DIÀLEG DE SORDS

I els de Madrid a la seva bola: minimitzant els fets i oferint diàleg sense data de caducitat. Sembla mentida la poca sensibilitat que mostra el govern central cap a Catalunya. Que l’any passat es manifestessin sobre 1,5 milions de persones a Barcelona i aquest anys s’aconseguís fer una cadena humana que unís Alcanar amb el Pertús, per al govern de Mariano Rajoy, té escassa transcendència i es val de la que anomena majoria silenciosa, es a dir, aquelles persones que no s’han manifestat, per a justificar la seva impassibilitat. El PP potser s’oblida que quan ells recolzaven les manifestacions en contra de l’avortament i de la banda terrorista ETA, ni de lluny aconseguien aquestes xifres i en canvi parlament de multitud. Sembla ser que les coses es veuen molt diferents segons s’està al govern o a l’oposició. Polítics...

Aquests dies m’he preguntat que hagués passat si el Tribunal Constitucional no hagués retallat tant l’Estatut de Catalunya que va promoure Pasqual Maragall. Després de llargs mesos d’espera (insuportable per a molts), li va treure tot el contingut polític i, pràcticament només  va deixar sense tocar la part econòmica.

Els de Madrid es pensen que com som catalans, donant-nos més diners ja ens tindran contents i ignoren els sentiments d’una bona part de la ciutadania de Catalunya que comencen a estar-ne tips d’aquesta situació se submissió constant a la voluntat dels diferents governs.

Però és que a sobre s’incompleixen les lleis que ells mateixos aproven. La part de l’Estatut que no es va retallar contemplava unes compensacions per par de l’Estat en matèria d’inversions. Però aquest punt també s’ha incomplert sistemàticament i després encara apel·len a la contenció pressupostària per reduir la despesa pública.

Al llarg de la seva història, Catalunya ha passat per moltes etapes difícils. El franquisme en va ser una d’elles. L’any 1975, una vegada mort el dictador, tothom pensava que una nova etapa s’obria al nostre davant. En certa manera va ser així, però quan ara mires cap enrere, te’n adones del gran error que es va fer quan es va voler equiparar a totes les autonomies. Va ser el que es va anomenar cafè per a tothom. La diferència estava en que, mentre unes tenien una clara vocació autonomista (fins i tot sé els va qualificar de nacionalitats històriques), d’altres no coneixien ni el significat de la paraula. Catalunya, com el País Basc o Galícia foren les que més competències van obtenir de l’estat central, però això té un cost que quasi mai s’ha acabat d’assumir... I així ens ha anat.

Però si amb el PP l’entesa és impossible, amb el PSOE les coses tampoc han anat gaire millor. És cert que tenen una mica més de sensibilitat cap a un estat descentralitzat, però quan ha estat a les seves mans fer gestos d’aproximació a les tesis catalanes, tampoc s’han esforçat gaire.

Diumenge passat es va celebrar a Gavà la festa socialista de la Rosa. Aquest any, com l’any passat hi van assistir Rubalcaba i Navarro; i aquest any, com l’any passat, Navarro va buscar complicitats amb Rubalcaba i, una vegada més, va trobar-se amb la indiferència de l’actual líder dels socialistes espanyols.

La festa de la Rosa a Gavà es celebra una vegada passada la Diada Nacional de Catalunya i, mentre el 2012 sé li va demanar a Rubalcaba que donés suport a una consulta legal, aquest any sé li ha demanat suport per a reformar la Constitució i convertir l’estat de les autonomies en un estat federal.

Però mentre els socialistes van un pas darrere de la voluntat d’una bona part (no sé si majoritària, però al menys molt gran) del poble català, el PP, directament va amb el pas canviat. Però en tots dos casos és com un diàleg de sords i ja sé sap que no hi ha més sord que aquell que no vol escolar i això és el que els hi passa a la majoria dels espanyols.

Per tant, arribat a aquest punt, és quan et fas la gran pregunta:  Per a què seguir junts?