dissabte, 21 de setembre del 2013

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 21-09-2013

Al final del carrer Amèrica, a tocar de la carretera de Santa Bàrbara, hi una obra que va quedar aturada per la crisi de la construcció. Als baixos s'hi acumula tot tipus de brossa, fins i tot bosses plenes de deixalles que algun veí incívic les diposita allí amb certa assiduïtat en lloc de portar-les als contenidors situats dos carrers abans.
No és el primer cop que en aquest local s'hi produeixen aquests tipus d'episodis. Fins i tot fa uns anys vaig enviar una foto denúncia que va ser publicada al Periódico de Catalunya i, finalment, des de la Regidoria de Governació es va fer netejar i encerclar el local amb una tanca. Actualment aquesta tanca està parcialment tombada.





Foto de fa uns anys als mateix lloc.

 

33 MIL MILIONS D'EUROS

Amb un govern de dretes, quan sents parlar de reformes, posa’t a tremolar. Per tant, si sents que s’està fent un estudi per a reformar les pensions, compra’t dues mantes i potser encara faràs curt…
Quan a un país on les pensions estan per sota del Salari Mínim Interprofessional que, a la vegada, és molt inferior a la mitjana europea, es volen trobar solucions per a sortir de la crisi (no s’afirma que ja ens en estem sortint, per tant, per a que cal prendre mesures noves?) i això passa per estalviar 33.000 milions d’euros al sistema públic de pensions, vol dir que a partir de l’entrada en vigor de la llei, als jubilats i pensionistes no se’ls incrementarà la prestació tal com se’ls està fent fins ara, es a dir, per a les pensions més baixes es tenia en compte l’IPC i, per consegüent, perdran poder adquisitiu. Per tant, un govern de dretes fent valer la majoria absoluta que sé li va atorgar a les urnes, portarà als jubilats i pensionistes d’aquest país a vorejar el llindar de la pobresa i farà valer aquella màxima que diu: els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.
El 7 milions d’aturats és una rèmora que impedeix que el país pugui créixer i generar riquesa amb normalitat. L’atur és el primer obstacle que s’hauria de salvar. Diuen els experts que molts dels que cobren el subsidi d’atur, estan treballant a l’economia submergida. De no ser així, la situació econòmica general del país seria insostenible. Aquest frau es quantifica en un 20% del Producte Interior Brut (PIB)
Des del govern central, s’haurien d’habilitar els mecanismes necessaris per tal d’aplicar les mesures correctores precises enfocades a lluitar contra el frau, sense oblidar la creació d’ocupació; segurament que unes mesures anirien estretament lligades amb les altres. Però posar en marxa aquest sistema, sense cap mena de dubte és excessivament complex i davant d’una situació difícil, cal mirar de buscar alternatives molt més fàcils i, a curt termini, més viables.
No em direu que no és més fàcil retallar el sou als funcionaris públics i les pensions al jubilats que fomentar un r+d+i que permeti crear treball estable i de qualitat per a una majoria dels aturats d’aquest país?
Després de tot aquest panorama, presumeixo que fer de ministre o fins i tot de president del govern d’Espanya no deu de ser tan complicat. Només cal ser ambigu i gaudir del suficient suport econòmic per a portar a terme una campanya electoral digna. El com s’ha obtingut el finançament, a la vista dels resultats obtinguts pel PP en els darrers comicis, no té la més mínima importància per a una bona part de l’electorat.
I així ens va…

PALS A LES RODES A LA INDEPENDÈNCIA



Segons l’opinió del govern català, els moviments que està fent els darrers dies els central, voldria dir que tenen coll avall que la consulta s’acabarà fent.  
No és el cas de Rajoy que, com sempre, no diu res, però d’altres ministres, com el d’Exteriors Garcia Margallo si que estarien usant tota la influència de la que són capaços per a torpedinar qualsevol gest que pugui recolzar la posició catalana.
Recordeu per exemple que la setmana passada, els governs de Letònia i Lituània (dues de les repúbliques secessionistes de l’antiga Unió Soviètica) es van mostrar favorables a que Catalunya pogués assolir l’status de país independent. Per aquest motiu es va cridar a consultes els seus ambaixadors a Espanya i, després de llegir-los la cartilla, van rectificar. Bé van dir allò de: s’han interpretat malament les nostres paraules...
Però no només han estat persones vinculades al PP les que miren d’entorpir el procés sobiranista.  El comissari europeu Joaquín Almunia també va declarar després dels actes de la diada que si Catalunya sortís d’Espanya, automàticament també ho faria de la Unió Europea.
Des del món empresarial, com ara els promotors de Barcelona Word (el macrocomplex de casinos i hotels que s’ha de construir a tocar de Vila-seca i Salou, també han volgut dir la seva. Les seves declaracions van en la línia de les d’Almunia i, també situen Catalunya fora de la Comunitat Econòmica Europea... Comorrrrr? La Comunitat Econòmica Europea???  Quants anys fa que no existeix la CEE? Sinó recordo malament, des del tractat de Maastricht, no? I d’això ja fa una dècada llarga...
No cal ser un expert en dret internacional per a poder arribar a la conclusió de que si Catalunya s’independitza d’Espanya, automàticament quedaria fora de la UE (no hi ha cap conveni d’adhesió firmat entre la UE i Catalunya) i s’hauria d’iniciar un procés per a la incorporació com estat membre de ple dret.
Vull suposar que, arribat a aquest punt, Espanya deixaria de posar pals a les rodes al procés i no impediria negociar amb la UE. Intueixo que el procés seria ràpid i que en un tres i no res, Catalunya esdevindria un nou estat membre. Pocs països del que actualment constitueixen la UE, tenen una vocació europea tan clara com Catalunya.
Però que passaria durant el període de temps entre la proclamació d’independència i la incorporació a la UE? Es quedaria Catalunya fora de l’Euro (que pel que sembla és la gran inquietud dels inversors)?
Evidentment, no. Qui diu això, només ho fa amb la intenció de mirar de desmoralitzar els qui defensen la independència. Però hi ha suficients exemples de països que sense ser membres de la UE, estan dintre de la unió monetària, com per exemple: Andorra, Malta, el Vaticà, etc. I també casos a l’inrevés, com la Gran Bretanya que forma part de la UE, però en canvi conserven la pròpia moneda, la Lliura Esterlina.    

