ‘chunda, chunda…’. Si es que ya lo dijo alguien, los catalanes «no se merecen nada».
 

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA FIRA DE L'AMOR D'AMPOSTA (II)

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 6

DANIEL. El pederasta espanyol empresonat al Marroc i alliberat, segons sembla, gràcies a la petició d’indult que li va traslladar el Rei d’Espanya al del país alauita, va ser detingut ahir a Múrcia, localitat on havia residit fa anys.

El cas de Daniel Galván Viña és, des del meu punt de vista molt enigmàtic. De nacionalitat iraquiana, sembla ser que va exercir d’espia per al CNI durant la guerra de l’Iraq i, a l’acabar aquesta, se’n va anar a viure al Marroc on també va treballar per a la intel·ligència d’aquell país. Evidentment sé li va tenir que canviar el nom per a poder passar desapercebut i evitar així ser localitzat per grups com Al-Qaeda.

S’ignora com va aparèixer el seu nom a la llista d’agraciats o si va ser per decisió d’algú del Marroc. De moment han cessat al màxim responsable de presons d’aquell país. La meva opinió és que algú li va voler donar un tracte de favor pels serveis prestats. Ignoro si el seu nom es va incloure a la llista ja en origen o quan va arribar al Marroc algú va aprofitar l’avinentesa. Però és evident que hi ha marro del gros. 
 

IGNACIO. Per a la majoria el nom d’Ignacio López del Hierro no us dirà res (bé, els noms no parlen) Però si us dic que es tracta del marit de la Presidenta castellano-manxega i Secretari General del PP Maria Dolores de Cospedal (alias la Bienpagà), poc a poc ja us anireu situat...

I que ha fet aquest personatge per a ser digne d’escriure sobre ell. Res notable, més bé tot el contrari. Per a que ens hem d’enganyar, si no hagués estat el marit de la Maridolo, mai li haurien donat un sou com a conseller de Bancantabria Renting de 7.000 euros mensuals per a no fer res. Sembla ser que els diners li queien del cel sense haver de fer res, sense anar al menys a ocupar un despatx de l’entitat. I mentre la Maridolo, es clar, sense assabentar-se de res, igual que l’Ana Mato i els negocis del seu marit. Aquests del PP són al·lucinants: cobren sobresous i sous sense donar un pal a l’aigua i després diuen no saber o no recordar-ho. Quan em faci gran em faré del PP! (o de Convergència, encara no ho tinc decidit i potser per això no acabo de donar el pas) 
 

JAVIER. Aquest matí, mentre anava a treballar, he escoltat per la ràdio que el ple de l’Ajuntament de Tortosa havia votat en contra per unanimitat una moció on es rebutjava el Pla de la Conca de l’Ebre que preveu que es puguin regar 450.000 Ha noves i que ha creat molta controvèrsia al nostre territori. Sí, per unanimitat, ja que l’únic regidor del PP Javier Dalmau, també hi va votar en contra.

Dit això, ara que de sobte tots ens hem convertit en antitransvasistes i defensors del territori, he d’insistir de la poca representació política que hi havia diumenge a Amposta per a donar la benvinguda al catamarà de l’entitat ecologista WWF. Tret de 4 o 5 regidors de CiU que hi van assistir (sense participar massa de l’acte) i algun altre regidor com ara Antoni Espanya i Adam Tomàs (tots dos d’Amposta) o Albert Salvadó de la Ràpita i també Lluís Salvadó, ara número 3 a la jerarquia d’ERC, poca representació política. Ja ho diu la dita: qui no en ve de raça... en fa poc o en fa massa. Personalment a mi ningú em convencerà de l’honestedat del canvi d’actitud d’alguns dels nostres polítics, però se’ls hi ha de reconèixer el mèrit d’haver-ne aprés dels seus errors. 
 

MONOS. La Xina, la Índia, Xangai, Barcelona. Bé podria tractar-se d’una ruta aèria o l’antiga ruta de la seda... Però no. És el recorregut que han hagut de fer els monos de treball que tot justa acaben d’arribar per als auxiliars forestals de la Generalitat de Catalunya. Fins que no han arribat, sembla ser que no podien anar a treballar. La vestimenta, fabricada a la Índia, amb roba procedent de la Xina, va anar a parar a Xangai per error. Al final es va poder localitzar i, així, es va poder remetre a la seva destinació final. Permeteu-me la meva innocència: No s’haurien pogut fabricar aquí, amb roba feta aquí per a donar feina a les empreses d’aquí? I a sobre molt més ecològica ja que no s’hauria gastant tant de carburant. D’això se’n diu tirar pedres a la nostra teulada... O no?  

