dilluns, 27 de juliol del 2009

L'IMPOSSIBLE PACTE SOCIAL


A les alçades que estem ningú discuteix que estem patint una de les crisis econòmiques més importants. Els països occidentals, dintre del món globalitzat som causa i efecte. Nosaltres vàrem ser els qui originàrem la crisi: Estats Units sense cap mena de dubte, però també Espanya que, durat anys, va consentir una bombolla immobiliària tant innecessària com perjudicial a llarg termini, tal com ho estem veient. L’altre dia li deia a un amic que els únics països que no “tenen crisi” són els subdesenvolupats. Si entenem com a crisi la destrucció de llocs de treball, el descens de la fabricació i del turisme, la baixada de PIB (amb números negatius), també està en números negatius la inflació, etc.
Aquells països com de “tot això” no en tenen ni saben el que és, no tenen crisi amb un sentit estricte. Però és evident que tenen altres crisis i, segurament, molt més greus.
Aquests dies tothom parla del pacte social i dels seu trencament. Jo diria que el pacte social a Espanya té els seus orígens en els Pactes de la Moncloa de 1977. En plena transició democràtica després de la mort del dictador Franco, el llavors president Adolfo Suárez va reunir al palau de la Moncloa els principals partits polítics, sindicats i les organitzacions empresarials. Llavors teníem una inflació que arribava al 47 % anual (!)
Però és evident que no hi ha pacte si una de les parts es nega a pactar. Ara, el president del govern Rodríguez Zapatero reuneix als dos grans sindicats (CC.OO. i la UGT) i a la CEOE (la principal associació empresarial) Tot i entendre que en aquest temps la majoria de col•lectius s’ho passen malament, no hi ha ni punt de comparació de com s’ho estan passant la majoria d’empresaris amb una bona part dels treballadors (sobre tot d’aturats) Els motius son obvis, mentre els empresaris “s’han de sacrificar” reduint la seva despesa en qüestions com consum de serveis i oci, etc. El aturats, molts, han d’acudir a associacions com Càritas a demanar menjar.
Però els empresaris volen, en una mena de xantatge, que se’ls redueixi les quotes que paguen pels treballadors a la Seguretat Social i l'acomiadament lliure, a canvi, entre altres coses, que s’apugin els tipus d’IVA que paguem tots. No en tenen prou que el govern els bonifiqui determinats tipus de contractes o altres mesures de tipus tributàries. O tot o res! Al final, el president del govern ha dit prou!
Que al darrera hi pot haver el Partit Popular? I perquè no? Una organització empresarial sempre serà més propera al PP (o a CiU) que no als partits d’esquerres: Igual com els sindicats estan més propers als partits d’esquerres que no del PP. És pura lògica.
El diari digital el Plural ens diu qui pot estar al darrera dels empresaris: dos ultralliberals relacionats amb la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar (l’allargada ombra del neoconservador) Aquests serien Juan Iranzo i José Luis Feito.
És evident que en aquests moments ens hi estem jugant molt. La darrera enquesta del CIS dona per primera vegada la victòria al PP en el cas de celebrar unes eleccions de forma immediata, des del 2004. La manca d’estabilitat econòmica produïda pel propi capital pot arribar a donar la victòria als partits de la dreta, com ja va passar a les darreres eleccions europees i a la majoria de països de la UE. Tota una paradoxa...
Hi ha massa interessos en joc per a que la dreta s’avingui a pactes que, al seu entendre, només beneficiarien el govern. Per ells, els treballadors no compten!