MESURES CONTRA LA GRIP NOVA

Ahir escoltava a la SER que l’Església Anglicana havia pres mesures per evitar el contagi entre els seus feligresos per la grip nova. Aquestes mesures anaven de no donar-se la ma ni fer-se petons en el moment que es “desitjaven la pau”, no fins a no compartir el calze del vi o retirar l’aigua beneïda de les piques.

PER SEGUIR VEIENT TV3 AL PAÍS VALENCIÀ (fedetaris@scpv.cat)

Llegeixo a la revista “Les Notícies de llengua i treball” que edita la UGT de Catalunya que, des de l’associació Acció Cultural del País Valencià, que presideix el llibreter Eliseu Climent, es demana suport als catalans per a poder seguir veient TV3 a la seva comunitat. L’any passat ja es va fer una crida general i es va demanar un ajut de 10 € per poder pagar una multa mil•lenària que els havia imposat el govern de Francisco Camps per impedir el tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta. A canvi t’arribava una litografia d’un quadre d’Antoni Tàpies.
Aquesta vegada l’ajut no és econòmic, el que es demana és una recollida de signatures per a fer-les arribar al govern “popular” de València. Qui estigui interessat en fer aquesta recollida de signatures s’ha de posar en contacte amb ACPV per a que li facin arribar els fulls.

QUÈ PRETÉN PUIGCERCÓS?

Diumenge passat, Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, en una entrevista a Catalunya Informació, després del resum de les notícies del migdia, deia que una vegada assolit l’acord de finançament, calia fer una “crisi de govern” i fer-hi canvis per acabar la legislatura. No concretava res més. Ni deia quins departaments haurien de canviar de titular ni l’abast dels canvis, etc.
Vist des de fora, d’un ciutadà que no és del seu partit però que segueix la política en qualsevol dels seus àmbits i procura estar al dia, crec que el que voldria Puigcercós és un relleu a la vice-presidència. O sigui substituir ell mateix a Carod Rovira.
Cal recordar que quan Joan Puigcercós va derrotar al polític cambrilenc per dirigir la formació republicana, Carod Rovira va dir que no descartava tornar-se a presentar per optar a la presidència de la Generalitat. Evidentment, aquesta afirmació era un tant contradictòria, ja que, sé suposa, que el candidat hauria de ser “l’home fort del partit” i, en aquells moments (com ara) no és altre que Puigcercós. Posteriorment el propi Carod va rectificar i va dir públicament que renunciava a tornar-se a presentar.
Anant tot bé, a Puigcercós encara li queda un any sense que es pugui incorporar « de ple dret » a un hipotètic govern de la Generalitat on estès ERC. Evidentment les opcions són dues: repetir un govern nacionalista i d’esquerres (sempre que numèricament sumin els parlamentaris suficients) o, en tot cas, un “front nacionalista” amb CiU.
És normal que s’hagi creat una certa controvèrsia pel tema, no tan sols dels propis socis de govern, sinó també dels altres partits amb representació al Parlament.
Des de les files del PSC (i també d’ICV-EUA) ja sé li ha contestat que la potestat la té « exclusivament » el President de la Generalitat. En canvi des de CiU i el PP, ho veurien bé... Però l’opinió d’aquest és la que menys compta a l’hora de valorar la idoneïtat de fer ara una reestructuració del govern. Seria com si jo demanés que Duran substituís Mas com a president de la federació nacionalista o es canvies a la Camacho per algú d’un perfil més centrista i català (la qual cosa em sembla difícil)
Tornant a un hipotètic canvi de govern, es evident que Puigcercós (en el cas de que Montilla ho acabés acceptant) només podria influir en els consellers d’Esquerra. Si el canvi no fos “ell”, llavors s’hauria de pensar en la substitució d’algun conseller d’ERC més proper a la línia oficial del partit i d’absoluta confiança de Puigcercós.
Acabaré dient que les declaracions del president d’ERC (tot i respectar-les) em semblen inoportunes. Sempre he segut de l’opinió que “la roba hi ha que rentar-la a casa”, ja que fer-ho en públic és donar arguments a l’oposició per a carregar contra el govern i mirar de desgastar-lo. I si Puigcercós pretengués això?

L'IMPOSSIBLE PACTE SOCIAL

A les alçades que estem ningú discuteix que estem patint una de les crisis econòmiques més importants. Els països occidentals, dintre del món globalitzat som causa i efecte. Nosaltres vàrem ser els qui originàrem la crisi: Estats Units sense cap mena de dubte, però també Espanya que, durat anys, va consentir una bombolla immobiliària tant innecessària com perjudicial a llarg termini, tal com ho estem veient. L’altre dia li deia a un amic que els únics països que no “tenen crisi” són els subdesenvolupats. Si entenem com a crisi la destrucció de llocs de treball, el descens de la fabricació i del turisme, la baixada de PIB (amb números negatius), també està en números negatius la inflació, etc.
Aquells països com de “tot això” no en tenen ni saben el que és, no tenen crisi amb un sentit estricte. Però és evident que tenen altres crisis i, segurament, molt més greus.
Aquests dies tothom parla del pacte social i dels seu trencament. Jo diria que el pacte social a Espanya té els seus orígens en els Pactes de la Moncloa de 1977. En plena transició democràtica després de la mort del dictador Franco, el llavors president Adolfo Suárez va reunir al palau de la Moncloa els principals partits polítics, sindicats i les organitzacions empresarials. Llavors teníem una inflació que arribava al 47 % anual (!)
Però és evident que no hi ha pacte si una de les parts es nega a pactar. Ara, el president del govern Rodríguez Zapatero reuneix als dos grans sindicats (CC.OO. i la UGT) i a la CEOE (la principal associació empresarial) Tot i entendre que en aquest temps la majoria de col•lectius s’ho passen malament, no hi ha ni punt de comparació de com s’ho estan passant la majoria d’empresaris amb una bona part dels treballadors (sobre tot d’aturats) Els motius son obvis, mentre els empresaris “s’han de sacrificar” reduint la seva despesa en qüestions com consum de serveis i oci, etc. El aturats, molts, han d’acudir a associacions com Càritas a demanar menjar.
Però els empresaris volen, en una mena de xantatge, que se’ls redueixi les quotes que paguen pels treballadors a la Seguretat Social i l'acomiadament lliure, a canvi, entre altres coses, que s’apugin els tipus d’IVA que paguem tots. No en tenen prou que el govern els bonifiqui determinats tipus de contractes o altres mesures de tipus tributàries. O tot o res! Al final, el president del govern ha dit prou!
Que al darrera hi pot haver el Partit Popular? I perquè no? Una organització empresarial sempre serà més propera al PP (o a CiU) que no als partits d’esquerres: Igual com els sindicats estan més propers als partits d’esquerres que no del PP. És pura lògica.
El diari digital el Plural ens diu qui pot estar al darrera dels empresaris: dos ultralliberals relacionats amb la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar (l’allargada ombra del neoconservador) Aquests serien Juan Iranzo i José Luis Feito.
És evident que en aquests moments ens hi estem jugant molt. La darrera enquesta del CIS dona per primera vegada la victòria al PP en el cas de celebrar unes eleccions de forma immediata, des del 2004. La manca d’estabilitat econòmica produïda pel propi capital pot arribar a donar la victòria als partits de la dreta, com ja va passar a les darreres eleccions europees i a la majoria de països de la UE. Tota una paradoxa...
Hi ha massa interessos en joc per a que la dreta s’avingui a pactes que, al seu entendre, només beneficiarien el govern. Per ells, els treballadors no compten!