El genio de la Botella

David Torres

Me van a perdonar que vuelva una vez más a la historia del fracaso olímpico pero es que todavía estoy echando cuentas. Las estimaciones más optimistas hablan de que el monto total de las tres candidaturas olímpicas le ha salido a Madrid por nueve mil millones de euros (no por nada un estadio emblemático se llama La Peineta). Otras estipulan la factura en torno a los once mil millones de euros. Teniendo en cuenta que Londres gastó aproximadamente doce mil millones de euros en unas Olimpíadas de verdad, Madrid puede darse por satisfecho al estilo de esos dos millonarios rusos que vacilan por un rolex de oro que uno acaba de agenciarse. “¿Cuánto te costó, Ivan Ivanovich?” “Dos millones de euros, Gregor Gregorovitch”. “¿Y dónde lo compraste, Ivan Ivanovich?” “En la tienda Cartier de Londres, Gregor Gregorovitch”. “Qué tonto eres, Ivan Ivanovich. Si lo llegas a comprar en la calle Serrano de Madrid, te habría salido por dos millones y medio”.
Y hoy no tendrías reloj –se podría haber añadido para rematar ya el chiste. La única ventaja de las Olimpíadas de Londres sobre las de Madrid es que las de Londres sí se hicieron. Pero ésa es precisamente una pega, ya que los juegos madrileños viven para siempre en la imaginación, soñados y perfectos. Mientras los londinenses recuerdan para siempre el momento en que Usain Bolt llegó a rozar la velocidad de un cerdo un poco cojo, nosotros recordaremos la panza de los miembros del COI hozando entre comilonas cual gorrinos orondos y satisfechos. De hecho, Madrid puede presumir de haber echado el polvo más caro de la historia sin haberse quitado siquiera los calzoncillos. Un polvo tántrico, como le gustan a Sánchez-Dragó, eyaculando para dentro. En Buenos Aires a la delegación olímpica española (ciento ochenta miembros y miembras) se les quedó cara de pillados con los pantalones abajo sin haberse metido todavía entre las sábanas y sin tener que recurrir aún al armario. Ah, que esta vez tampoco follamos. El Madrid preolímpico se había transfigurado en una reencarnación de Sinuhé el egipcio, verraco perdido por encalomarse a una puta tan cara y tan caprichosa que le pedía hasta las escrituras de las tumbas de sus antepasados. Y que al final lo mandaba a la mierda.
Me van a perdonar las alusiones sexuales, egipcias y escatológicas pero es que no se me ocurre otro lenguaje que pueda servir para embutir en tres párrafos el disparate acojonante de esta catástrofe. Aparte de hacer el ridículo y el gilipollas, hemos cometido un crimen, mejor dicho, nueve mil millones de crímenes. Durante doce años, initerrumpidamente, hemos ido tirando el dinero que nos hacía falta para ayudar a los dependientes, a los comedores sociales, a los enfermos, a los emigrantes, a los niños autistas que van a quedarse sin terapeuta, a los profesores despedidos, a los médicos puestos de patitas en la calle, a los investigadores que ya están solicitando el currículum para servir relaxing cup of café con leche, yeah. Y mientras tanto, Terrence Burns, el genio que nos vendió este rolex, se ha embolsado una cantidad indeterminada que va del millón a los dos millones de euros. Me faltan ocho mil novecientos noventa y ocho millones para ir cuadrando el higo.

divendres, 20 de setembre del 2013

CATALUNYA INDEPENDENT. DIA 1

Què no estigui d’acord amb el primer secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus  que hauria de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.
Això ho dic, perquè el passat dimecres dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.  
Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014) no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres, 10 punts més que en l’actualitat.
Molts dels actuals independentistes (antics, conversos i semiconversos, tal com els denomina  Joan Tàpia al seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19 –també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.
A la majoria d’aquest independentistes, aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba. Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs amb mi, estàs en contra meva.  
A pesar de tot, sabeu que vaig assistir a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.
Quan arribi el dia 1 de després de la independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini, ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra promesa que ens volen fer creure alguns.
Per acabar voldria fer una pregunta per a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.

La independència i els contes de fades

Joan Tapia -periodista-

El debat sobre la independència té un problema. Els independentistes antics com Heribert Barrera -que, al contrari que Jordi Pujol, no va votar la Constitució del 78- o fins i tot Josep-Lluís Carod-Rovira no van dir mai que una Catalunya independent es dirigiria al paradís. En canvi, els neoindependentistes (Oriol JunquerasXavier Sala Martin) i els conversos o semiconversos -la saviesa satisfeta de CDC- venen un conte de fades: amb la independència, Catalunya tindria més recursos i menys atur, seríem l'Holanda del sud o el Massachusetts mediterrani... Mort el drac…
I com que el nacionalisme (l'espanyol també) oculta inseguretats amb emocions i amb certa prepotència, qualsevol qüestionament d'alguna premissa feliç és rebutjat amb una manotada. Només pot ser degut a la ignorància, la mala fe, el pecat de ser espanyolista (que la majoria minoritària se senti «tan catalana com espanyola» és una cosa que, com abans el sexe, s'ha d'amagar) o a l'intent de fer por. Fins i tot un simpàtic tuiter em pregunta amb desvergonyiment quant em paga el Govern espanyol pels meus articles (suposo que ignora que molts intel·lectuals nacionalistes estan en nòmina).
Però l'independentisme levita (fins a arribar a Kosovo) i el molesta que algú recordi -com va fer Joaquín Almunia dilluns a Barcelona- que la independència ens apartaria d'Europa. Podem fugir d'Espanya (amb Pérez de los Cobos al capdavant del Tribunal Constitucional en vénen ganes), però no del món global. Molts independentistes qualifiquen de «conte de terror» que Catalunya pogués quedar-se fora de la UE tot i que Jordi Pujol va afirmar, després de la mani de l'Onze de Setembre del 2012, que d'entrada, i per un temps, això seria el que passaria. Però el cor oficialista ignora les paraules de Pujol i recorre a la fe: ¿com ens han de fer fora d'Europa?
I aquesta és la qüestió. No ens expulsaria ningú. La Unió Europea no és una unió de ciutadans, sinó d'Estats (el president Artur Mas, en hores poc diplomàtiques, els menysprea qualificant-los de «vells Estats») i Catalunya està en un d'aquests estats. Si s'independitza, deixa d'estar-hi i hauria de demanar-hi l'ingrés com un nou Estat. I això exigeix canviar els tractats (per exemple, afegir un comissari més). I qualsevol dels «vells Estats» té dret de veto: Espanya, França…, fins i tot Croàcia. Amb tot, a la llarga  (fins i tot a mitjà termini), em costa imaginar-me Catalunya fora de la Unió Europea. La Volkswagen té una gran fàbrica a Martorell, i la Renault, una altra a la Zona Franca. Part de les seves vendes anirien fora d'Europa, però ¡quin cop! Segur que farien lobby per arreglar la seva situació. I és probable que, al final, hi hagués un acord. Però, mentrestant, ¿hi hauria ERO? ¿I què passaria amb la relació entre les dues entitats financeres catalanes -Caixabank i el Banc Sabadell- amb el BCE? Són assumptes molt seriosos que tot polític o analista solvent s'hauria de plantejar.
Una solució podria ser un tractat comercial, però tampoc seria cosa de sis mesos i, mentrestant, la inversió (internacional i catalana) es retrauria. Potser el via crucis seria més curt amb una independència pactada que amb la DUI (la declaració unilateral d'independència). És el que Jaume Duch, un dels catalans més informats de Brussel·les, sintetitza dient que no és igual sortir per la porta que per la finestra.
Potser (no ho veig fàcil) pot aparèixer alguna solució imaginativa, però el president d'un país seriós, amb una taxa d'atur del 24%, faria més bé de deixar aparcades les fantasies en els premis literaris de la Nit de Santa Llúcia.

