Als Estats Units mai hi havia hagut un negre que aspirés a la Cas Blanca i a sobre demòcrata que es diu que té una certa tonalitat a roig.
Sense cap mena de dubte, Barack Obama, si finalment és l’escollit com a candidat demòcrata a les properes eleccions americanes, haurà trencat tabús i assolit fites mai aconseguides fins ara. De fet, si l’escollida fos Hillary Clinton, per ser dona, hauria significat quasi el mateix. Ahir, Hillary es va postular per ser-ne la candidata a la vice-presidència. Ja es veurà si finalment és l’escollida per Obama. Aquest matí deia Francino a la SER que és una mala companya de viatge. I les proves així ho indiquen. Des de fa molts mesos i primàries darrera de primàries, es va dient que les possibilitats de la Clinton eren més aviat poques, però ella seguia endavant tot i que això desgastava, no només el seu rival, sinó al propi Partit Demòcrata americà.
dimecres, 4 de juny del 2008
dimarts, 3 de juny del 2008
PUBLICITAT CAMUFLADA
Ahir em va arribar la revista "el Observador" de Màlaga (http://www.revistaelobservador.com/), una revista digital que m’arriba per correu electrònic d’ençà que es va saber del cas de la macrourbanització los Merinos Sur i la implicació de diverses persones del territori.
A la d’ahir només parlava de la concessió de la bandera blava a una platja de Màlaga. Aquestes banderes blaves que solen onejar a l’estiu a moltes platges i que es concedeixen tenint en compte diversos factors com la qualitat de l’aigua, de la sorra, dels serveis que disposa, etc. Sempre s’havia dit que aquestes banderes les atorgava la Unió Europea.
Segons l’Observador les banderes blaves les dóna una entitat privada prèvia sol•licitud de l’ajuntament on es troba la platja. Possiblement per això és que hi ha tanta proliferació de banderes per tot el litoral espanyol. Perquè, també, amb tota seguretat, aquesta empresa deu de cobrar uns bons calerons dels ajuntaments.
El tema m’ha fet recordar que alguna cosa pareguda passa amb aquests premis de qualitat que solen donar a determinades marques comercials per a després lluir-los als seus embolcalls. La majoria d’aquests premis també estan atorgats per empreses privades amb finalitat lucrativa.
El sistema és el següent. L’empresa que dóna el premi es posa en contacte per escrit amb diverses empreses cada any i els pregunta si estan interessades en rebre un premi internacional a la qualitat. Si la resposta és afirmativa, a partir d’aquí s’engega un procés amb tota la parafernalia que comporta fins a un sopar de gala de lliurament de premis.
Un amic meu em va contar als anys 80 que a l’empresa de la seva muller n’hi havia donat un. Després de pagar un grapat de diners per la medalla d’or, els havien fet acudir a Madrid a rebre el premi. En el decurs del sopar es feia el lliurament dels premis. Abans els hi havia preguntat si volien que els hi lliurés l’ambaixador de Guinea Equatorial o Javier Basilio (un conegut presentador televisiu) Van elegir aquest darrer per ser més conegut que l’ambaixador. Tampoc hi van faltar les fotos de rigor que també els hi van lliurar per a poder ser publicades a un diari de les nostres contrades.
A la d’ahir només parlava de la concessió de la bandera blava a una platja de Màlaga. Aquestes banderes blaves que solen onejar a l’estiu a moltes platges i que es concedeixen tenint en compte diversos factors com la qualitat de l’aigua, de la sorra, dels serveis que disposa, etc. Sempre s’havia dit que aquestes banderes les atorgava la Unió Europea.
Segons l’Observador les banderes blaves les dóna una entitat privada prèvia sol•licitud de l’ajuntament on es troba la platja. Possiblement per això és que hi ha tanta proliferació de banderes per tot el litoral espanyol. Perquè, també, amb tota seguretat, aquesta empresa deu de cobrar uns bons calerons dels ajuntaments.
El tema m’ha fet recordar que alguna cosa pareguda passa amb aquests premis de qualitat que solen donar a determinades marques comercials per a després lluir-los als seus embolcalls. La majoria d’aquests premis també estan atorgats per empreses privades amb finalitat lucrativa.
El sistema és el següent. L’empresa que dóna el premi es posa en contacte per escrit amb diverses empreses cada any i els pregunta si estan interessades en rebre un premi internacional a la qualitat. Si la resposta és afirmativa, a partir d’aquí s’engega un procés amb tota la parafernalia que comporta fins a un sopar de gala de lliurament de premis.