¿Sobrevivirá España?

Enrique Arias Vega (Diari de Tarragona)

El mérito de Rajoy y de su ministro Montoro es haber enfrentado aún más entre sí a las comunidades autónomas, a cuenta del déficit asimétrico de sus cuentas. Hasta una comunidad gobernada por el PP, la de Madrid, se ha opuesto a una discriminación que la perjudica.
Éste es un paso más en el deshilachamiento progresivo de lo que antes fue un colectivo de intereses compartidos y que se llamaba España.
Hoy día cuesta encontrar símbolos comunes, como no sea en esas esporádicas competiciones deportivas internacionales. Apenas si se ven banderas del país –perdón, del Estado–, frente a las enseñas de las respectivas comunidades, tenemos un himno que carece de letra y hasta gran parte de la gente se avergüenza de utilizar el nombre de España.
Éste, quiérase o no, es el contexto en el que se produce la acelerada deriva independentista de Cataluña, ante la cual los sucesivos Gobiernos centrales se han quedado sin argumentos y sin instrumentos. ¿A alguien le cabría pensar que dada una consulta secesionista ilegal el Gobierno suspendiese la autonomía catalana o detuviese a Artur Mas? ¡Imposible!
O sea, que vamos a 190 kilómetros por hora –¿les suena?– hacia una ruptura que, una vez iniciada, podría afectar a otras regiones de España.
Ya ven si el asunto es o no grave. Ante él, la Europa comunitaria hace el Tancredo, como si a ella no le afectara, queriendo ignorar que se trata de un fenómeno contagioso que podría desmembrarla, desde Escocia hasta Córcega y desde Groenlandia hasta la Padania italiana, pasando por el artificial Estado belga.
En vez, pues, del espeso y cobarde manto de silencio instalado al respecto, alguien con inteligencia política debería advertirnos a todos los ciudadanos sobre el inmenso cambio que se nos viene encima.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA FIRA DE L'AMOR D'AMPOSTA (i)

A TORNAR-HI QUE NO HA ESTAT RES!

Emocions compartides. Per un costat ràbia i indignació per tenir que tornar a sortir al carrer per defensar el que tan estimem: el riu, el delta, el territori, la gent... I, per l’altra, alegria pel retrobament amb els vells lluitadors de sempre. No vull citar ningú per la por de deixar-me’n algun.

Ahir pel matí, quan vaig arribar a l’embarcador d’Amposta, tot just començava a omplir-se de gent, la majoria amb les samarretes blaves amb el nus antitransvasament que identifica al moviment cívic de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Alguns, potser encara més romàntics que jo, amb la samarreta blanca que va treure la secció ampostina del moviment i que va ser de les primeres que es van fer fa quasi 13 anys... Com passa el temps!

Si llavors va ser el PHN el que va portar-nos a envair ciutats i pobles d’arreu de la geografia catalana i espanyola, ara serà el Pla de Conca el que ens farà a tornar a portar la nostra lluita pacífica per tot el nostre territori i més enllà i, si cal, tornarem a Brussel·les a demanar-los que parin el disbarat ecològic que significar convertir en regadiu 450.000 Ha de secà.

Entre els fets de la passada dècada i aquests, un denominador comú: el Partit Popular. I un nom propi: Arias Cañete, que si bé no ha estat l’únic responsable de la planificació hídrica, si que és l’únic supervivent de la nefasta època d’Aznar. Llavors ho volia fer amb desfilades militars i per atributs masculins... Ara, més a la xita callant, vol portar a terme un altre projecte però amb un resultat idèntic al menys que algú posi seny a aquesta barbaritat.  

La multitud poc a poc anava omplint la zona de l’embarcador. Entre els assistents alguns regidors de l’Ajuntament d’Amposta, fins i tot de l’equip de govern. Encara que no és cap novetat (recordeu que una representació de CiU va anar a Madrid l’any 2001 per a fer-se la foto), al menys si que xèrria una mica veure’ls allí. A diferència de la majoria que ens bellugàvem d’aquí per allà i expressàvem els nostres sentiments cantant i ballant, ells, estaven quiets, com descol·locats, tal com passa a la majoria de novells que acudeixen per primer cop a un acte.