LA FOTO DEL DIA 20-09-2013


Arrossar recent segat prop de Vinallop.

Más de lo que no se habla sobre Siria

En un artículo (“De lo que no se habla sobre Siria”) que escribí hace unos días en Público 10.09.13, intentaba dar una versión diferente de lo que estaba ocurriendo en Siria (referente al ataque casi inminente de las Fuerzas Armadas de EEUU a aquel país). En mi artículo mostraba evidencia de que la explicación que se estaba dando en los mayores medios de información en España para explicar la propuesta realizada por la Administración Obama de bombardear Siria era errónea. Los datos no confirmaban que la motivación principal de dicho bombardeo fuera moral, resultado de la indignación creada por la utilización de armas químicas por el dictador Asad de Siria. Por muy legítima que fuera tal indignación (y lo era), esta no era la motivación real de las propuestas de la Administración Obama. En mi artículo subrayaba y mostraba evidencia de que el deseo de la Administración Obama era debilitar al gobierno Asad en Siria y recuperar la influencia del gobierno federal de EEUU, cuya política exterior tiene poco que ver con la defensa de los derechos humanos en el mundo (como también mostraba en mi artículo) y sí, en cambio, con la defensa de los intereses de los poderes financieros y económicos de lo que en EEUU se llama la Corporate Class, defendidos por el complejo militar-industrial. En el artículo señalaba que tales intereses entraban en conflicto con los de las clases populares de EEUU, que se estaban rebelando de una manera muy notoria en contra de dicha Corporate Class y en contra de las instituciones políticas representativas, cuyas políticas están muy influenciadas por esa clase social.
¿Por qué ahora la vía diplomática y no antes?
Los hechos acaecidos desde entonces prueban la veracidad de este análisis. En cuestión de días, la Administración Obama ha cambiado de estrategia, mostrando mayor receptividad a la solución diplomática y aceptando explorar la posibilidad de eliminar y/o controlar por parte de instituciones internacionales las armas químicas en posesión del gobierno Asad. En contra de lo que han publicado los medios, tal propuesta no es nueva. En realidad, y tal como ha documentado The New York Times “An Unlikely Evolution, From Casual Proposal to Possible Resolution” (11.09.13), dichas negociaciones han estado teniendo lugar desde hace un año entre el gobierno ruso y el estadounidense.
Y el hecho de que ahora aparezcan como posibilidad es primordialmente porque la Administración Obama se ha dado cuenta de la enorme oposición de la gran mayoría de la ciudadanía estadounidense a que ocurriera tal bombardeo de Siria. Ha sido el bombardeo del Congreso y de la Casa Blanca de EEUU con mensajes de la población expresando su clara oposición al bombardeo de Siria lo que ha sido determinante en este giro de la Administración Obama. Es obvio que el Congreso, sometido a tal grado de presión popular, hubiera votado claramente en contra del bombardeo militar, debilitando enormemente a la Administración Obama. De ahí el cambio de esta.
Según la última encuesta del New York Times/CISS, así como otras (citadas en mi artículo “De lo que no se habla sobre Siria”), la gran mayoría de la población está en contra del rol de “policía mundial” que se atribuye el gobierno federal, en contra de su interferencia militar en otros países, en contra del bombardeo a Siria, en contra del considerado excesivo gasto militar y a favor del aumento de los gastos públicos sociales para atender las enormes necesidades humanas existentes en el país (documentado también en mi artículo). También, y por grandes mayorías (según las encuestas de PEW Research Center y Common Cause), la mayoría de la población estadounidense cree que hay una excesiva concentración de poder financiero, económico y político en el país, y también cree que ese poder se traduce en que las ramas ejecutivas y legislativas del Estado están excesivamente influenciadas por intereses fácticos financieros y económicos (solo el 15% de la población expresa confianza en el Congreso de EEUU). Y, nota importante para aquellos que, tanto en las derechas como en las izquierdas en España, niegan que existan clases sociales y que estas estén en conflicto: la mayoría de la población en EEUU cree que hay un conflicto de clases (un 65%), que alcanza un 74% entre los afroamericanos. El incremento del porcentaje de la población que percibe este conflicto ha sido uno de los desarrollos más importantes en EEUU (PEW Survey. Social Trends 12.01.2011) y que tiene a la Corporate Class muy preocupada. Dicho conflicto se percibe como un conflicto entre la mayoría de la población contra la minoría que controla y gobierna el país. Este es el trasfondo del debate que está ocurriendo en EEUU. Y refleja la rebelión de la mayoría frente al rol imperial de la minoría que se ejerce a costa del bienestar de las clases populares.
Dos últimas observaciones. Esta realidad es muy relevante para lo que está ocurriendo en España (y en Catalunya). En realidad, España es uno de los países de la OCDE con mayores desigualdades y mayor concentración de las riquezas, concentración que empobrece la calidad democrática del país como consecuencia de la excesiva influencia de poderes fácticos y económicos en la vida política del país. La crisis de legitimidad del Estado federal en EEUU responde a las mismas pautas que encontramos también en España. Existe en España una necesidad de movilizaciones populares (con bombardeos de mensajes de protesta, siempre no violentos) como está ocurriendo en EEUU para mostrar un “Basta ya”, con el intento de recuperar la democracia.
En España, el Movimiento 15M ha mostrado, como así lo ha mostrado el movimiento Occupy Wall Street en EEUU, el enorme potencial de simpatía, apoyo y movilización popular que tienen sus denuncias de la minoría que gobierna la vida financiera, económica y política del país. De ahí la necesidad de tal movimiento político-social (que no debería convertirse en partido político, pues perdería con ello su capacidad de movilización transversal) que presione y transforme los instrumentos e instituciones llamados democráticos, revolucionando el país.
Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

