CAMPANES DE VICTÒRIA

Encara es senten el repicar de les campanes de la victòria de diumenge a les seus del PP de Madrid i de CiU a Barcelona. Pareix que, en el cas del PP, hagués guanyat alguna cosa més que unes eleccions al parlament europeu i, en el cas de CiU, que ni tan sols va guanyar, pareix com si se’ls hi aplanés el camí cap a la Generalitat.
Primerament cal fixar-se que els candidats en tots dos casos, no van ser el seus líders. Ni Rajoy ni Mas han d’anar a Brussel•les, però, sobre tot el PP, pareix que estigui legitimat per demanar qualsevol cosa. Fins i tot planteja a Zapatero que demani al Congrés una moció de confiança...
CiU creu que seguirà en aquesta línia ascendent fins les properes autonòmiques i, al final, amb el suport del PPC, podrà sumar per assegurar-se la majoria necessària per investir president a Mas.
De totes formes cal fer referència a dos informacions periodístiques que apareixen avui mateix. La primera és una avís de CiU al PP i li recorda que, “encara que va guanyar les eleccions de diumenge no compta amb els suports parlamentaris necessaris”. I la segona una reflexió del PSC que “culpa a Zapatero de la seva baixa en vots”. Crec que totes dues qüestions són encertades. De fet, la segona ja l’havia apuntat jo mateix aquests dies.
Totes les eleccions són diferents i així ho entén el ciutadà. No és el mateix que es votin els representants a Madrid o al parlament europeu que als ajuntaments o la Generalitat. La fluctuació de vots entre les diverses formacions és constant. Evidentment, i de forma cíclica, poden haver períodes més o menys llargs on depenent de circumstàncies (canvis de líders, conjuntura econòmica, etc.) els vots poden anar a parat en un major nombre als sacs d’uns o d’altres partits.
Avui per avui veig quasi que impossible que Mas guanyi unes eleccions per majoria absoluta. La qual cosa, com he dit abans li caldria pactar amb el PPC o, tal vegada, en alguna altra formació... I en els tres anys que queden fins les properes generals, els canvis en matèria econòmica poden ser importants i els resultats molt diferents als de diumenge.

OBJECTIU GARZÓN

Avui publica el diari el País que la banda terrorista ETA valia atemptar contra el jutge Garzón. Per ser qui és, va sempre acompanyat d’escorta, per la qual cosa, és difícil atemptar contra ell utilitzant mètodes “convencionals”. Així que, segons informa el diari, el volien matar emmetzinar-lo amb un licor. L’estratègia era enviar-li des de fora del País Basc una ampolla de beguda que contindria un verí mortal. El “remitent” es faria passar com un admirador, d’aquesta manera no despertaria sospites als magistrat.
Sense usar mètodes tant violents, és evident que el jutge molesta a més d’un col•lectiu i pareix que no pararan fins que aconsegueixin els seus propòsits que, no són d’altres que separar-lo de la carrera judicial.
Ahir també va ser notícia (els diaris ho recullen avui) que la fiscalia demana per a Garzón una sanció superior per falta greu per “deixar escapar” dos perillosos narcotraficants. Fins ara la sanció estava tipificada com a lleu.
Així, no fa gaires dies, el sindicat d’extrema dreta “Manos limpias” (pareix que no ha obtingut mai cap representació ens els processos electorals de cap empresa) el va denunciar perquè, segons ells, va prevaricar per voler investigar els crims comesos per la dictadura franquista sense tenir competències.
Li va sobrar temps a “l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica” per a sortir en defensa del jutge, ja que consideren un dret que s’investigui qui i en quines circumstàncies es van fer matar o desaparèixer els seus familiars durant la guerra civil espanyola.
Però si ens remuntem uns mesos enrera, encara trobarem un altra denuncia que, fa pocs dies, l’Audiència ha resolt a favor del jutge. Va ser denunciat per haver obtingut uns ingressos al marge de la seva professió. El jutge havia donat classes magistrals a diverses universitats dels Estats Units. Això sí, amb el corresponent permís del Consell General del Poder Judicial.
Garzón està pagant el seu excés de protagonisme però, sobre tot, de plantar cara a la dreta més rància que encara queda en aquest país.
Fa uns anys, aprofitant que el dictador sanguinari xilè Pinochet es trobava a Londres, Garzón ja va ordenar la seva detenció. També s’ha interessat pels desapareguts durant la dictadura de l’Argentina.
Cal que Garzón se’n ocupi de tots aquests casos? Com en totes les qüestions hi ha qui opinarà que sí i d’altres que no. Jo crec que hi hauria que haver molts més jutges preocupats en esclarir els crims de la postguerra. Només els “rojos”, els que estaven de part de la República, van sofrir les conseqüències de la guerra. Els que es van quedar van ser ajusticiats (presó o presó i mort) i els que van marxar van tenir que passar per la penúria dels camps de concentració francesos i posterior exili. Avui el Periódico porta un reportatge sobre la precarietat d’aquest camps de concentració amb fotografies d’Agustí Centelles.
Tornant a Garzón, els casos se li estan acumulant, igual que els que ell porta des del jutjat central núm. 5 de l’Audiència Nacional. Cal pensar que acabarà sortint-se’n de tots ja que està acostumat a veure-les de tots colors.
Metzina