Un amic meu em va contar als anys 80 que a l’empresa de la seva muller n’hi havia donat un. Després de pagar un grapat de diners per la medalla d’or, els havien fet acudir a Madrid a rebre el premi. En el decurs del sopar es feia el lliurament dels premis. Abans els hi havia preguntat si volien que els hi lliurés l’ambaixador de Guinea Equatorial o Javier Basilio (un conegut presentador televisiu) Van elegir aquest darrer per ser més conegut que l’ambaixador. Tampoc hi van faltar les fotos de rigor que també els hi van lliurar per a poder ser publicades a un diari de les nostres contrades.
dilluns, 2 de juny del 2008
ERRADA A LA VEU DE L’EBRE
El setmanari de referència a l’Ebre porta una errada a la pàgina 15 del número 334, es a dir, el de la setmana passada. Segurament que aquesta errada ha estat fruït d’una documentació dolenta per part de la persona encarregada de revisar els arxius o bé al mesclar-se unes dades amb altres. L’article a dues pàgines parla de Gandesa un any després de les municipals. Al costat dret de la pàgina hi diu: L’històric i descriu de forma cronològica els diferents comicis electorals municipals a partir de 1979, les primeres eleccions a regidors que hi van haver després del franquisme. Així diu que l’independent Victor Pomerol va aconseguir l’alcaldia, gràcies als vots favorables de la UCD. L’any 1983, l’alcalde és Josep Pere Geira que derrota Pomerol gràcies a un pacte amb el PSC. El 1987, Geira treu majoria absoluta. El 91, guanya CiU i el 95, encara que CiU torna a guanyar un pacte de la majoria de partits de l’oposició fa que l’alcaldia es reparteixi entre els seus candidats. Entre aquests partits n’hi ha un que es diu RI. O sigui: Rapitencs Independents...
Però no estàvem parlant de Gandesa?
A partir de l’any 1999, efectivament, parla dels pactes postelectorals de la capital de la Terra Alta. I, evidentment, els altres anys amb Pomerol i Geira hauria d’estar parlant d’alcaldes de la Ràpita, no de Gandesa.
Està clar que jo podria posar-me en contacte amb la redacció de la Veu de l’Ebre i fer-los nota l’errada o bé escriure una carta al director amb el mateix sentit. Però no ho faré.
El motiu és que la Veu de l’Ebre, tot i ser-ne subscriptor va deixar-me de publicar perquè volia que els escrits fossin en “exclusiva” per al setmanari d’Arasa i Rambla.
Ja fa molt temps que no els envio cap escrit. Ni original, ni còpia, ni res de res. Quan creguin oportú canvia de política i la delicadesa de comunicar-ho, ja ho veurem, mentrestant seguiré com fins ara, enviant-ho a la majoria de premsa que no tenen cap problema en que hagi estat publicat amb anterioritat en un altre mitjà, encara que no sempre et publiquen, es clar!
Però no estàvem parlant de Gandesa?
A partir de l’any 1999, efectivament, parla dels pactes postelectorals de la capital de la Terra Alta. I, evidentment, els altres anys amb Pomerol i Geira hauria d’estar parlant d’alcaldes de la Ràpita, no de Gandesa.
Està clar que jo podria posar-me en contacte amb la redacció de la Veu de l’Ebre i fer-los nota l’errada o bé escriure una carta al director amb el mateix sentit. Però no ho faré.
El motiu és que la Veu de l’Ebre, tot i ser-ne subscriptor va deixar-me de publicar perquè volia que els escrits fossin en “exclusiva” per al setmanari d’Arasa i Rambla.
Ja fa molt temps que no els envio cap escrit. Ni original, ni còpia, ni res de res. Quan creguin oportú canvia de política i la delicadesa de comunicar-ho, ja ho veurem, mentrestant seguiré com fins ara, enviant-ho a la majoria de premsa que no tenen cap problema en que hagi estat publicat amb anterioritat en un altre mitjà, encara que no sempre et publiquen, es clar!
HISTÒRIES DE LA HISTÒRIA
A la contraportada del Punt d’Avui, l’escriptor Manuel Cuyàs, sota el títol de “Cadàvers sota la pista de tennis”, explica episodis de la guerra civil espanyola que van passar per la Terra Alta. Parla de memòria, de rancúnies... Parla de les dificultats que hi ha a Villalba dels Arcs per a traslladar un monument a les víctimes del bàndol nacional, etc. Fets que per aquell que no estigui familiaritzat amb aquest tipus d’episodis poden sonar-los a estranys, fins i tot a inversemblants, però que a la terra Alta solen ser bastant habituals. Cal recordar que encara s’hi pot torbar tota una simbologia feixista a pobles com Bot o la dificultat que va tenir l’ajuntament de Gandesa per a canviar el nom del carrer Serrano Sunyer o Suñer (però mai Súñer, com li solien dir, ja que era descendent d'aquesta vila terraltina) per Miravet, etc.