dijous, 19 de setembre del 2013

LA TORTURA NO ÉS CULTURA

Les festes amb bous potser seran tradicions, però de cultura no en tenen res. Tot allò que comporti maltractament als animals, hauria d’estar totalment prohibit.
Desgraciadament, tota la polèmica que genera aquest tema encara juga a favor del partidaris dels bous. A més polèmica més seguidors.
El dia després de la celebració del Toro de la Vega a la ciutat castellana de Tordesillas, el Periódico titulava en portada: El torneig de llancers de Tordesillas recupera adeptes.  
És un tema que coneixem bé al nostre territori. Mentre el PACMA, l’associació animalista que defensa el dret dels animals, lluita per aconseguir abolir-les, els aficionats cada cop en són més. Només cal donar una volta per Amposta durant la festa major. Potser a la plaça no deixen baixar als menors de 16 anys, però ningú prohibeix que hi vagin com espectadors. Un dels actes que més gent reuneix és el bou capllaçat. Juntament amb el bou embolat, són les dues modalitats on l’animal pateix més. I què no em diguin que no! A un bou al que sé li col·loquen dues boles de quitrà enceses a les banyes i de les que, de tant en tant, se’n desprenen trossos, mai es pot afirmar que el bou no pateix. Al capllaçat, encara que en primer moment se’l pot deixar que vagi per on vulgui, després, se’l dirigeix amb les cordes que porta lligades a les banyes i més d’una vegada ha de suportar fortes estirades per aturar-lo.
Com es de suposar el tema és de gran actualitat i any rere any es repeteixen els mateixos arguments a favor i en contra. Hi ha qui opina que si es deixés de parlar de maltractament i es fes com si el tema ja no interessés, en el decurs dels anys, l’afició, baixaria d’intensitat.
Però en la actualitat no és així i fins i tot compta amb el recolzament oficial de l’Ajuntament d’Amposta. Només cal veure el número de la Revista Amposta d’aquest mes de setembre on s’hi pot veure una foto de la plaça de bous amb el següent titular: la Monumental de les Terres de l’Ebre.  

D’ESTRATÈGIES COMERCIALS


Durant aquests darrers dies està sent tema de conversa la campanya que fa la cadena de supermercats Caprabo comparant el preu dels seus productes amb la cadena rival Mercadona, líder a Espanya en distribució d’alimentació. L’objectiu és demostrar que Caprabo no és tan cara com es pensa la majoria de la gent i, fins i tot, torna els diners si es demostra que als supermercats de Juan Roig el mateix producte es ven més barat.
On està el parany? Perquè teniu clar que algun truco hi ha d’haver, no?  En que la gama de productes que ven Caprabo és molt diferent a la que ven Mercadona. Que hi ha coincidència en alguns productes, per suposat que sí, però mentre la primera ven més productes de marca, la segona en ven molts de la seves marques blanques: Hacendado, Bosque Verde i Delyplus (no sé si me’n deixo alguna)  
De moment, Caprabo ja ha aconseguit un dels seus objectius: que se’n parli. Avui mateix he llegit la notícia al Periódico y també al portal de Yahoo. En un primer moment això portarà més clients als seus supermercats i, a part de vendre els productes més habituals, segur que els animarà a comparar-ne d’altres de més qualitat, però també més cars.
Una altra estratègia comercial basada també en la comparació de productes, la ca protagonitzar fa uns anys la marca de sucs Don Simón que, en un anunci de televisió, els comparava amb els de la marca Minute Maid. Mentre no es desqualifiqui el producte de la competència,  aquesta tàctica és legal.

Derrotar a la derecha

Antonio Antón
Profesor honorario de Sociología de la Universidad Autónoma de Madrid

