MESURES SOCIALS O ELECTORALISTES?

Hi ha mesures polítiques que de vegades poden ser sorprenents. Avui n’he sentit dues. La primera, dintre de l’àmbit municipal, feia referència a Sant Coloma de Gramenet i parlava de que el consistori es farà càrrec de la totalitat de la factura dels llibres de text de l’etapa obligatòria de l’ensenyament. No és cap novetat. Comunitats autònomes com Castella la Manxa, Extremadura o Aragó, apliquen mesures similars. El govern de l’estat, per boca dels seu Ministre de Sanitat, Bernat Sòria, també ha anunciat la gratuïtat del dentista per als infants i adolescents. Directament se li preguntava al ministre si la mesura no es podria qualificar de electoralista a 6 mesos d’unes eleccions generals. La resposta del ministre ha estat contundent: “si era bo per als infants, ell s’hi apuntava!” El govern Zapatero durant els 3 anys i mig del seu mandat a pres les suficients mesures socials per a que aquesta hi tingui cabuda. Vull dir amb això que si un govern és actiu i pren les mesures que calgui en cada moment, complint el seu programa electoral, és allò que li cal fer i que els ciutadans que l’han votat esperen que faci. Un altra cosa és que no hagis fet res durant el mandat i a darrera hora, a corre cuita vols donar resposta a tota us sèrie de qüestions que han anat quedant-se pels calaixos dels despatxos. En aquest segon cas si que s’actua de cara la galeria i en vistes a guanyar les eleccions: són electoralistes! Sense cap mena de dubte.

FRANCO: IGUAL QUE ELS ALTRES DICTADORS

Què Franco sigui notícia després de més trenta anys de la seva mort, no deixar de cridar l’atenció! Tot ve arran de que els seus descendents no volen que el seu Pazo de Meiràs sigui obert al públic. He reflexionat sobre el tema i la veritat sigui dita de la vida de Franco se’n sap molt poc. I és que quan va morir hi va haver un pacte de silenci que encara perdura. Se sap que va signar no poques sentències de mor i que no coneixia la paraula clemència. Però Franco va se un dictador que va conduir amb ma de ferro els destins de la “pàtria”. Dels altres dictadors: Marcos, Pinochet, Noriega... si que es sap que es van enriquir de forma il·lícita. Fins i tot amb el tràfic de drogues... De Franco res de res. I, segurament, no va ser una excepció. Que el Pazo de Meiràs el va obtenir de forma irregular? Segurament que sí. Que seria un dictador sense patrimoni? Sense unes propietats immobiliàries on descansar o reunir-se amb els seus? Vull dir amb això que Franco, com qualsevol dictador va ser una lladre? La resposta és molt curta: sí.

ENERGIES ALTERNATIVES

Cada vegada se’n parla més de que el petroli con a font bàsica d’energia, s’està esgotant. La constant pujada de preus és un dels indicadors. La utilització d’energies netes i renovables, cada cop anirà a més. Primer va ser l’energia eòlica (la produïda pel vent) La controvèrsia va arriba per la massiva proliferació de molinets. Ara li toca el torn a la solar. El primers camps de plaques ja s’han començat a instal·lar. En el meu recent viatge per la Rioja i Navarra en vaig poder veure uns quants. També a Amposta ja s’ha tramitat la primera llicència, això sí, de promoció privada. Ara, l’ajuntament de la Galera, segons informa el Punt, en promou un. I crec que per aquí han d’anar els trets: que siguin els organismes públics qui agafin la iniciativa de la seva instal·lació.

LA DIADA DE L'11 DE SETEMBRE VINT ANYS DESPRÉS

Aquest any commemorem el 20è aniversari de la gran diada de l’11 de setembre de 1977. És veritat que un any abans i d'una manera més improvisada, grups de gent jove de perfil independentista van celebrar-la per primer cop en llibertat després de la mort del dictador. Però va ser l’any 1977 quan va tenir lloc la primera gran manifestació en democràcia i llibertat. Es diu que va aplegar més d’1 milió de persones. Però a partir d’aquella data el simbolisme de la Diada ha anat perdent força. Jo hi vaig assistir a unes quantes. Si la memòria no em falla a les de 1978 i 1979. Ja en aquell temps on encara no s’havien celebrat les primeres eleccions autonòmiques, ja es podien escoltar alguns crits contra determinats partits, també de l’esquerra. Un d’aquells anys, la pancarta de la capçalera ja portava el lema de: “som una nació”. Així, si algú creu que s’ho va inventar ERC, res de res.

Com he dit, la diada ha anat perdent gas i avui els actes institucionals tenen poca força i només grups independentistes, normalment més enllà d’ERC, fan que perduri íntegre l’esperit de l’11 de setembre.

Al Punt d’avui hi llegia que a Sant Hilari de Sacalm es ret homenatge a Josep Moragues i Sobrevia (Sant Hilari (la Selva)-1669, Barcelona-1715), al monument alçat amb el seu honor. Però a la resta de pobles d’arreu de Catalunya, avui, vint anys després, no existeixen símbols representatius per commemorar la fita històrica, llevat comptades ocasions. Barcelona, per exemple, ho fa davant del monument de Rafel Casanova, el que va ser conseller en cap de la ciutat. Però Rafel Casanova és més un mite que un heroi real.

Personalment penso que s’hauria de fer. Que vint anys després, els motius que van impulsar les primeres diades segueixen tenint la mateixa validesa. És cert que Catalunya ha recobrat bona part de les seves llibertats, però no totes. No fa gaires dies escrivia aquí al mateix blog el tema de la prohibició per part de la RFEF del partit de futbol amistós entre Catalunya i els Estats Units. Al segle XXI és intolerable que segueixen passant coses com aquesta. I la llista, si anéssim pensant es podria fer inacabable.

Per això encoratjo a les institucions democràtiques a alçar monuments en honor dels herois de l’11 de setembre de 1714 i fer-los, encara que només sigui un cop a l’any l’homenatge que es mereixen ells i el poble de Catalunya!