Els que sí que es feien notar eren els components del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries que, amb les seves cançons amenitzaven el matí.

Poc a poc, el catamarà de la ONG ecologista WWF, anava remuntant l’Ebre seguit d’altres embarcacions. En arribar prop de l’embarcador, d’altres petits bots van salpar per a donar-li la benvinguda. Tots junts van arribar fins l’alçada del pont que tenia penjades unes pancartes reivindicatives posades aquell mateix matí. En aquell punt van donar la volta fins on es congregaven unes 500 persones. Mentre es feia la maniobra d’aproximació, alguns membres de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta van fer dos pilars de 3 mostrant dos damassos; el primer amb el nus amb una senyera de fons i l’altre típicament antitransvasista.

Per acabar, el torn de paraules i el comiat entre els assistents i fins la propera que serà aviat...

Joan Ferré

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 5

DONES. Per cert, el mundial de natació només va ser en categoria femenina? No? Llavors, la delegació espanyola només estava composta per dones? Tampoc? Llavors, què passa amb la natació masculina? Potser hauran d’inventar-se una natació sincronitzada per a homes... M’agradaria veure-ho per a riure una estona. 

 

IMPOSTOS. ERC demana al govern de la Generalitat que per a l’any 2014 la Generalitat apliqui nous impostos. Descartat crear per controvertit l’impost que gravaria les begudes amb gran quantitat de sucre (coles, taronjades, llimonades...), ara sembla que s’ha pensat en gravar el envasos. D’aquesta manera es gravaria el mateix sector, la qual cosa no sé si seria del grat del sector de les begudes carbonades. 

 

Aquesta notícia xoca frontalment amb l’extens reportatge que publica avui el Periódico de Catalunya on es diu que els fabricants d’envasos han reduït considerablement el seu pes, per tant, sembla que la feina ja l’estan fent bé. Si, a sobre, els vols gravar amb un impost que, com tots, acabaria afectant el consumidor, la polèmica ja la tenim servida. 

 

PRESSUPOSTOS. Per a controvèrsia la que s’ha creat amb el tema dels pressupostos de la Generalitat. Per un costat si s’ha d’elaborar el del 2013 i per l’altra si s’opta per prorrogar el del 2012 per aquest anys i es comença a fer el de 2014.

Per l’altra banda estan les declaracions de Pere Navarro que, segons diu, els partits que donen suport al govern (implícita o explícitament) haurien arribat a un acord amb el govern central per a que el sostre de dèficit de la Generalitat de Catalunya s’establís en un 1,5. Normalment quan es fan afirmacions així, l’altra part ho desmenteix i, en aquest cas, fins ara (després no ho sé) encara no hi ha ningú que ho hagi fet. Però encara que fos així, em pregunto: Que en treu Navarro de dir-ho si no és veritat? El govern de la Generalitat necessita una bona excusa per a seguir retallant i el sostre de dèficit és la ideal.

Mentre, ICV-EUA estén la ma al govern català per elaborar plegats uns pressupostos que es passin pel folre el límit d’endeutament. Quan aquest matí Joan Herrera deia que estava esperant la trucada dels responsables econòmics del govern català no he pogut més que riure.

Però encara hi ha una cosa que em sorprèn més. Els ecosocialistes han estat un partit que, tradicionalment, mai han volgut arribar a cap acord amb CiU. A què ve ara aquest canvi d’actitud? O és que es tracta d’un gest de cara a la galeria sabent que aquest fet no es produirà? 

 

ADVOCATS. Diu la dita popular que advocats i procuradors a ‘infern de dos en dos... Bromes a part, el govern del PP (en aquest cas personificat per Gallardón), ha decidit retallar els honoraris als advocats del torn d’ofici. Després d’apujar les taxes judicials dificultant l’accés a una Justícia universal i gratuïta, aquest cop s’ha optat per retallar als següents en la línia de feblesa del sistema: els del torn d’ofici. Encara que tots els advocats estan obligats prestar el servei, a la pràctica, són els novells els qui acaben per defensar els ciutadans amb escassos recursos econòmics. Segons tinc entès, quan els hi toca als advocats de prestigi, aquests, els hi passen la feina als joves. Seran com una mena de becaris a càrrec de l’administració de Justícia. 