Para desplazar a la derecha del poder institucional es condición necesaria (aunque no suficiente) la reorientación y renovación del PSOE, cuestión todavía no resuelta. Ésta depende del refuerzo de un campo sociopolítico progresista. El aspecto principal que pueda impulsar el proceso renovador es externo al propio partido socialista, aunque tenga reflejo en parte de sus bases y dirigentes. La desafección electoral, la amplia movilización social y el incremento electoral a su izquierda ya suponen un condicionamiento positivo hacia su renovación. Pero parece que no son suficientes o no hay bastante sensibilidad interna para garantizar un cambio significativo. La cuestión es si se afianzan esas dinámicas, incrementando los riesgos y costes sociales de su continuismo, aunque confían en neutralizarlas o que no se produzcan: la conformación de nuevas dinámicas sociopolíticas o nuevos sujetos transformadores progresistas que desgasten el proyecto de derechas y promuevan también el cambio político e institucional y las perspectivas de ampliación de un bloque social y electoral a su izquierda. La cuestión es que si no se mantiene una fuerte contestación social que incida en la contienda política, el riesgo para el propio partido socialista es que tampoco se desgaste la derecha y sea insuficiente su controlada y discontinua oposición parlamentaria.
Esos dos componentes, deslegitimación de la derecha, con la derrota de la austeridad, y ampliación del apoyo social y electoral a las izquierdas, deben ser lo suficientemente consistentes y generar una presión sustancial para que la dirección socialista imprima un giro a su estrategia y a las inercias o intereses corporativos de su aparato. El riesgo de no estimularlo o frenarlo supondría profundizar la tendencia de su declive representativo, su desorientación programática y su alejamiento de la confianza popular. Y de lo que para muchos es más operativo y fundamental: su pérdida o irrelevancia respecto del poder institucional durante un largo periodo.
Estas consecuencias probables deberían ser tenidas en cuenta y afectar a su actuación, sin confiar en su simple capacidad comunicativa que, sin cambiar de políticas y liderazgos, ya ha demostrado su impotencia para ganar credibilidad. Pero también constituirían un alejamiento de las posibilidades de cambio institucional global aunque, al mismo tiempo, se produzcan ascensos electorales de las izquierdas plurales. Incluso podría darse la paradoja de generarse, por un lado, un avance del poder institucional de las izquierdas en el ámbito local y autonómico junto, por otro lado, la permanencia de las derechas y la frustración de las izquierdas, ante la prioridad socialista, en el ámbito estatal, por las alianzas de centro o el consenso con las derechas que, a su vez, mermara sus apoyos electorales.
Ante la tarea socialista de superar la amplia desafección ciudadana se le plantea un dilema. O continuismo político y organizativo con la referencia del consenso europeo dominante y con la derecha, con su apuesta  de una austeridad ‘flexible’ o complementada, en la falsa creencia de poder recuperar una parte de electorado centrista. O bien, una oposición clara y firme que, más allá de la retórica, fortalezca las energías sociales para acabar con la austeridad y la corrupción, democratizar el sistema político y colaborar con el conjunto de fuerzas progresistas y de izquierda en una alternativa de gestión progresista. Y, en ese sentido, se conforme un horizonte de cambio institucional, hasta desalojar a las derechas. Primero, con ocasión de las elecciones locales en grandes municipios y Comunidades Autónomas (especialmente en lugares donde casi se ha asentado un ‘régimen’ político implacable como Madrid y la Comunidad valenciana, o que presenta rasgos particulares muy significativos como el cambio progresista en Navarra). En ese ámbito es más fácil, ya hay experiencias de gobiernos unitarios de izquierdas, y podría constituir un aprendizaje y una transición para el cambio gubernamental estatal, sujeto a más dificultades. Segundo, en las elecciones generales, echando al PP del Gobierno y asegurando una alternativa política de izquierdas. Las inminentes elecciones europeas, aparte de su dimensión específica para debilitar en la UE las opciones conservadoras, son una ocasión para fortalecer esa perspectiva de cambio.
La primera opción de la dirección socialista parte de su diagnóstico erróneo de que el distanciamiento de gran parte de la sociedad ha sido tanto por su derecha cuanto por su izquierda. No considera que el descontento mayoritario se generó por su gestión antisocial y poco respetuosa con sus compromisos sociales y democráticos. La desafección no se produjo por la derecha y por la izquierda, a partes iguales, respecto de su hipotético ideario de centro izquierda. El posicionamiento mayoritario de las personas desafectas, aún las auto-posicionadas ideológicamente como centristas, estaba a la izquierda de su gestión económica, criticada como ‘antisocial’ o ‘ineficiente’, y reflejaban mayor exigencia democrática ante su poco respecto a sus compromisos sociales o el contrato público con su base electoral. Es decir, aunque una parte de las personas desafectas se consideren ideológicamente de centro, su actitud crítica se sitúa a la izquierda de la gestión gubernamental anterior (y la actual del PP) y no terminan de fiarse de la retórica socialista de renovación o de nuevas ofertas o guiños sociales poco creíbles, tal como detallo en un libro de próxima aparición (Ciudadanía activa. Opciones sociopolíticas frente a la crisis sistémica, ed. Sequitur).
La opción continuista de los líderes socialistas, aun con leves modificaciones, está dependiente, sobre todo, de sus relaciones con los poderes económicos e institucionales, estatales y europeos; es la dominante en la socialdemocracia europea, particularmente la alemana. Sin embargo, su dificultad adicional es que no resuelve la tarea del ensanchamiento de sus bases sociales, con una mayor unidad y activación del campo progresista en torno a un nuevo proyecto social, democrático y europeo. Por tanto, no garantiza el ascenso de la confianza ciudadana y, particularmente, el cambio político-institucional con la fuerza social suficiente para implementar un programa de progreso que ilusione a la mayoría de la sociedad y, especialmente, de los jóvenes. La estrategia no es funcional con los objetivos explícitos de la recuperación electoral e institucional.
La segunda opción, tímidamente señalada por los socialistas franceses, y apenas apuntada en las actuales deliberaciones preparatorias de su conferencia programática, tiene sus riesgos pero, sobre todo, ofrecería nuevas oportunidades. La principal objeción oficial por la que se desecha, es que solo podría conseguir apoyos minoritarios (ofreciendo el electorado centrista a manos de las derechas). Es un diagnóstico interesado e irreal, cuando está demostrado por múltiples encuestas de opinión, que la mayoría de la sociedad, en muchos casos en torno a dos tercios, se opone a los recortes sociolaborales, defiende el empleo decente, los derechos sociales y los servicios públicos,  exige más democracia y acción contra la corrupción, y está de acuerdo con las protestas sociales progresistas. Desde luego, supondría un giro programático y de actuación política y organizativa hacia la izquierda respecto de su gestión anterior y profundizar su talante democrático. Pero eso sería coherente con sus referencias de ‘centroizquierda’ y no le alejaría de la mayoría de gente progresista, sino que reforzaría sus vínculos con la mayoría de la sociedad. Dicho de otro modo, para aplicar una estrategia de ‘centro-izquierda’, más social y democrática, capaz de representar las opiniones progresistas de centro e integrar compromisos sociales con electorados de izquierda, la dirección socialista debe girar a la izquierda de su gestión gubernamental anterior, particularmente su política socioeconómica y laboral, percibida por amplios sectores como de ‘derechas’, y apostar por una regeneración democrática. Esa apuesta, siempre que sea seria y consiga suficiente credibilidad, es la más sólida para reencontrarse con su propia base social y electoral, ampliar sus apoyos y converger con otras fuerzas progresistas.
En conclusión, no está clara la resolución de los dilemas de la dirección socialista en un sentido que asegure un cambio institucional progresista e, incluso, que su nueva orientación les permita una renovación y ampliación de sus bases sociales y electorales. Sería una circunstancia perjudicial no solo para el propio partido socialista, sino para el conjunto de las fuerzas progresistas y las expectativas de cambio institucional a medio plazo. Implica la necesidad de un debate colectivo ante la expectativa de poder echar a la derecha y abrir un periodo progresista.

dimecres, 18 de setembre del 2013

ACCIDENTS FERROVIARIS




1.- El més greu i dolorós dels accidents ferroviaris dels que han passat a Espanya en els darrers anys, va ser el que es va produir el 24 de juliol prop de Santiago de Compostel·la, quan un tren Alvia va descarrilar en arribar a un revolt  molt pronunciat a poca distància de l’estació. El descarrilament va ser degut a que el comboi circulava a una velocitat inadequada, molt més alta que la que estava permesa en aquell punt. El resultat (provisional) és de 79 morts i més de 100 ferits. En un primer moment només es va imputar el maquinista però, finalment, el fiscal, va decidir imputar també als responsables de Adif i RENFE al considerar que la via no disposava de les suficients mesures de seguretat passiva. Fa pocs dies és va exonerar de tota responsabilitat a la RENFE.

