XORIÇOS

Els que ja tenim una edat ens en recordem perfectament del gran periodista de la “crònica negra espanyola” Enrique Rubio, director de la revista especialitzada en aquesta matèria i col•laborador de molts de programes de televisió i ràdio.
Segurament, de viure, no podria deixar de parlar de Fèlix Millet i tot l’enrenou que va muntar en torn del Palau de la Música Catalana. El Periódico de Catalunya avui ens “recrea” amb una d’aquelles portades que ens té acostumats darrerament un tant sensacionalistes. Sota el títol “d’Un senyor de Barcelona”, saqueig d’una institució històrica (sobren els comentaris) dóna el llistat de tots els càrrecs i mèrits que va anar acumulat al llarg de molts anys. La llista la inicia per “president de l’Orfeó Català” (1978-2009) i acaba amb la “Creu de l’Ordre de l’Agrupació Espanyola de Foment Europeu” (2008), passant, evidentment, per la “Clau de Barcelona) (1998) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999) En total 60! (sempre que no m’hagi errat al comptar) O sigui “tot un súper home!” Com es pot estar a tantes fundacions, patronats, associacions, empreses, etc. Només del que es cobra d’estar en diversos consells d’administració ja n’hi ha prou per viure bé, molt bé... Però Millet es veu que encara en volia més i ja sé sap, “l’avarícia trenca el sac”. I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és veure la platea del Palau convertida en un saló de noses per a sa filla Laia. No és un ús indegut de les instal•lacions? I si ho va fer ell, no ho podria fer qualsevol soci?
A un xoriço, a un estafador com Millet, el primer que li cal és tenir “do de gents” i una gran verborrea. Sense conèixer Millet, de ben segur que havia de ser així.
Dels primer xoriço del que tinc memòria, parlo de coneguts, va ser un tal Teodoro. Teodoro era veí del meu poble i corredor de bicicletes. Un bon corredor per a nosaltres i en aquell temps de la meva infantesa. Encara recordo na foto seva (on hi sortia jo amb un cosí) portant la copa del trofeu Sant Llorenç de les festes majors. Un dia va sortir al caso. A ell i la seva banda (no sé si era o no el capitost) els havien enxampat robant, precisament, a un fàbrica de pernils i embotits. Ja no en vaig saber res més.
El següent afer el vaig viure quan treballava a Vinaròs a una fàbrica auxiliar de la indústria del moble. En tornar de la setmana de festes, el gerent de l’empresa on treballava Juan Chaler, havia estat cessat. Suposadament l’havien “caçat” facturant més gènere que el que s’havia subministrat a un dels clients. Jo no ho vaig entendre mai, ja que, el gerent, mai va ser empresonat i se’n va anar a treballar a València. Crec que tot va ser un muntatge de l’altra fàbrica per “absorbir-nos”.
Anys després, ja treballant a l’administració, un conegut propietari d’una autoscola de Tortosa, va muntar un restaurant. Com aquest no li funcionava, va anar “tapant forats” amb els diners que els clients li donaven per a pagar impostos, seguretat social, etc. Un dia va fugir.
Però el cas més gros va ser el d’un madrileny que es va establir a Tortosa i va obrir una assessoria fiscal. Al cap de pocs anys es podia veure per Tortosa amb un Mercedes i també s’havia comprat un xalet a la Simpàtica (el que són de Tortosa ja saben de que parlo) Es feia passar pel seu germà que era un assessor fiscal de Madrid. Recordo una anècdota que em va contar un company de treball. Ell es feia dir Miguel Ángel. Un dia, aquest company el va trobar a un videoclub i aquell li va voler preguntar al seu germà: “Te presento a mi hermano Miguel Ángel”, li va dir... I el meu company després va rumiar: “però Miguel Àngel, no és ell?” Realment es deia José Luis. Aquest, juntament amb el director d’una entitat financera van estafar un grapat de clients. La sucursal de la entitat bancària va acabar tancant a Tortosa.
La prova del do de gens és que uns clients, propietaris d’un conegut restaurant d’un poble del costat de Tortosa, el van fer padrí d’un dels seus fills. Què acabarien pensant?

