Si aquest dies heu anat a Tortosa, possiblement heu vist a la diversos punts de la carretera unes gomes i, fins i tot, a l’alçada de Vinallop, a la parada del bus, una espècie de “control” dels Mossos. I ho dic així, perquè realment no es tracta d’un control normal i corrent.
Evidentment el primer dia que es va poder veure tot aquest muntatge, els vehicles que solem fer el trajecte fins Tortosa i de tornada cap a casa, a més de sobtar-nos, ens va preocupar. Fins que una companya de treball de la Ràpita ens va revelar el veritable moriu del control.
De fa molts d’anys, havia sentir explicar que les gomes posades a la carretera eren per a contar el volum de trànsit que té. I efectivament, aquest era el motiu. Una altra cosa que donava que pensar era el temps de permanència. Normalment, els controls normals es munten i es desmunten a les poques hores, però aquí hi estaven des de primera hora del matí i a mitja tarda encara se’ls podia veure.
Tornant a la companya de la Ràpita, la van parar els Mossos ahir dimecres sobre les 8 del matí. Quan ella es pensava que es tractava d’un control d’alcoholemia, la seva sorpresa va ser quan una persona que no anava d’uniforme se li va apropar per a fer-li un petit qüestionari, tot advertint-li que no li faria perdre molta estona. Cosa que lla va agrair, ja que en aquelles hores, evidentment, anava a treballar. Entre les preguntes que li va fer, es va interessar pels cops que hi passava al dia i al mes, quants de passatges anaven al cotxe normalment, etc. Tot prou ràpid.
Està bel fer estudis d’aquest tipus, però el que no acabo d’endevinar és el moriu pel que es fa ara precisament. Si és per a desdoblar la C-12, el projecte o el avantprojecte, ja fa molt de temps que està fet i tothom dóna per fet que la C-12 o Eix de l’Ebre es convertirà en autovia dintre de pocs anys.
No cal ni dir que, en un principi, els meus companys de treballa que, com jo, es van sorprendre de l’esmentat control, pensaven que era degut al desplegament que, els Mossos, van començar dissabte dia 1 de novembre. Els hi vaig dir que això era impossible, ja que tenia tot l’aspecte d’un control de trànsit i que des de dissabte passat, els Mossos d’Esquadra havien assumit les competències de seguretat ciutadana, ja que les de trànsit les feien des de l’any 2000.
Per cert, encara no he vist cap patrulla realitzant les noves tasques. Encara que el mateix dissabte, des de la policia local d’Amposta em van assegurar que ells si. Potser perquè els van veure aquella mateixa nit i jo per les nits no acostumo a sortir de casa!
dijous, 6 de novembre del 2008
dimecres, 5 de novembre del 2008
BARACK OBAMA, 44è PRESIDENT DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA
És el tema del dia. Així que hi toca escriure encara que sigui més per tòpic que per una altra cosa. De tot el que he escoltat (tampoc és que hagi estat tant) el que considero més positiu és que, amb ell, ha arribat la normalitat al seu país. Ara només manca que després d’ell sigui, hagi més prompte que tard una dona presidenta.
La frase menys enginyosa és la que diu que “un negre ha arribat a la Casa Blanca”.
La més tòpica és dir que “Obama ha complit el somni americà al arribar a President”.
I possiblement, la bajanada més gran la he escoltat dels convergents Mas (i amb posterioritat ratificat per Oriol Pujol) al voler-se comparar amb Obama i els demòcrates americans. Segons Arturo, diu que “ei els demòcrates van perdre dues vegades en front de Bush i a la tercera ha estat la vençuda, ell, a Catalunya, també”. Però els demòcrates van presentar fins 3 candidats diferents: Gore, Kerry i finalment Obama. En canvi ell ja s’ha presentat en dues ocasions i, pel que es desprèn de les declaracions d’avui, ho farà una tercera! I si el problema fos ell mateix? I si una bona part del electorat català, no el vol de president de la Generalitat? Seguint en política de casa nostra, Montilla també ha viscut el “somni català”. Un emigrant, nascut a la província de Còrdova va aconseguir ser el President de Catalunya. Ara només manca ser-ho una dona. No em cansaré de repetir-ho. Fa uns anys, a Catalunya Ràdio feien un petit qüestionari als diputats al Parlament. Hi havia una pregunta que demanava a ses senyories si “veient un president de Catalunya de nom Mohamed?” I per a mi, sempre em preguntava el mateix: I perquè no una dona? Molt poques dones han estat candidates a presidir la Generalitat i totes sense opcions. Recordo a Elisenda Forés, casada a l’Ametlla de Mar que ho va ser-ho pels Verds, abans de ser “absorbits” per Iniciativa per Catalunya.