2.- Un estudi intern de Ferrocarrils de la Generalitat (de Catalunya) ha determinat conclòs que no es poden determinar els motius pels quals descarrilen els seus trens. Afortunadament, el descarrilament d’aquests combois no ha ocasionat la pèrdua de vides humanes. Després de llegir la notícia em vaig quedar una mica perplex, ja que, normalment, els estudis sempre es tanquen amb algun resultat, agradi o no a qui els encarrega. Però fer-ne un d’intern que no porti en lloc, em sona a voler tancar l’expedient sense tenir cap interès per trobar culpables.

3.- Segons filtracions més o menys interessades, sembla ser que Mariano Rajoy, president de l’executiu espanyol y Artur Mas, president del govern català, s’han reunit recentment en més o menys secret per a mirar de trobar una solució pactada de cara a la pretensió de fer una consulta sobre el dret a decidit del poble de Catalunya, evitant així un xoc de trens (l’expressió literal que vaig escoltar per la ràdio)
Sense cap mena de dubte aquest seria el pitjor dels tres accidents ferroviaris que acabo d’explicar. És força evident que Catalunya va llançada cap a una consulta d’autodeterminació que després de la Via Catalana de l’11 de setembre encara ha agafat més força i que, depenent del resultat, podria comportar a curt termini un referèndum secessionista o unes eleccions plebiscitàries. Aquesta opció es mira amb recel, tant des d’Espanya com d’alguns sectors polítics, econòmics i socials de Catalunya. En totes dues parts hi ha postures molt radicalitzades que no acceptarien cap solució, al menys que fos la proposada per elles mateixes, la qual cosa, d’entrada, complicaria molt trobar un consens. Només cal veure la reacció dels membres del govern que, tot i l’èxit assolit en la convocatòria de la cadena humana que va unir Alcanar amb el Pertús, fan com si el tema no anés amb ells. Potser quan voldran reaccionar ja serà massa tard. 
La posició dels ultranacionalistes espanyols contrasta amb la dels catalans de la ceba, com per exemple la del Conseller de Cultura Ferran Mascarell que va qualificar la pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol com anomalia històrica.      

No en aquesta legislatura

Javier Pérez Royo -catedràtic de dret constitucional-

Avui, al Periódico de Catalunya.

La integració de Catalunya a l'Estat no ha estat mai fàcil. No ho va ser en la Monarquia dels Àustries o en la dels Borbons, i tampoc ho ha estat en l'Espanya constitucional, liberal o democràtica. Catalunya ha estat un problema permanentment constituent en la nostra història. El procés constituent del 1978 ha estat l'ocasió en què hem estat més pròxims a tenir una solució. El bloc de la constitucionalitat, integrat per la Constitució i l'Estatut d'autonomia, ha operat durant més de 30 anys amb el suport d'una majoria molt àmplia tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. Durant aquests 30 anys llargs va semblar que el problema estava resolt. Amb tensions i necessitats d'ajustos, però resolt.
Des de la sentència 37/2010, mitjançant la qual el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la reforma de l'Estatut d'autonomia, els ciutadans de Catalunya, a través de l'exercici del dret de manifestació o del dret de sufragi, han posat de manifest que ja no consideren com a propi el bloc de la constitucionalitat dels últims tres decennis. La manifestació de la setmana posterior a la sentència del TC i les de les diades celebrades des d'aleshores així com els resultats de les diverses eleccions i de tots els estudis d'opinió, permeten afirmar sense cap dubte que la fórmula constitucional estatutària està mancada de legitimitat a Catalunya. Segueix sent la legalitat vigent, però a Catalunya no compta amb la legitimitat democràtica que únicament pot proporcionar l'aprovació ciutadana. I cada dia que passa més, com acabem de veure amb la fórmula assajada aquest any per a la celebració de la Diada.
Al que estem assistint, doncs, en les relacions entre Catalunya i Espanya és a la tensió clàssica entre legalitat i legitimitat; és a dir, a la tensió que està present en tot procés constituent. El Govern d'Espanya s'atrinxera en la legalitat, en la Constitució. El Govern de Catalunya ho fa en la legitimitat que acrediten les manifestacions, els últims processos electorals i tots els estudis d'opinió.
L'intercanvi de missives entre Mariano Rajoy i Artur Mas ho ha posat de manifest amb tota claredat. Mentre que el president de la Generalitat demana entaular converses, amb la finalitat que es pugui convocar un referèndum a través del qual es confirmaria la presència o no del nou principi de legitimitat, el president del Govern respon que la convocatòria de tal referèndum no és possible perquè la Constitució no ho permet. Mentre el debat es mantingui en aquests termes no hi ha resposta possible. El diàleg entre les dues parts no pot ser un diàleg, sinó la successió de dos monòlegs paral·lels que no es poden trobar mai.
Em temo que en el futur immediat no podrem sortir d'aquest laberint. I per futur immediat entenc el que queda de legislatura. Ni el president de la Generalitat pot renunciar a la convocatòria del referèndum el 2014, ni el president del Govern pot acceptar-ne la convocatòria. Perquè cap d'ells té autoritat per poder fer-ho. Menys Mariano Rajoy que Artur Mas, ja que aquest últim potser podria intentar substituir el referèndum per unes eleccions plebiscitàries, però Mariano Rajoy no disposa ni tan sols d'aquesta carta. Seria el seu propi partit el que es rebel·laria en el cas que el president del Govern es disposés a transitar aquesta via. La majoria parlamentària de què disposa li permet apujar els impostos malgrat que va dir que no ho faria, fer una reforma laboral amb mesures que va dir que no adoptaria mai, abaixar les pensions que va prometre que mai abaixaria i moltes coses més. La majoria parlamentària popular pot estar més o menys descontenta, però no es trenca.
Amb una negociació amb el Govern català per pactar la convocatòria d'un referèndum, la majoria parlamentària es fragmentaria amb seguretat o, el que a aquests efectes és el mateix, posaria en marxa un procés per defenestrar el president i substituir-lo per un altre. En el que queda de legislatura Mariano Rajoy no compta amb cap marge de maniobra per poder fer front al problema que l'exigència de convocatòria del referèndum li planteja. No és que no ho vulgui, evidentment no vol. És que no pot. Mariano Rajoy no té autoritat a l'interior del PP per enfrontar-se amb un problema d'aquesta naturalesa.
En algun moment s'haurà d'obrir una negociació entre el Govern d'Espanya i el de la Generalitat per pactar els termes de la convocatòria del referèndum, perquè tampoc sembla possible que cap candidat a president de la Generalitat pugui acceptar la no convocatòria. Però això no passarà en aquesta legislatura.