ACORRALATS!

Potser és que m’ho sembla a mi, però quan pareixia que PP s’havia assossegat una mica en aquests darrers dies i els seus dòbermans ja no bordaven, de sopte, avui, acusen el Ministre de l’Interior Javier Pérez-Rubalcaba de manipular informe policials. I tot per les noticies aparegudes en les darreres hores on es diu que: “La policia acusa al PP de finançament il•legal a València” (Titular del diari Público de portada) I continua el mateix diari a les seves pàgines interiors: “La cúpula del PP valencià dirigia el finançament il•legal”. Com no podia ser d’una altra manera, el PSOE ja ha demanat explicacions a Mariano Rajoy que, en la seva època amb el govern d’Aznar també va ser responsable d’Interior...
Molt acorralat s’ha de veure el PP per a fer acusacions tant serioses com aquestes. Si fa una mica més d’un mes la Maria Dolores de Cospedal feia una roda de premsa “a la platja” on acusava també al PSOE (a qui si sinó?) d’ordenar escoltes telefòniques a alguns dels seus dirigents i no n’aportava cap prova (com ara, que tampoc n’aportarà cap) ara ha donat una nova volta al cargol i si llavors va ser Dña. Esperanza Aguirre la qui va dirigir les culpes al Ministre de l’Interior, ara és Ricardo Costa, un dels principals implicats en el cas Gürtel i ara també “dirigint” el finançament il•legal on hi ha, segons es diu, fins a 6 empreses, una d’elles molt vinculada a les Terres de l’Ebre per la quantitat d’obres que fan: Lubasa o Luis Batalla SA de Castelló. Crec recordar que l’empresa del seu germà (el germà de Luis) Construcciones Batalla SA també va acabar com “el rosari de l’aurora) Segurament que a partir d’ara l’empresa ampostina Contregisa (Construccions 3 Gisbert SA) es veurà beneficiada en les adjudicacions d’obres (principalment carreteres) si Lubasa, certament, es veu inculpada en la trama que esquitxa (i de quina manera!) el PP de València i també de Madrid.
Penso que el PP, per molt que vulgui dissimular més els casos de corrupció que l’envolten per mitja Espanya i que com en el cas de Catalunya surti la Dolors Nadal demanant responsabilitats pels informes encarregats des del Govern, hi ha prou proves (ja no només indicis) que molts dels seus càrrecs hi estan ficats “fins les celles” i potser ja és hora de depurar responsabilitats polítiques. Prou de culpar als altres (que de ben segur que de tant en tant també en fan) i més acceptar totes les culpes que tenen. Ja sé que això és molt dolorós i que, tal vegada, comporti renunciar a guanyar les properes generals de dintre d’un parell d’anys i mig, aproximadament, però la dreta “nacionalista espanyola” s’ha de regenerar. Li cal regenerar-se! Ha de trencar amb els vincles que l’uneixen a un passat no tant recent a les nostres memòries i, sobre tot, deixar llast pel camí que manca li fa.
Ruiz-Gallardón (a manca de trobar un líder millor –i sinó pregunteu per Madrid-) a hores d’ara s’estirà “posant les botes”.

