LA PRESIDÈNCIA NO ESTÀ EN JOC

El Parlament de Catalunya havia aprovat el nou estatut amb el vots favorables de CiU, PSC, ERC i ICV-EUA (30-09-2005). Als pocs mesos, Artur Mas s’entrevistava amb Rodríguez Zapatero al palau de la Moncloa (25-01-2006) Allí, tots dos, van pactar una rebaixa de l’Estatut. Mas, a canvi, acceptava la promesa de Zapatero de donar-li suport si CiU era la llista més votada a les properes eleccions autonòmiques catalanes (1-11-2006) Però a l’hora de la veritat, Montilla va aconseguir renovar el pacte tripartit (o d’Entesa) i les pretensions de Mas se’n van anar en orris. Ara, a la recta final del tancament de la negociació pel nou finançament, Mas anuncia que el declararà il•legal si l’acord va més enllà de 2012.
És què no era il•legal signar un Estatut rebaixat a esquenes del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat? Llavors Mas s’hi jugava la presidència. Ara no.

HOMENATGE D'AMPOSTA A "LO TEIXIDOR"

Ahir a la tarda, a la plaça on des d’ara portarà el seu nom: Josep Guarch “lo Teixidor”, més de 300 persones es van congregar per a retre un merescut homenatge ha qui ha estat el darrer gran cantador de jota improvisada de l’Ebre.

Nascut a l’Aldea, lo Teixidor ha viscut quasi tota la seva vida a Amposta, on encara hi viuen els seus fills que, com no podia ser d’una altra manera, ahir també hi eren presentes i participant de forma activa. Un d’ells tocant en una de les rondalles que van convertir l’acte en tot un homenatge a la nostra jota. L’altre, el més gran, dedicant un versos al seu pare que, inquiet, li va dir: “Comences o què?”.

L’homenatge va comptar amb la presència de cantadors actuals com “Jandro”, Guardet, Sicco Bertomeu. Alguns d’ells acompanyats per les seves pròpies rondalles. També hi va ser present la rondalla de la Ràpita i el grup de jota d’Amposta Peracota. També es van unir a l’acte cantadors espontanis com Carlos Valldepérez, Dolors Espelta o Ester Baiges, entre altres persones que com Lluís Garcia, del restaurant l’Estany li van voler adreçar unes paraules de reconeixement a la seva tasca i a tota una vida dedicada a la jota.

No cal dir que l’acte també va comptar amb l’alcalde i la majoria dels regidors d’Amposta, així com també amb els Alcaldes de l’Aldea i de Sant Jaume d’Enveja.
Va tancar l’acte el mateix Teixidor amb una mostra de la seva jota, emocionat a un públic incondicional, ple d’amics que l’han acompanyat al llarg d’una vida cantant per molts de pobles de les Terres de l’Ebre i també més enllà del riu Sénia i del coll de Balaguer.

"DONDE DIJE DIGO, NO DIGO DIEGO"

Evidentment la frase en qüestió és sense la conjunció de negació: “Donde dije digo, digo Diego”.
Avui el Periódico parla d’una d’aquelles situacions rocambolesques que passen de tant en tant i creen un greu problema a qui les pateix. No és una altra cosa que un error burocràtic sense ànim de voler-lo corregir per part de qui ha “ficat la pota”. Segons informa el diari, a una noia mexicana veu perillar el seu permís de residència per culpa del error d’un funcionari que va convertir el cognom de seu espòs (espanyol) de RAJA a RAFA. Segons continua dient el rotatiu, Maria Gabriela Gasca Rangel, que així és com es diu la ciutadana mexicana, s’exposa, fins i tot a ser expulsada del país.
Els errors a l’àmbit de l’administració son més freqüents que allò que seria desitjable. Només fa uns mesos us parlava de diverses errades produïdes dintre de l’àmbit de la sanitat. Però també se’n produeixen a la justícia, i a qualsevol tipus d’administració publica. Molts cognoms catalans estan mal escrits perquè, segurament, quan van començar a “ser necessaris” els papers (documentació), els funcionaris devien de ser espanyols i només sabien una mica més de lletra que els ciutadans (la majoria eren analfabets) Així, molts de cognoms catalans s’han escrit tradicionalment sense “erra” muda final, o amb la lletra “ñ” en lloc de la grafia “ny”, etc. Així tenim els cognoms d’ofici: Ferré, Fusté, Moliné, Sabaté, etc. Només al País Valencià van conservar la “r”, perquè allí es pronuncia. Exemples amb “ñ” son: Viña, Viñals, etc.
Cometre una errada és relativament fàcil. Corregir una errada davant l’administració és una de les coses més difícils que et puguis trobar. Un exemple el tenim amb la notícia que obria aquest comentari, però evidentment, en podria posar unes quantes més.
Sense anar més lluny, el meu cognom és un d’aquests d’ofici que hauria d’acabar amb “erra” i acaba amb “e” accentuada. Ja fa anys vaig iniciar un procés per ficar-me la lletra que mancava. El primer pas va ser fer un escrit a l’Institut d’Estudis Catalans”. No hi va haver cap problema per a que em fessin un petit informe on deia que, en català, calia posar la “r” final. Després vaig dirigir un escrit al Jutjat de primera instància d’Amposta. Allí van començar els problemes. Primer me’l van aturar sense que hi hagués cap notificació, fins que un dia, quan ja havien passat diversos mesos, vaig anar a interessar-m’hi. Llavors en van demanar una partida de naixement del meu iaio patern, per veure si ell ho tenia escrit amb “r”. Però resulta que el meu iaio va néixer a Barcelona el 1890. Per aquell temps, molts de barris de la ciutat eren pobles independents (Gràcia, Sants, Horta, etc.) Així que des del registre em van demanar més concreció i que els digués el carrer on va veure la llum per primer cop mon iaio. Dubto que ho sabés, però era igual, ja que feia uns anys que havia mort. Al final vaig desistir...
Però hi ha casos molt més graciosos. Una vegada al carnet d’identitat d’una dona d’ètnia gitana, li posava com a nom del carrer on vivia “Beatorio” de Amposta. Vaig arribar a la conclusió que es tractava del carrer Beat Oriol. Imagineu-vos a la senyora dient Beat Oriol amb accent calé. Segurament us sortirà la forma com ho va escriure el funcionari. Aquesta errada té poca transcendència, però es evident que n’hi ha que poden marcar una persona per sempre.
Altres errades que recordo son la de una senyora de la Galera que al DNI li posava una data de naixement cinc anys abans de la real o un noi que va treballar a la gasolinera dels Quatre Camins de Tortosa i que portava els dos cognoms diferents als dels seus pares. Tantes traves burocràtiques s’han trobat que, finalment, desistiren de solucionar el tema.