Ara cal esperar del nou president americà que il•lusioni el seu poble. Pareix que de moment ho ha aconseguit, d’aquí que hagi estat elegit president. Ara, que aquesta il•lusió no s’esvaeixi. Només això faria regenerar bona part de l’economia. I si a més se li suma que pot aportar noves idees a l’hora de buscar solucions, possiblement estiguéssim d’avant del començament de la sortida de la crisi econòmica mundial.
També cal esperar que porti la pau a l’Orient Mitjà. A països com l’Iraq i Afganistan, falta fa, però tampoc cal deixar a la població indefensa en mans dels religiosos radicals.
La creu pot ser l’actitud d’estar a favor de la pena de mort. De totes formes, controlant el Congrés i el Senat Americà, cal esperar que pugui canviar moltes coses. I esperar que sobre el tema de la pena de mort s’hi repensi i l’acabi derogant.
La frase menys enginyosa és la que diu que “un negre ha arribat a la Casa Blanca”.
La més tòpica és dir que “Obama ha complit el somni americà al arribar a President”.
I possiblement, la bajanada més gran la he escoltat dels convergents Mas (i amb posterioritat ratificat per Oriol Pujol) al voler-se comparar amb Obama i els demòcrates americans. Segons Arturo, diu que “ei els demòcrates van perdre dues vegades en front de Bush i a la tercera ha estat la vençuda, ell, a Catalunya, també”. Però els demòcrates van presentar fins 3 candidats diferents: Gore, Kerry i finalment Obama. En canvi ell ja s’ha presentat en dues ocasions i, pel que es desprèn de les declaracions d’avui, ho farà una tercera! I si el problema fos ell mateix? I si una bona part del electorat català, no el vol de president de la Generalitat? Seguint en política de casa nostra, Montilla també ha viscut el “somni català”. Un emigrant, nascut a la província de Còrdova va aconseguir ser el President de Catalunya. Ara només manca ser-ho una dona. No em cansaré de repetir-ho. Fa uns anys, a Catalunya Ràdio feien un petit qüestionari als diputats al Parlament. Hi havia una pregunta que demanava a ses senyories si “veient un president de Catalunya de nom Mohamed?” I per a mi, sempre em preguntava el mateix: I perquè no una dona? Molt poques dones han estat candidates a presidir la Generalitat i totes sense opcions. Recordo a Elisenda Forés, casada a l’Ametlla de Mar que ho va ser-ho pels Verds, abans de ser “absorbits” per Iniciativa per Catalunya.
Ara cal esperar del nou president americà que il•lusioni el seu poble. Pareix que de moment ho ha aconseguit, d’aquí que hagi estat elegit president. Ara, que aquesta il•lusió no s’esvaeixi. Només això faria regenerar bona part de l’economia. I si a més se li suma que pot aportar noves idees a l’hora de buscar solucions, possiblement estiguéssim d’avant del començament de la sortida de la crisi econòmica mundial.
També cal esperar que porti la pau a l’Orient Mitjà. A països com l’Iraq i Afganistan, falta fa, però tampoc cal deixar a la població indefensa en mans dels religiosos radicals.
La creu pot ser l’actitud d’estar a favor de la pena de mort. De totes formes, controlant el Congrés i el Senat Americà, cal esperar que pugui canviar moltes coses. I esperar que sobre el tema de la pena de mort s’hi repensi i l’acabi derogant.
dimarts, 4 de novembre del 2008
AVUI POT SER UN GRAN DIA
Segurament ho serà per a McCain o per a Obama. I posats a dir, no serà avui, sinó demà a hora oficial de l’Europa de l’Oest, quan acabin l’escrutini a la costa del Pacífic americana.
Ja fa mesos, quan es feien les primàries, que vaig parlar de que Obama i la Clinton estaven fent història. Un per negre, l’altre per dona. Si Obama guanya, la història l’escriurà encara amb lletres més grans i vistoses.
Però no vull parlar-ne mes. Vull fer-ho sobre algunes opinions que vaig sentir de partidaris de McCain, o sigui, del bàndol republicà. Vaig sentir dir coses com que “Obama portaria el marxisme al Estats Units, com Zapatero l’havia portat a Espanya”. Evidentment, després de escoltar una cosa així he de pensar que qui ho deia, i m’imagino que molta més gent també ho ha de pensar, no “Se n’assabenta de la pel•lícula”. Ni Obama portarà el marxisme als EE.UU. ni Zapatero l’ha portat a Espanya, i això tos ho sabem (al menys els d’aquí)
El partit demòcrata nord-americà és, com a molt, un partit centrista. De vegades, amb altres presidents com Clinton, he sentit a dir que hi podien entrar al seu govern socialistes. Però la doctrina oficial del socialisme avui, està molt més propera al d’un partit socialdemòcrata.