ELECCIONS EUROPEES: CANVI DE TENDÈNCIA

La frase que resumeix el que va passar ahir a Europa podria ser: “Canvi de tendència política”. En un hipotètic mapa de la UE on el color roig fossin els partits de l’esquerra i el blau els de la dreta, la majoria de països estarien tenyits de blau.
En la valoració que vaig fer ahir del resultat de les eleccions al Parlament Europeu, no vaig parlar en cap moment de l’abstenció. Quan en unes eleccions el percentatge d’hipotètics votants que no exerceixen el seu dret passa del 60 %, alguna cosa passa.
Com vaig escoltar ahir per la nit, durant aquesta setmana els experts analitzaran els motius de tant alta abstenció, però jo avançaven que n’hi havia diversos.
És evident que quan un col•lectiu de ciutadans prefereix quedar-se a casa, anar a la platja o qualsevol altra cosa abans que anar a votar, els motius són diversos i, segurament, la majoria raonats.
El primer d’ells, crec, que és que el ciutadà de qualsevol lloc de la Unió Europea veu aquestes eleccions com “llunyanes”, no “li toquen de prop”. Segurament fruit de la ignorància al no visualitzar la importància de tenir al parlament europeu una majoria d’un u altre color. Recordo un article que vaig llegir la setmana passada al Periódico de Catalunya signat per Narcís Prat, l’insigne hidròleg on, parlant del seu tema (l’aigua), ens explicava la “Directiva Marc sobre Aigües” aprovada des de Brussel•les i com incidia de forma important en la gestió dels nostres rius, llacs i, fins i tot amb l’aigua del subsòl. I cada expert ens podria anar explicant les lleis aprovades en cada un dels sectors i són d’obligat compliment per a tots els estats membres. En la passada legislatura la que va tenir molt més ressò, sense cap mena de dubte, va ser la retirada de la proposta que demanava que es pogués treballar un màxim de 65 hores setmanals, tal i com proposaven alguns països de l’antiga Europa de l’est per a poder ser molt més competitius (la qual cosa poso en dubte) Durant aquesta legislatura, el PPE obté una majoria molt àmplia, qui ens assegura ara que no s’aprovarà una directriu que permeti fer la jornada de les 65 hores?
A mi el que m’ha quedat molt clar és que tots els escàndols, corruptel•les, etc. dels partits de la dreta (Berlusconi a Itàlia i el PP a Espanya, sobre tot) lluny de passar-los “factura”, els ha beneficiat electoralment.
Com una crisi provocada pel capitalisme castiga els governs d’esquerra? No seria més lògic que els partits de la dreta haguessin pagat el cost electoral derivat de l’actual situació econòmica? Però pel que sembla, de lògica no n’hi ha...
Aquest matí deia jo que el PP, vist els resultats, el que podria fer és “atracar el Banc d’Espanya directament”. Dintre de 3 anys, a les properes eleccions generals, majoria absoluta!
Una altra cosa que no tolero es que es digui que “tots els polítics són iguals”. Aquest argument el fan servir molts dels que decideixen no acudir a votar. Evidentment, no tots els polítics són igual com tampoc ho són tots els ciutadans. Així de simple.
La darrera valoració que faré és dir que els resultats d’ahir no tenen perquè marcar una tendència. Fa cinc anys els partits d’esquerra (socialistes i socialdemòcrates) van guanya a França i Itàlia. En canvi quan es van fer eleccions internes al seu país, els resultats van ser del tot diferents: Sarkozy i Berlusconi van arribar a la presidència un i a primer ministre l’altre.
Probablement el que li caldria a l’esquerra és marcar diferències amb la dreta. De vegades hi ha partits tant, tant similars a ambdós costats, que és difícil trobar més diferencies que similituds.
Cal anar cap a una Europa social i del benestar. De la plena ocupació i de la integració.
Si tot això no s’assoleix en un termini curt, potser valdria la pena replantejar-se un nou model d’Europa encara que comporti conseqüències dràstiques.