LA VIA CATALANA. LES ALTRES FOTOS II



























Donantes y visitantes

Moncho Alpuente

Un ex juez, Gómez de Liaño, expulsado de la carrera judicial, ejerce la defensa numantina de un ex tesorero expulsado en diferido del PP. El nuevo abogado de Bárcenas, maestro en artimañas y conspiraciones y miembro de aquél sindicato del crimen que comandara Pedro J, “el señor de los tirantes”, comparece en el arranque de la nueva temporada de “El Objetivo” de Ana Pastor. No se espera mucho de las declaraciones del leguleyo atado por la confidencialidad debida a su cliente. Las preguntas de Ana Pastor son más interesantes que las respuestas de Liaño, pero la periodista se caracteriza por su tesón y trata de acorralar a tan escurridiza pieza hasta que salta la liebre: En la mansión encantada de Génova 13 han desaparecido varios visitantes, empresarios y presuntos donantes a las arcas del partido, se sabe que estuvieron pero se han esfumado y se han hecho invisibles para las cámaras y los registros. Los misteriosos visitantes fueron  abducidos tal vez por asesores alienígenas contratados por el PP en alguna de esas lejanas galaxias que tan a menudo visitan los portavoces del partido que más ha colaborado con la Justicia en estos últimos años, de lo que se vanagloria María Dolores de Cospedal haciendo de la necesidad virtud. Claro que han colaborado, a los dirigentes nacionales, locales y autonómicos del partido popular se les ha visto muy a menudo por los juzgados, casi siempre como imputados que es una forma de colaboración, forzosa pero colaboración al fin y al cabo, colaboran y parece que van a seguir colaborando mucho tiempo, cuanto más tiempo mejor para ver si prescriben de una vez sus chanchullos y se olvidan sus chapuzas.
La última, a estas alturas ya penúltima, chapuza de los genoveses  ha sido la de los ordenadores manipulados que Luis el Cabrón se había olvidado en su inexistente despacho. El partido encargado de su custodia les ha sometido durante el cautiverio a toda clase de manipulaciones, extracciones y destrucciones hasta dejarlos irreconocibles pero las huellas de sus manazas sobre los indefensos aparatos delatan a estos ejecutores informáticos, implacables con los discos más duros, verdugos inexpertos y zafios, destructores de la memoria y secuestradores de datos. No hay que ser Sherlock para deducir que el cabrón de Bárcenas guardaba copias de todo lo destruido y que tal vez este asunto de los ordenadores abandonados y violados no haya sido sino una treta más para dejar a sus antiguos empleadores y compadres con las vergüenzas, si es que alguna les queda, al aire. Con la cantidad de “hackers” que se ofrecen en el mercado laboral al mejor postor, y el PP no ha sabido dar con ninguno, por lo visto los cachorros de las Nuevas Generaciones, entretenidos con sus banderas y sus símbolos, no se han aplicado mucho en las clases de informática. Para qué estudiar tanto si basta con tener el carné del PP en el bolsillo para encontrar un empleo de asesor de lo que sea o concejal de algo. Pero muchachos, el partido os necesita, el partido necesita recambios y algunas de sus mejores piezas ya no se fabrican y tenéis que estar dispuestos y suficientemente preparados para el relevo.
Cambios se anuncian también en los debates de la Sexta, nuevas caras y nuevas voces para iniciar la temporada. La incógnita permanece, algunos de los contertulios más veteranos han sufrido un enorme desgaste, están afónicos de tanto desgañitarse y se les ve fatigados. Aquí vendrían bien algunos jóvenes valores de las nuevas generaciones dispuestos a apoyar al partido del gobierno, hagan lo que hagan y digan lo que digan sus gobernantes, una promoción de “marhuendas” que ya debería estar formando en las aulas el omnímodo director de La Razón. El sueño de la razón produce monstruos pero Marhuenda es irrepetible (demos gracias) pero tal vez necesite más jóvenes y mejores escuderos para su infatigable cruzada. ¡Sus y a ellos!.

