Avui, al Periódico de Catalunya.
La
integració de Catalunya a l'Estat no ha estat mai fàcil. No ho va ser en
la Monarquia dels Àustries o en la dels Borbons, i tampoc ho ha estat
en l'Espanya constitucional, liberal o democràtica. Catalunya ha estat
un problema permanentment constituent en la nostra història. El procés
constituent del 1978 ha estat l'ocasió en què hem estat més pròxims a
tenir una solució. El bloc de la constitucionalitat, integrat per la
Constitució i l'Estatut d'autonomia, ha operat durant més de 30 anys amb
el suport d'una majoria molt àmplia tant a Catalunya com a la resta
d'Espanya. Durant aquests 30 anys llargs va semblar que el problema
estava resolt. Amb tensions i necessitats d'ajustos, però resolt.
Des de la sentència 37/2010, mitjançant la qual el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la reforma de l'Estatut d'autonomia, els ciutadans de Catalunya, a través de l'exercici del dret de manifestació o del dret de sufragi, han posat de manifest que ja no consideren com a propi el bloc de la constitucionalitat dels últims tres decennis. La manifestació de la setmana posterior a la sentència del TC i les de les diades celebrades des d'aleshores així com els resultats de les diverses eleccions i de tots els estudis d'opinió, permeten afirmar sense cap dubte que la fórmula constitucional estatutària està mancada de legitimitat a Catalunya. Segueix sent la legalitat vigent, però a Catalunya no compta amb la legitimitat democràtica que únicament pot proporcionar l'aprovació ciutadana. I cada dia que passa més, com acabem de veure amb la fórmula assajada aquest any per a la celebració de la Diada.
Al que estem assistint, doncs, en les relacions entre Catalunya i Espanya és a la tensió clàssica entre legalitat i legitimitat; és a dir, a la tensió que està present en tot procés constituent. El Govern d'Espanya s'atrinxera en la legalitat, en la Constitució. El Govern de Catalunya ho fa en la legitimitat que acrediten les manifestacions, els últims processos electorals i tots els estudis d'opinió.
L'intercanvi de missives entre Mariano Rajoy i Artur Mas ho ha posat de manifest amb tota claredat. Mentre que el president de la Generalitat demana entaular converses, amb la finalitat que es pugui convocar un referèndum a través del qual es confirmaria la presència o no del nou principi de legitimitat, el president del Govern respon que la convocatòria de tal referèndum no és possible perquè la Constitució no ho permet. Mentre el debat es mantingui en aquests termes no hi ha resposta possible. El diàleg entre les dues parts no pot ser un diàleg, sinó la successió de dos monòlegs paral·lels que no es poden trobar mai.
Em temo que en el futur immediat no podrem sortir d'aquest laberint. I per futur immediat entenc el que queda de legislatura. Ni el president de la Generalitat pot renunciar a la convocatòria del referèndum el 2014, ni el president del Govern pot acceptar-ne la convocatòria. Perquè cap d'ells té autoritat per poder fer-ho. Menys Mariano Rajoy que Artur Mas, ja que aquest últim potser podria intentar substituir el referèndum per unes eleccions plebiscitàries, però Mariano Rajoy no disposa ni tan sols d'aquesta carta. Seria el seu propi partit el que es rebel·laria en el cas que el president del Govern es disposés a transitar aquesta via. La majoria parlamentària de què disposa li permet apujar els impostos malgrat que va dir que no ho faria, fer una reforma laboral amb mesures que va dir que no adoptaria mai, abaixar les pensions que va prometre que mai abaixaria i moltes coses més. La majoria parlamentària popular pot estar més o menys descontenta, però no es trenca.
Amb una negociació amb el Govern català per pactar la convocatòria d'un referèndum, la majoria parlamentària es fragmentaria amb seguretat o, el que a aquests efectes és el mateix, posaria en marxa un procés per defenestrar el president i substituir-lo per un altre. En el que queda de legislatura Mariano Rajoy no compta amb cap marge de maniobra per poder fer front al problema que l'exigència de convocatòria del referèndum li planteja. No és que no ho vulgui, evidentment no vol. És que no pot. Mariano Rajoy no té autoritat a l'interior del PP per enfrontar-se amb un problema d'aquesta naturalesa.