No sóc un gran coneixedor de la batalla de l’Ebre, però en sé el suficient per a comprendre perfectament el que ens explica l’autor de l’article.
Del primer cop que vaig estar pels espais de la batalla de l’Ebre per la Terra Alta, ja fa uns quants anys. De la ma del meu oncle Leonardo (cosí germà de la meva mare) que va ser un dels integrants de la lleva del biberó, vaig poder gaudir de primera ma de les explicacions d’un excombatent. En diversos cops vàrem estar a les portes de la Fatarella on hi van haver episodis bèl•lics de primera magnitud, al igual que Villalba, un dels llocs del que parla Cuyàs. Allí una metralladora nacional col•locada al campanar del poble va fer estralls al exercit republicà. El meu oncle es lamentava de no tenir aviació per fer-la “callar”. A un pastor li va preguntar la situació d’un pou que va abastar les assedegades goles dels republicans aquell estiu del 38. I per menjar raïm de les vinyes. Em va explicar com la nit de la revetlla de Sant Jaume van arribar a tocar de Gandesa on escoltaven el ball, segurament que desconeixedors de l’ofensiva republicana. Va ser l’inclusiu més gran. Em va explicar com van travessar el riu Ebre per Miravet, etc.
Però no ha estat l’únic en explicar-me anècdotes... d’aquelles que no surten ni als llibres ni a en lloc. Cuyàs parla del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. A l’octubre del 2006, juntament amb la meva dona i uns amics, vàrem visitar els espais “recuperats” i que surten precisament d’allí: el poble vell de Corbera, les trinxeres de les Devees, els barranquets, la cota 705 de la serra de Pàndols, el centre d’interpretació de les Veus del Front al Pinell de Brai. No molt lluny de Corbera, a l’encreuament de la carretera de Móra d’Ebre amb la de la Fatarella hi ha l’ossera de les Campusines. Segons ens va dir la guia no hi ha ni un os. En canvi, la gent de Corbera saben on encara s’hi poden veure cadàvers de soldats republicans allí mateix on van ser morts: a les trinxeres.
No sóc un gran coneixedor de la batalla de l’Ebre, però en sé el suficient per a comprendre perfectament el que ens explica l’autor de l’article.
Del primer cop que vaig estar pels espais de la batalla de l’Ebre per la Terra Alta, ja fa uns quants anys. De la ma del meu oncle Leonardo (cosí germà de la meva mare) que va ser un dels integrants de la lleva del biberó, vaig poder gaudir de primera ma de les explicacions d’un excombatent. En diversos cops vàrem estar a les portes de la Fatarella on hi van haver episodis bèl•lics de primera magnitud, al igual que Villalba, un dels llocs del que parla Cuyàs. Allí una metralladora nacional col•locada al campanar del poble va fer estralls al exercit republicà. El meu oncle es lamentava de no tenir aviació per fer-la “callar”. A un pastor li va preguntar la situació d’un pou que va abastar les assedegades goles dels republicans aquell estiu del 38. I per menjar raïm de les vinyes. Em va explicar com la nit de la revetlla de Sant Jaume van arribar a tocar de Gandesa on escoltaven el ball, segurament que desconeixedors de l’ofensiva republicana. Va ser l’inclusiu més gran. Em va explicar com van travessar el riu Ebre per Miravet, etc.
Però no ha estat l’únic en explicar-me anècdotes... d’aquelles que no surten ni als llibres ni a en lloc. Cuyàs parla del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. A l’octubre del 2006, juntament amb la meva dona i uns amics, vàrem visitar els espais “recuperats” i que surten precisament d’allí: el poble vell de Corbera, les trinxeres de les Devees, els barranquets, la cota 705 de la serra de Pàndols, el centre d’interpretació de les Veus del Front al Pinell de Brai. No molt lluny de Corbera, a l’encreuament de la carretera de Móra d’Ebre amb la de la Fatarella hi ha l’ossera de les Campusines. Segons ens va dir la guia no hi ha ni un os. En canvi, la gent de Corbera saben on encara s’hi poden veure cadàvers de soldats republicans allí mateix on van ser morts: a les trinxeres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)