“L’ALIACRÀ” DEL NORD DELS PIRINEUS

Ahir el Periódico de Catalunya ens va tornar a sorprendre amb una portada d’aquelles que “marquen estil”. Tota groga amb una sola frase: “Arriba el Tour”. Era el seu homenatge al Tour més català amb les etapes de Girona a Barcelona i la d’avui, de Barcelona fins el principat d’Andorra, concretament fins l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.
Abans, els nostres iaios, quan algú es posava groc i tenia l’hepatitis, deien que tenia “l’aliacrà”. D’aquí el meu títol, també un tant sorprenent...
No cal dir que a dintre (entre les pàgines 2 a la 6) s’hi publica un extens reportatge. A una de les fotos retrospectives s’hi pot veure José Pérez Francés, un ciclista català que va guanyar l’etapa de Barcelona de l’any 65.
Catalunya no ha destacat gaire en ciclistes en ruta. En canvi amb pista no cap anar massa enrera per a recordar el gran Joan Llaneras, diverses vegades campió del món i olímpic.
Tornant enrera, a Pérez Francés el recordo remotament. L’any 65 jo vaig prendre la comunió (o me la van donar...) i tenia 7 anys. Però recordo prou bé els anys de glòria de l’equip ciclista Kas. Un club que portava el nom d’una marca de begudes refrescants, de la que avui encara podem veure el Bitter Kas.
Aquest equip ciclista va aconseguir els èxits més grans a la dècada dels anys 70 on, segurament, va ser el millor equip del món. Entre els seus corredors hi figuraven José Manuel Fuente (guanyador de la muntanya en diverses edicions i també d’etapes) Fuente era conegut com “el Tarangu”. També va guanyar el Giro d’Itàlia. Però un grup de grans corredors secundaven Fuente (un bon equip no es fa només d’un gran corredor. Així González Linares era el més “rodador”. Encari li recordo una contrarellotge del Tour que es va disputar a Belgica, el país del llavors “totpoderós” Eddy Merckx. També formaven part d’aquell equip Andrés Gandarias y Paco Galdos.
Heu de pensar que per aquell temps guanyar una gran prova que no fos la Volta Espanya era pràcticament missió impossible. El Tour només l’havia guanyat fins llavors Federico Martin Bahamontes, conegut amb l’apel•latiu del “Águila de Toledo”.
Amb Luis Ocaña, un espanyol que vivia a França i que corria per l’equip Bic, arribava el segon Tour.
Recordo els meus anys quan treballava a Vinaròs que havia un corredor d’aquella localitat dels Baix Maestrat que va córrer les grans proves. Es deia Fandos i sé que tenia altres germans que també s’havien dedicat al ciclisme
No voldria acabar aquest escrit sense mencionar a dos grans ciclistes ampostins, pioners d’aquest esport al nostre territori. Estic parlant de Serra (que va arribar a córrer Giro y Tour) i Miró, més conegut com Xurrut.

Per a saber més del cliclisme espanyol, pots "clicar" aquí.