Els americans ens han donat proves de forma reiterada de la seva desconeixença d’allò que passa més enllà de les seves fronteres i, penso, que sobre el seu país, també tenen una visió molt esbiaixada, irreal... Els han fet creure que són el melic del món i opten per una nacionalisme radical i visceral. És així com han defensat la seva pàtria lluny d’aquesta. En guerres que ningú els ha cridat! No tothom pensa així, és lògic i potser per aquells ciutadans americans que han sortit del país, no per anar “d’excursió”, sinó per treballar fora, se n’adonen que la realitat d’avui és molt diferent a com els ho han presentat a ells tota la vida.
Per això, mal que mal, els que treballen a Catalunya, votaran majoritàriament per Obama i els ciutadans d’Europa, que segons diuen també hi patirem les conseqüències, de poder-ho fer, també ens decantaríem pel candidat demòcrata de forma majoritària.
El que em pregunto és, si tanta influència tenen aquestes eleccions a la resta del món, perquè no votem tots?
Ja fa mesos, quan es feien les primàries, que vaig parlar de que Obama i la Clinton estaven fent història. Un per negre, l’altre per dona. Si Obama guanya, la història l’escriurà encara amb lletres més grans i vistoses.
Però no vull parlar-ne mes. Vull fer-ho sobre algunes opinions que vaig sentir de partidaris de McCain, o sigui, del bàndol republicà. Vaig sentir dir coses com que “Obama portaria el marxisme al Estats Units, com Zapatero l’havia portat a Espanya”. Evidentment, després de escoltar una cosa així he de pensar que qui ho deia, i m’imagino que molta més gent també ho ha de pensar, no “Se n’assabenta de la pel•lícula”. Ni Obama portarà el marxisme als EE.UU. ni Zapatero l’ha portat a Espanya, i això tos ho sabem (al menys els d’aquí)
El partit demòcrata nord-americà és, com a molt, un partit centrista. De vegades, amb altres presidents com Clinton, he sentit a dir que hi podien entrar al seu govern socialistes. Però la doctrina oficial del socialisme avui, està molt més propera al d’un partit socialdemòcrata.
Els americans ens han donat proves de forma reiterada de la seva desconeixença d’allò que passa més enllà de les seves fronteres i, penso, que sobre el seu país, també tenen una visió molt esbiaixada, irreal... Els han fet creure que són el melic del món i opten per una nacionalisme radical i visceral. És així com han defensat la seva pàtria lluny d’aquesta. En guerres que ningú els ha cridat! No tothom pensa així, és lògic i potser per aquells ciutadans americans que han sortit del país, no per anar “d’excursió”, sinó per treballar fora, se n’adonen que la realitat d’avui és molt diferent a com els ho han presentat a ells tota la vida.
Per això, mal que mal, els que treballen a Catalunya, votaran majoritàriament per Obama i els ciutadans d’Europa, que segons diuen també hi patirem les conseqüències, de poder-ho fer, també ens decantaríem pel candidat demòcrata de forma majoritària.
El que em pregunto és, si tanta influència tenen aquestes eleccions a la resta del món, perquè no votem tots?
MONEDA DE COL·LECCIÓ
Avui, inserida al diari, he vist publicitat de la darrera moneda encunyada per la Reial Casa de la Moneda. És commemorativa de la victòria de la selecció de futbol el darrer Europeu de Suïssa i Àustria. Aquestes monedes, encara que són de curs legal, bàsicament estan pensades per a col•leccionistes. Hi ha monedes d’or de valor de 200 euros a uns cost de 510,40 i de plata 10 euros a 561,44. Evidentment, sense entrar en detalls, la de plata és més gran. Mentre a la cara (o anvers) de la moneda hi ha l’omnipresent Rei d’Espanya, a la creu (o revers) hi ha un porter fent una estirada. No cal pensar gaire per vincular-lo amb Iker Casillas, jugador del Madrid.
És la meva opinió, però penso que no han estat encertats. Si haguessin posat un jugador de camp, sempre hauria existit el dubte de qui es tractava. Però posats a escollir, jo ho hauria fet igual que els que el van designar el millor jugador de la Eurocopa: Xavi Hernández.
És la meva opinió, però penso que no han estat encertats. Si haguessin posat un jugador de camp, sempre hauria existit el dubte de qui es tractava. Però posats a escollir, jo ho hauria fet igual que els que el van designar el millor jugador de la Eurocopa: Xavi Hernández.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)