SOMOS VIENTO

Ahir per la nit a les 11:00, el Canal 33 de Televisió de Catalunya va emetre el documental “Somos Viento” del faldut (ulldeconenc) Pau Itarte. El documental coproduït per la mateixa televisió de Catalunya mostrava un viatge del grup musical Amparanoia a la zona mexicana de Chiapas. El curtmetratge explicava la forma de vida, l’educació i la forma de guanyar-se la vida dels seus habitants. Habitants que en un moment donat poden convertir-se en guerrillers. I sobre tot l’important que per ells és la terra. Esta és la seva gran reivindicació: “que tot camperol pugui disposar de la seva pròpia terra per poder-la treballar”.

Aquest no és el primer documental de Pau Itarte i Quim Fuster, fa un parell d’anys també van filmar “Sin Piedras”, un documental que comparava la vida d’un nen palestí i un altre de Barcelona.

FELICITACIONS A L'AJUTAMENT D'ULLDECONA

Des de feia molts anys, l’Ajuntament d’Ulldecona encapçalava les reivindicacions sobre el pagament de l’IBI (Impost sobre Bens Immobles) de les concessionaris de les autopistes, en aquest cas d’AUMAR (Autopistas del Mare Nostrum) Finalment se’ls hi ha donat la raó i ara veuran incrementats els ingressos pressupostaris amb aquestes quantitats. Altres municipis com Freginals, Amposta, l’Aldea, Camarles, etc. també es veuran beneficiats per aquest concepte. No sé si la lluita d’Ulldecona va ser secundada per algun poble més, però ara cal reconèixer l’esforç i la constància i se agraïts.

4 x 5

He llegit a diversos mitjans que 3 de cada quatre conductors de les Terres de l’Ebre donen positiu per estupefaents als controls de la policia. Això no vol dir que el 80 % de la població sigui drogoaddicta. I és que els controls es fan normalment els caps de setmana prop de les zones d’oci de les nostres comarques, sobre tot a Tosses 21, el gran centre lúdic de les Terres de l’Ebre i de les comarques properes de Castelló i Terol.

I això és preocupant. Ja que estem parlant de la nostra joventut, dels nostres fills i fills d’amics i coneguts. I, segurament, els que comparteixen cotxe, si se’ls fes la prova també donarien positiu. Però la gran pregunta és: qui els hi ven? No fa gaires dies, fruït de un control més estrictes a la zona abans esmentada van poder atrapar un menor d’edat carregat de pastilles d’èxtasi. Però aquesta detenció és insignificant. Reclamo que es detingui als que subministraven la droga al detingut i als que estan per sobre d’aquells...

Manca quasi un any per a que els Mossos puguin arribar a fer aquest tipus de tasques, però amb els quasi onze mesos que queden no poder estar-nos de braços creuats. La policia que hi te ara competències ha d’extremar els seus controls i aplanar el cami per a quan arribin els altres.

PROPOSTA AL·LUCINANT DE LES CAMBRES DE COMERÇ

De la ma de Javier Gómez Navarro, president del Consell superior de les Cambres de Comerç d’Espanya i que fa ser Ministre de Turisme en el darrer govern de Felipe González, ha llençat una proposta, al meu entendre, un tant desencertada. Proposa reduir la quota empresarial a la Seguretat Social i apujar el tipus de l’IVA. O sigui, beneficis només per a ells i els treballadors i la ciutadania en general que els “fotin”.

Anem a analitzar la seva proposta. Si es rebaixen les quotes empresarials de la seguretat social, possiblement podran crear més llocs de treball, però a la vegada obtindran més beneficis les empreses. Però també perjudicarà als sistema públic de pensions, ja de per si prou afectat i a la recerca de solucions que puguin garantir el pagament de les pensions futures més enllà del 2015 o 2020.

En canvi, les conseqüències directes de l’apujada de tipus de l’IVA les patirà el consumidor, ja que és qui acaba suportant tot el pes de l’impost. Els empresaris dedueixen del IVA repercutit de les seves vendes o prestacions de serveis les quotes suportades per despeses corrents, compres i inversions: faves comptades! Mentre al consumidor final l’encarirà l’article adquirit o qualsevol cosa que consumeixi: cultura, oci, transport, etc.

És la manera de pensar del món empresarial: avantatges només per ells i la resta que en paguin les conseqüències. I a sobre tenen la paella pel mànec: si no hi ha ajuts poden optar en instal·lar-se en un altre país on el nivell de vida sigui més baix i els salaris més minsos. Però el preu dels seus productes no l’abaixaran!