 

JUNTS i revolts. Ja fa temps que els convergents estan madurant la idea de anar a les europees en una candidatura conjunta de tots els partits que estiguin pel dret a decidir. Més difícil que l’aglutinar a la majoria de partits que han votat en alguna ocasió pel dret a decidir, serà trobar un nom adient. A mi el d’Entesa, m’agrada, però sembla ser que es patrimoni d’ERC i no crec que el cedeixen per les bones. Com que treballa on treballo, en vaig a proposar un: CDC, UDC, ERC, CUP (més els que es vulguin afegir) Unió Temporal de Partits. Què us sembla la idea?  

Corrupción, mentiras y periodistas de la corte

Tania Sánchez Melero

Max Weber escribió que cuando una decisión está políticamente condicionada,  se quiere significar que la respuesta dada depende, esencialmente, de los intereses relacionados con la distribución, la conservación o el desplazamiento del poder. El que hace política aspira al poder; ya sea al poder como medio al servicio de otros objetivos o bien el poder por el poder mismo. Fin de la cita

 Si analizáramos el caso Bárcenas desde esta concepción de la política, sería impensable que el debate sobre la comparecencia de Rajoy se dirimiera en términos de ganadores y perdedores de una batalla dialéctica que pugna por ganarse la confianza de una ciudadanía “expectante”. Desde esta concepción, diríamos que el presidente no facilitó dato alguno ni de las motivaciones que le llevaron al apoyo incondicional al ex tesorero, ni en lo referido a la información que permita valorar si la contabilidad B del PP es real.

Si creyéramos que el presidente es sincero cuando dice que se equivocó al creer a Bárcenas y que “se le cayó la veda de los ojos” cuando conoció las cuentas en Suiza, concluiríamos que el presidente se ha dejado llevar por un acto de fe. Desde luego es inquietante que el presidente del gobierno tome sus decisiones por actos de fe.

El segundo de los aspectos, es aún más preocupante. Lejos de dar explicaciones y datos que sustenten la veracidad o falsedad de los papeles del tesorero, se limita a reiterar que  todo es falso salvo alguna cosa; que  en el PP se cobran complementos salariales. “Como en todas partes”, concluyó ufano el presidente ante el estupor de los millones de parados, de quienes aún con nómica no ingresan ni mil euros al mes, o de los autónomos que pasan meses hasta cobrar sus trabajos  facturados.

En resumen, el presidente pide disculpas porque erró en su  acto de fe, pero exige al parlamento, a la prensa y a la ciudadanía, que en un nuevo acto de fe crean que el PP no es un partido corrupto.

Seguimos esperando que se nos explique por qué buena parte de  las empresas supuestamente donantes son a menudo adjudicatarias de contratos públicos de grandes infraestructuras cuya realización hoy es claramente cuestionable. Me refiero a los aeropuertos en los que no despegan ni aterrizan aviones, a las paradas del AVE en las que no suben ni bajan viajeros, o a esas ruinosas carreteras de peaje que parece, según declaraciones del presidente de OHL (empresa donante), van a ser rescatadas con dinero público. Esas infraestructuras sin sentido tienen relación directa con la crisis que hoy se trata de resolver apretando los tornillos a la gente común que no participó de la fiesta de las adjudicaciones entre amigos.

Me pregunto, siguiendo a Weber, si es que acaso los sucesivos Consejos de ministros tomaban sus decisiones guiados por la intuición de que mantener contento al poder económico era el camino para mantener su poder político. Si así fuera, se confirmaría la afirmación de Cayo Lara de que la corrupción no es más que el mecanismo para que manden los que no se presentan a las elecciones.

Si esto  ya es grave para una democracia, lo es aún más que el cuarto poder, los grandes medios, hayan participado del debate obviando el análisis político y la labor periodística de explicar los hechos en el contexto en que se producen. Por el contrario, los medios y buena parte de sus tertulianos han preferido participar en los ejercicios de fe; creer o no creer a Rajoy.

Por eso algunos llamamos a esta prensa  periodistas de la corte; no se muestran interesados en descubrir y mostrar la verdad frente a la ciudadanía,  sino que son parte interesada del juego del poder y sus ejercicios de fe. Así las cosas se dividen en dos familias: los que quieren echar a Rajoy acusándole de mentir y los que sirven a Rajoy y dicen creerle. Pero no se engañen; son lo mismo, periodistas de la corte al servicio del mismo poder.