Si voleu conèixer tots els resultats:

Espanya
Catalunya
Tarragona
Amposta

ELECCIONS EUROPEES. PRIMERES VALORACIONS

Quan encara no fa ni tres hores que s’han tancat els col•legis electorals i bastant menys del lliurament de les actes als diversos representants de partits polítics, vaig a fer les meves primeres valoracions.
Com es tracta d’unes eleccions amb una circumscripció única (tot el territori espanyol) hauré de començar per aquí. Ha guanyat el PP (23 escons) en front del PSOE (21) En vots, el PP ha avantatjat als socialistes en mig milió, aproximadament. No són bons resultats per als socialistes, però tampoc és un resultat de “golejada” del PP, per molt que ells puguin dir el contrari. És evident que hi ha un cert desencís amb el govern: gran nombre d’aturats arreu d’Espanya, principalment. Deia la secretaria d’organització Leire Pajín que era el partit socialistes que menys vots ha perdut estant governant. Provablement sí.
A Catalunya ha guanyat el PSC. Encara que cal recordar que els seus candidats s’integraven dintre de la mateixa candidatura del PSOE. També han baixat i ha remuntat Convergència que ha guanyat a Lleida i Girona (encara que aquí d’un marge molt estret) A Barcelona i Tarragona ha sortit vencedor el PSC. Una dada important. A Catalunya el PSC ha tret un percentatge inferior de vot que el PSOE a nivell nacional, quan a les passades generals no va ser així. Cal entendreu, al meu parer, com un vot de càstig pel finançament que segueix encallat per molt que s’hagi canviat el responsable ministerial de Madrid.
A Tarragona capital, així com a Tortosa, la victòria socialista pareix que hagi estat prou contundent. A Amposta ha guanyat també el PSC però l’avantatge que havia tret CiU a les eleccions de fa 5 anys s’ha vist ostensiblement disminuït. Una mica com ha passat al global de Catalunya.
A Europa pareix que el Partit Popular Europeu ha sortit clar dominador. Mentre que qualsevol circumstància per judica a l’esquerra, la dreta, pel contrari, les supera totes. Només cal mirar cap al nostre país i veurem com els casos de Madrid i València no han passat factura al PP que, amb Mayor Oreja, ha tornat a sortir la dreta més cavernícola.
En clau territorial, els vots nuls que demanava la Plataforma en Defensa de l’Ebre, han estat més aviat pocs. Al menys si tenim en compte els que duien una papereta de la PDE que així ho indicava. Hi ha hagut altres nuls, però tampoc significatius.