dimarts, 17 de setembre del 2013

DIÀLEG DE SORDS

I els de Madrid a la seva bola: minimitzant els fets i oferint diàleg sense data de caducitat. Sembla mentida la poca sensibilitat que mostra el govern central cap a Catalunya. Que l’any passat es manifestessin sobre 1,5 milions de persones a Barcelona i aquest anys s’aconseguís fer una cadena humana que unís Alcanar amb el Pertús, per al govern de Mariano Rajoy, té escassa transcendència i es val de la que anomena majoria silenciosa, es a dir, aquelles persones que no s’han manifestat, per a justificar la seva impassibilitat. El PP potser s’oblida que quan ells recolzaven les manifestacions en contra de l’avortament i de la banda terrorista ETA, ni de lluny aconseguien aquestes xifres i en canvi parlament de multitud. Sembla ser que les coses es veuen molt diferents segons s’està al govern o a l’oposició. Polítics...
Aquests dies m’he preguntat que hagués passat si el Tribunal Constitucional no hagués retallat tant l’Estatut de Catalunya que va promoure Pasqual Maragall. Després de llargs mesos d’espera (insuportable per a molts), li va treure tot el contingut polític i, pràcticament només  va deixar sense tocar la part econòmica.
Els de Madrid es pensen que com som catalans, donant-nos més diners ja ens tindran contents i ignoren els sentiments d’una bona part de la ciutadania de Catalunya que comencen a estar-ne tips d’aquesta situació se submissió constant a la voluntat dels diferents governs.
Però és que a sobre s’incompleixen les lleis que ells mateixos aproven. La part de l’Estatut que no es va retallar contemplava unes compensacions per par de l’Estat en matèria d’inversions. Però aquest punt també s’ha incomplert sistemàticament i després encara apel·len a la contenció pressupostària per reduir la despesa pública.
Al llarg de la seva història, Catalunya ha passat per moltes etapes difícils. El franquisme en va ser una d’elles. L’any 1975, una vegada mort el dictador, tothom pensava que una nova etapa s’obria al nostre davant. En certa manera va ser així, però quan ara mires cap enrere, te’n adones del gran error que es va fer quan es va voler equiparar a totes les autonomies. Va ser el que es va anomenar cafè per a tothom. La diferència estava en que, mentre unes tenien una clara vocació autonomista (fins i tot sé els va qualificar de nacionalitats històriques), d’altres no coneixien ni el significat de la paraula. Catalunya, com el País Basc o Galícia foren les que més competències van obtenir de l’estat central, però això té un cost que quasi mai s’ha acabat d’assumir... I així ens ha anat.
Però si amb el PP l’entesa és impossible, amb el PSOE les coses tampoc han anat gaire millor. És cert que tenen una mica més de sensibilitat cap a un estat descentralitzat, però quan ha estat a les seves mans fer gestos d’aproximació a les tesis catalanes, tampoc s’han esforçat gaire.
Diumenge passat es va celebrar a Gavà la festa socialista de la Rosa. Aquest any, com l’any passat hi van assistir Rubalcaba i Navarro; i aquest any, com l’any passat, Navarro va buscar complicitats amb Rubalcaba i, una vegada més, va trobar-se amb la indiferència de l’actual líder dels socialistes espanyols.
La festa de la Rosa a Gavà es celebra una vegada passada la Diada Nacional de Catalunya i, mentre el 2012 sé li va demanar a Rubalcaba que donés suport a una consulta legal, aquest any sé li ha demanat suport per a reformar la Constitució i convertir l’estat de les autonomies en un estat federal.
Però mentre els socialistes van un pas darrere de la voluntat d’una bona part (no sé si majoritària, però al menys molt gran) del poble català, el PP, directament va amb el pas canviat. Però en tots dos casos és com un diàleg de sords i ja sé sap que no hi ha més sord que aquell que no vol escolar i això és el que els hi passa a la majoria dels espanyols.
Per tant, arribat a aquest punt, és quan et fas la gran pregunta:  Per a què seguir junts?  

BONO ESTARIA MILLOR CALLAT



Segons José Bono, el que fora president de Castella la Manxa, Ministre de Defensa i president del Congrés dels Diputats, la culpa que l’independentisme a Catalunya vagi en augment és culpa del PSC. Mireu que he escoltat i llegit estupideses, però aquesta és de les més grosses.
Per a dir-ho clar (i català), la culpa que cada cop hagi a Catalunya molta més gent que es decanta cap a la independència, és per la intransigència d’una bona part dels castellans, entre els qual trobaríem al mateix Bono, però també d’altres personatges com Rodríguez Ibarra o Alfonso Guerra. I, evidentment els del PP i els que encara hi ha a la seva dreta.
Si tot aquest col·lectiu evitessin donar segons quines opinions sobre Catalunya i els catalans, la reacció dels d’aquí no seria de rebuig frontal. Però com no és així, l’animadversió és recíproca.
Vaig opinar l’altre dia (i ara ho tornaré a dir) que tan Bono, com Guerra, com Ibarra, haurien d’estar tancats a un psiquiàtric des de fa temps. Potser així ens estalviaríem escoltar bestieses com la que va dir Guerra sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya: li passarem el ribot fins que no se’l reconegui. I encara que no ho fes ell, si que se’n va encarregar-ho de fer el Tribunal Constitucional, la ma executora del nacionalisme espanyol més ranci.

AI, AI, AI…

(Comentari escrit abans de la Diada) 
 

S’ha refredat la bona sintonia entre CiU i ERC durant els darrers dies?
Segons el diari Ara, la passada setmana a Madrid, s’haurien trobat Mariano Rajoy i Arturo Mas. El contingut de l’entrevista no ha transcendit, però tot indica que Rajoy li hauria avançat a Mas la resposta oficial que li donarà a la petició que li va fer el President Català sobre la consulta que es vol organitzar per a l’any vinent. Evidentment, la resposta, com s’esperava, va ser negativa i, per tant, una consulta legal no es podrà fer.
Aquest fet va ser el causant de les declaracions que va fer dijous el President de la Generalitat sobre que si no es pot fer la consulta el proper any, al final de la legislatura es convocarien unes eleccions plebiscitàries, es a dir, tots els partits haurien de mostrar les seves cartes sobre si són partidaris de que Catalunya esdevingui un estat independent o no.  
Aquest fet no ha agradat gens a ERC que, en boca del seu vicepresident, el rapitenc Lluís Salvadó (el Patacó), va dir que el seu partit no té pla B i en tot cas, el pla A, el B i el C, passen tots per fer la consulta l’any 2014.
Efectivament ERC té aquest como a únic objectiu i per aconseguir-ho donaran suport a Mas encara que això signifiqui trencar amb tots els seus principis. Vull recordar que fa uns anys presumien de tenir les mans netes. En aquests moments dubto que les tinguin tant impol·lutes com deien, ja que quan es dóna suport a un partit que està imputat pel cas Palau (fins i tot té la seu embargada) i posa totes les traves que pot per a que Mas no hagi de donar explicacions al parlament. Ah! Què ja va donar-ne? Mas i Rajoy i Rajoy y Mas, tanto monta, monta tanto... O sigui, em dóna igual el que van dir en seu parlamentària com si no haguessin ni acudir a dir res.
Però es clar, si ara Mas trenca el pacte i no s’atreveix a fer el referèndum l’any vinent, la fidelitat que fins ara li ha demostrat ERC deixarà d’existir i, per tant, també seria possible que acabessin per fer caure l’actual govern català.
Es possible que hi puguin haver eleccions anticipades un altre cop? Personalment no ho crec, ja que penso que, finalment ERC acabarà acceptant el pla de Mas (igual com va passar amb la prorroga dels pressupostos), però puc estar equivocat.