Sempre és lamentable la pèrdua d’un mitjà de
comunicació local que solen narrar com ningú el dia a dia de la vida política i
social del seu municipi deixant constància per a què en un futur (qui sap!),
algun estudiós pugui recuperar episodis de la seva història.
Des de la ‘llunyania’ d’Amposta he de dir que
no conec tots els detalls que han portat aquestes dues publicacions a la
desaparició, però m’atreveixo a apuntar les més importants: la immediatesa
informativa que ofereixen els mitjans digitals i la pèrdua progressiva de
lectors.
Recordo el tema de 1978 de Bruce
Woolley ‘El vídeo que va matar l’estrella de la ràdio’, originalment
en anglès ‘The vídeo killed the radio star’. El títol ho diu tot, la
comercialització generalitzada del vídeo acaba matant ‘l’estrella’ que fins
llavors havia tingut la ràdio. Afortunadament, en aquest cas no va ser així, ja
que els vídeos, en qualsevol dels seus formats (Betamax, VHS i 2000) van
desaparèixer del mercat convencional, mentre que la ràdio ha sabut evolucionar
i adaptar-se a les noves tendències, però sobretot, a les noves tecnologies.
Després d’aquesta reflexió permeteu-me que us
parli d’una publicació comparable a les dues anteriors i que conec força
millor, la Revista Amposta.
La Revista Amposta, a diferència de la Veu
de Benicarló que estava en mans privades, però igual que el Setmanari
Vinaròs, és municipal des de la seva creació l’any 1958.
Actualment, té una periodicitat mensual, però
sovint les notícies que s’hi publiquen tenen una antiguitat de pràcticament dos
mesos. L’any passat per exemple, quan el mes de juny va sortir el número
corresponent del mes de maig, incloïa la publicitat de les eleccions catalanes
que es van celebrar el dia 13, però quan es va distribuir, les eleccions ja
havien passat. Darrerament, sol sortir els darrers dies del mes següent de l’indicat
a la capçalera.
Des de la meva humil opinió, la Revista
Amposta, és una revista totalment obsoleta al servei dels interessos del
govern municipal. Fa dècades que és així! El director de la revista havia
estat, històricament, l’alcalde. Amb l’arribada al govern municipal de l’actual
alcalde Adam Tomàs, a priori hi va haver un canvi, ja que no consta com a
director de la mateixa i les dues responsables (cap d’elles figura com a
directora) són dues periodistes professionals; però l’alcalde té la potestat de
veto a l’hora de censurar publicacions que no siguin del seu grat.
En general, la pèrdua de vendes de les
publicacions en paper ja fa anys que es va detectar. Quan treballava a Tortosa,
a la plaça de l’Estadi (oficialment Ú d’octubre), hi havia la llibreria el Cid,
propietat de Chimo Cid. Hi anava a comprar el diari fins que va deixar de vendre’n. Un
dia parlant del tema amb ell encara recordava amb certa nostàlgia de quan tenia
elevades pileres de premsa i com a poc a poc van anar minvant fins a haver de
deixar de vendre’n perquè ‘no li sortia a compte fer-ho’.
Finalment, la llibreria el Cid, que tenia dues
tendes molt properes l’una de l’altra, va haver de tancar, i també ho van haver
de fer altres llibreries i quioscs, com per exemple el de la mateixa plaça de
l’Estadi o la llibreria Mercè d’Amposta que va ser l’última on vaig anar a
comprar el diari i, sovint, alguna cosa més que ho va fer a finals de l’any
passat.
No fa gaires dies vaig llegir una informació
del tot descoratjadora per als que sentim certa enyorança de les publicacions
en paper: 38 dels 73 barris de Barcelona no tenen cap llibreria. I m’atreviria
a dir que no totes venen premsa diària.
És un fet que la majoria de les publicacions en paper (no m’atreveixo a dir totes, ja que els llibres també ho són i el llibre digital conegut com a ‘ebook’ no ha tingut gaire èxit i, per tant, sembra que de moment sobreviuran) aniran desapareixent progressivament i passant-se al món digital, molt més immediat, però també més accessible, sobretot per als més joves.