En algun moment s'haurà d'obrir una negociació entre el Govern d'Espanya i el de la Generalitat per pactar els termes de la convocatòria del referèndum, perquè tampoc sembla possible que cap candidat a president de la Generalitat pugui acceptar la no convocatòria. Però això no passarà en aquesta legislatura.
Des de la sentència 37/2010, mitjançant la qual el Tribunal Constitucional va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la reforma de l'Estatut d'autonomia, els ciutadans de Catalunya, a través de l'exercici del dret de manifestació o del dret de sufragi, han posat de manifest que ja no consideren com a propi el bloc de la constitucionalitat dels últims tres decennis. La manifestació de la setmana posterior a la sentència del TC i les de les diades celebrades des d'aleshores així com els resultats de les diverses eleccions i de tots els estudis d'opinió, permeten afirmar sense cap dubte que la fórmula constitucional estatutària està mancada de legitimitat a Catalunya. Segueix sent la legalitat vigent, però a Catalunya no compta amb la legitimitat democràtica que únicament pot proporcionar l'aprovació ciutadana. I cada dia que passa més, com acabem de veure amb la fórmula assajada aquest any per a la celebració de la Diada.
Al que estem assistint, doncs, en les relacions entre Catalunya i Espanya és a la tensió clàssica entre legalitat i legitimitat; és a dir, a la tensió que està present en tot procés constituent. El Govern d'Espanya s'atrinxera en la legalitat, en la Constitució. El Govern de Catalunya ho fa en la legitimitat que acrediten les manifestacions, els últims processos electorals i tots els estudis d'opinió.
L'intercanvi de missives entre Mariano Rajoy i Artur Mas ho ha posat de manifest amb tota claredat. Mentre que el president de la Generalitat demana entaular converses, amb la finalitat que es pugui convocar un referèndum a través del qual es confirmaria la presència o no del nou principi de legitimitat, el president del Govern respon que la convocatòria de tal referèndum no és possible perquè la Constitució no ho permet. Mentre el debat es mantingui en aquests termes no hi ha resposta possible. El diàleg entre les dues parts no pot ser un diàleg, sinó la successió de dos monòlegs paral·lels que no es poden trobar mai.
Em temo que en el futur immediat no podrem sortir d'aquest laberint. I per futur immediat entenc el que queda de legislatura. Ni el president de la Generalitat pot renunciar a la convocatòria del referèndum el 2014, ni el president del Govern pot acceptar-ne la convocatòria. Perquè cap d'ells té autoritat per poder fer-ho. Menys Mariano Rajoy que Artur Mas, ja que aquest últim potser podria intentar substituir el referèndum per unes eleccions plebiscitàries, però Mariano Rajoy no disposa ni tan sols d'aquesta carta. Seria el seu propi partit el que es rebel·laria en el cas que el president del Govern es disposés a transitar aquesta via. La majoria parlamentària de què disposa li permet apujar els impostos malgrat que va dir que no ho faria, fer una reforma laboral amb mesures que va dir que no adoptaria mai, abaixar les pensions que va prometre que mai abaixaria i moltes coses més. La majoria parlamentària popular pot estar més o menys descontenta, però no es trenca.
Amb una negociació amb el Govern català per pactar la convocatòria d'un referèndum, la majoria parlamentària es fragmentaria amb seguretat o, el que a aquests efectes és el mateix, posaria en marxa un procés per defenestrar el president i substituir-lo per un altre. En el que queda de legislatura Mariano Rajoy no compta amb cap marge de maniobra per poder fer front al problema que l'exigència de convocatòria del referèndum li planteja. No és que no ho vulgui, evidentment no vol. És que no pot. Mariano Rajoy no té autoritat a l'interior del PP per enfrontar-se amb un problema d'aquesta naturalesa.
En algun moment s'haurà d'obrir una negociació entre el Govern d'Espanya i el de la Generalitat per pactar els termes de la convocatòria del referèndum, perquè tampoc sembla possible que cap candidat a president de la Generalitat pugui acceptar la no convocatòria. Però això no passarà en aquesta legislatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada