Quan tot pareixia ben encaminat, quan el consens era el denominador comú per a fer front al tema del finançament (fins el PPC hi pareixia estar d’acord!), Celestino Corbacho, el Ministre de Treball del govern central, trenca aquesta bona sintonia dient que “ell votaria els pressupostos de l’estat per al 2009”. Potser sí que Corbacho representa el sector “més PSOE” de dintre dels socialistes de Catalunya, però no per això cal aparcar la bona sintonia i tornar a discutir les estratègies a seguir.
Després de Corbacho va ser Saura, que va pactar no fer acudir al president Rodríguez Zapatero al Congrés dels Diputats per a donar explicacions sobre el finançament que preveu l’Estatut per a Catalunya. Acte segui reconeix que, “pot ser sí” que hauria de haver-ho consultat amb qui representava la màxima autoritat de Catalunya, Carod Rovira, en absència del president Montilla.
Així que torna Montilla de vacances, s’ho torna a trobar com “una olla de grills”. Què cal ara, tornar a començar?
I el carronyer de Mariano Rajoy aprofitant l’avinentesa per erosionar el govern espanyol! Sense fer res de destacable, sobre tot amb Catalunya (més aviat tot el contraria), li estem posant en safata de plata el govern d’Espanya per a dintre de tres anys i mig, sinó abans, perquè tal com estan les coses, possiblement, aquesta legislatura anirem a unes eleccions avançades.
Pareix mentida que els nostres polítics no hagin après de temps passats. El debat de l’Estatut va concloure de forma molt poc satisfactòria, amb pactes unilaterals entre el líder de l’oposició catalana, Arturo Mas i Rodríguez Zapatero, amb una rebaixa de l’Estatut important respecte al ve havia aprovat en sessió plenària i solemne el Parlament de Catalunya i amb la caiguda per sempre més de qui ostentava el càrrec de president de la Generalitat, Pasqual Maragall.
Anem en camí de repetir errors. O el president Montilla fica una mica d’ordre i reiniciem l’estratègia allí on l’havíem deixat abans de les vacances, es a dir, pressionant al govern central per a que afluixi en la seva estratègia de seguir negant a Catalunya “el pa i la sal”, encara que el preu que es tingui que pagar sigui elevat per als socialistes espanyols o, un altre cop i per enèsima vegada, des de Madrid ens tornaran a imposar el “seu finançament”, que no ens acontentarà gens, però que, ben segur, que algun dels nostres polítics encara exclamarà: “Millor això que res”. Però és que no seria res en cap cas. De no haver-se aprovat l’Estatut (o de ser rebutjat pel Tribunal Constitucional), es tornaria a l’Estatut anterior. I el mateix passaria amb el finançament. Si no hi ha un increment substancial que permeti eixugar el deute històric que té Espanya respecte a Catalunya, millor deixar-ho anar a corre tot i no cal tenir més desgast polític i esgotament dels ciutadans!
Aquest estiu, vaig tenir ocasió de parlar amb el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Perpinyà. Vàrem estar comentant qüestions com la independència dels Països Catalans. Ell es mostrava conforme, però tenia dubtes sobre com es faria i quin resultat s’assoliria. D’aconseguir un grau d’autonomia respecte als estats de França i Espanya, de qui es dependria... I ell deia “De Madrid, ni parlar-ne; a Madrid no saben fer bé les coses, en canvi Paris, té la peguen igual, però ni te’n adones... i és que a París en saben molt de governar!”
Que els nostres polítics no es posin al nivell dels de Madrid!
dimecres, 27 d’agost del 2008
dimarts, 26 d’agost del 2008
ARTICLE SOBRE CATALUNYA I ELS CATALANS
Artículo aparecido en La Voz de Galicia.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la Península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearles.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: "Es igual", contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! "Es igual", volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: "Siéntese, señora". La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudar a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: "No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo".
Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una “lito” a mis hijos. Puso: "Para Manu y Antoine afectuosament". Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: "Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra".
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista. Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el Gobierno francés.
dilluns, 25 d’agost del 2008
...I ARA VANDELLÒS!
Encara no fa un any de l’accident d’Ascó, on es van “escampar” partícules radioactives en un nombre indeterminat, encara que l’ensurt ens el van donar passats uns mesos, ja que primer “muts i a la gàbia”, a veure si ningú se n’assabenta!, quan ara ens ha tocat Vandellòs...
Vandellòs, geogràficament parlant, és un municipi que no pertany a les Terres de l’Ebre, però el tenim a tocar. Camí cap al S, la següent població és l’Ametlla de Mar, comarca del Baix Ebre.
Suposo que encara és aviat per a quantificar la magnitud de l’accident. De moment ja s’ha dit que s’haurà de tancar la central per dues setmanes.
Passarà amb Vandellòs II el mateix que va passar a Ascó? És a dir: manca total d’informació al principi i molt retallada mesos després; declaracions per part de la “cara amable” de la central dient que no passava res, etc. De moment l’alcalde del municipi de Vandellòs ja ha tret importància al fet.
Si és fes un referèndum als pobles d’Ascó i Vandellòs sobre el tancament de les centrals, no ens estranyaríem molt si el resultat de la mateixa fos un “no”. I és que aquestes dues poblacions hi treuen molt profit: ciutadans empleats a les centrals amb bons sous, diners que arribin als pobles per a fer obres de millora i manteniment, etc.
En canvi, els que no “suquen” de les centrals s’hi oposen i en raó. Mentre no es demostri el contrari són un perill i als fets em remeto!
Vandellòs I ja va tenir que tancar. Encara me’n recordo de quan va passar i de la multitudinària manifestació que hi va haver en les seves proximitats.
També me’n recordo de les declaracions d’un bomber amic meu reclamant un cos especialitat en apagar incendis elèctrics, propi de la central. Per als qui no ho sàpiguen, les bombers que van actuar a Vandellòs I pretenien apagar el foc elèctric amb aigua!
Aquestes declaracions li van costar al meu amic anys de marginació i no poder accedir a càrrecs de comandament dintre del cos de bombers de la Generalitat. Afortunadament, el temps tot ho cura i al cap dels anys va poder ascendir. Ara treballa a Tarragona encara que no sé exactament el grau que ocupa a l’escalafó professional.
Però els habitants de les terres de l’Ebre encara tenim sort! Us imagineu per un moment que en lloc de tenir tres centrals nuclears en tinguéssim 8 o 10? No passaria un dia sense ensurts!
Una vegada més cal apostar per les energies netes i renovables. La solar és la meva predilecta!
Vandellòs, geogràficament parlant, és un municipi que no pertany a les Terres de l’Ebre, però el tenim a tocar. Camí cap al S, la següent població és l’Ametlla de Mar, comarca del Baix Ebre.
Suposo que encara és aviat per a quantificar la magnitud de l’accident. De moment ja s’ha dit que s’haurà de tancar la central per dues setmanes.
Passarà amb Vandellòs II el mateix que va passar a Ascó? És a dir: manca total d’informació al principi i molt retallada mesos després; declaracions per part de la “cara amable” de la central dient que no passava res, etc. De moment l’alcalde del municipi de Vandellòs ja ha tret importància al fet.
Si és fes un referèndum als pobles d’Ascó i Vandellòs sobre el tancament de les centrals, no ens estranyaríem molt si el resultat de la mateixa fos un “no”. I és que aquestes dues poblacions hi treuen molt profit: ciutadans empleats a les centrals amb bons sous, diners que arribin als pobles per a fer obres de millora i manteniment, etc.
En canvi, els que no “suquen” de les centrals s’hi oposen i en raó. Mentre no es demostri el contrari són un perill i als fets em remeto!
Vandellòs I ja va tenir que tancar. Encara me’n recordo de quan va passar i de la multitudinària manifestació que hi va haver en les seves proximitats.
També me’n recordo de les declaracions d’un bomber amic meu reclamant un cos especialitat en apagar incendis elèctrics, propi de la central. Per als qui no ho sàpiguen, les bombers que van actuar a Vandellòs I pretenien apagar el foc elèctric amb aigua!
Aquestes declaracions li van costar al meu amic anys de marginació i no poder accedir a càrrecs de comandament dintre del cos de bombers de la Generalitat. Afortunadament, el temps tot ho cura i al cap dels anys va poder ascendir. Ara treballa a Tarragona encara que no sé exactament el grau que ocupa a l’escalafó professional.
Però els habitants de les terres de l’Ebre encara tenim sort! Us imagineu per un moment que en lloc de tenir tres centrals nuclears en tinguéssim 8 o 10? No passaria un dia sense ensurts!
Una vegada més cal apostar per les energies netes i renovables. La solar és la meva predilecta!
dissabte, 23 d’agost del 2008
FINANÇAR EL REBUT DE L’AIGUA
Mentre el director de l’Agència Catalana de l’Aigua demana un debat sobre com s’ha de repercutir al rebut de l’aigua el sobrecost que significa la inversió en noves captacions, quilòmetres de canonades, dessaladores i interconnexions de xarxes, ja que el preu de l’actual rebut no arriba per a fer front a tota aquesta despesa suplementària, jo pregunto: “¿Les Terres de l’Ebre haurem de tornar a ser solidaris i participar en el copagament del suplement del rebut de l’aigua?”
És evident que al Sud de Catalunya, al igual que a l’Oest, el Nord i d’altres zones, no hi ha cap tipus de problema d’abastament d’aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se’ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, perquè hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar una darrera pregunta: “¿Algú s’ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l’Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etc.) quan les beques d’estudis són nul•les o insuficients? ... Cosa que no passa amb els joves d’aquestes ciutats que poden seguir residint a casa seva.
És evident que al Sud de Catalunya, al igual que a l’Oest, el Nord i d’altres zones, no hi ha cap tipus de problema d’abastament d’aigua. El dèficit hídric el pateix la zona metropolitana de Barcelona i, en menor mesura, el Camp de Tarragona. Així, si ja se’ns demana ser solidaris amb les aportacions de cabals, perquè hauríem de pagar per unes infrastructures que no utilitzarem?
I per acabar una darrera pregunta: “¿Algú s’ha plantejat mai ajudar a pagar als ciutadans de les Terres de l’Ebre el sobrecost que suposa, per exemple, que els nostres fills vagin a estudiar a Tarragona, Barcelona i fins i tot Girona (transport, allotjament, etc.) quan les beques d’estudis són nul•les o insuficients? ... Cosa que no passa amb els joves d’aquestes ciutats que poden seguir residint a casa seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)