REVISTA AMPOSTA O UN EXEMPLE DE LA MANCA DE RIGOR INFORMATIU

Una revista d’informació general de caire municipal no pot ser mai plural si al seu consell d’administració no hi ha representació, de al menys, els partits polítics representants al consistori. Evidentment, l’ideal seria que l’equip de govern no tingués una presència tant activa i que un grup de persones de diversos grups polítics i socials o bé d’imparcialitat provada, es dediquessin a fer-la.
Però això no passa a la Revista Amposta, òrgan oficial de l’equip de govern de la ciutat. El director és el propi Alcalde i el subdirector el Regidor de Mitjans de Comunicació. Mentre que el consell d’administració està integrat quasi que exclusivament, per gent molt propera ideològicament. Fa uns anys, a un suplement de la Vanguardia (si la memòria no em falla) es va publicar un article sobre les revistes municipals “més controlades” pels equips de govern. Una d’aquestes era la Revista Amposta.
Ahir em va arribar a casa el darrer número d’una revista que és quinzenal, però que després de les festes majors fa unes petites vacances. Així que en el darrer número es parla de les festes i s’il•lustra en diverses fotografies.
Igual com passava en la “millor època” de l’anterior alcalde, l’actual “monopolitza” bona part de les fotografies que conté (hi surt fins a 12 fotos)
Els regidors de l’oposició no deuen d’anar a cap acte! Fins i tot hi ha vegades que s’ha tallat una fotografia perquè hi sortia un membre de l’oposició. Només a una de les fotos de l’acte de inauguració del Centre d’Acollida d’Infants hi surt el director dels Serveis Territorials d’Acció Social i Ciutadania, perquè té aquesta condició, no per que és regidor!
Trobo fins i tot graciós que ara, després de molts d’anys, inclogui una butlleta per a fer-se’n subscriptor. Conec a gent que, després de ser-ho durant molts d’anys, es van donar de baixa per “la manca de rigor, parcialitat i baixa qualitat” de la revista. Es podrien posar molts d’exemples d’això que estic dient, però només caldria citar la primera manifestació de la PDE que va fer a Amposta l’any 2001 i que, els membres del consell d’administració de l’època van deure de considerar que no era noticia malgrat que hi havia unes 20.000 persones. O en la darrera visita del President Montilla que el van treure a la segona pàgina en blanc i negre mentre que a Pujol, uns mesos abans i després de fer molts d’anys que ja no era president, i en el marc d’una visita privada el treien a la portada i tot color!
En canvi si que és “notícia” que l’alcalde d’Amposta fes de pregoner al Pinell de Brai, tal com s’explica en el darrer número...
Però un dels apartats de la revista que més qualitat informativa ha anar perdent, és “Avui li toca a vostè”. Ocupa la contraportada de la revista i, a part de la crònica que fa l’autor sobre un personatge del poble (sovint poc rellevant) s’il•lustra amb alguna foto de joventut o d’algun mèrit que va fer. Però quan s’acaba la llista de “convergents”, l’autor (ell mateix ho reconeix) té dificultats en trobar-hi algú per a explicar-ne alguna cosa. Potser és que només mira cap a un costat. Si mirés cap a l’altre, de ben segur, trobaria a molta gent que han tingut experiències dignes de ser contades a la seva vida. Ahir mateix, la meva dona em parlava del fundador de les Comissions Obreres a Amposta, per posar només un exemple.
Crec que tothom té la seva petita història per contar, més enllà de la seva condició social o simpatia política que puguin tenir.
Però una vegada més, a Amposta, es nota el sectarisme existent, no tant sols de l’equip de govern, sinó d’altres militants i simpatitzants de CiU de menor categoria.

CULPABLES I “NO CULPABLES”

Recordo el cas del president nord-americà Bill Clinton i la seva secretaria Monica Lewinski. Al president el van declarar “no culpable” i l’opinió pública es preguntava si volia dir el mateix “no culpable” que innocent. Al final va semblar que sí. Mancava un cas com aquest que més que transcendental era morbós per a fixar-nos en el qualificatiu.
Després he vist pel•lícules i telesèries americanes on el veredicte del jutjat també ha segut “no culpable”.
En els darrers mesos hi ha hagut prou casos polítics i judicials per a preguntar-se qui és més o menys culpable en cada un d’ells.
Començarem pel final. Entre ahir i avui les mitjans de comunicació (televisió, ràdio i premsa) es fan ressò de l’autoinculpació del govern de la Generalitat, al reconèixer que una part dels informes que s’encarreguen a empreses externes “tenen poca utilitat” o “es podrien haver fet pels propis tècnics de la Generalitat”. Recordo que els partits de l’oposició durant l’era Pujol sempre reprovaven CiU per encarregar aquesta mena d’estudis que, sovint, solen ser “pagaments de favors a canvi de...”. Se és menys culpable si es reconeix la irregularitat? Cal entrar en el debat del “i tu més”? El govern d’Entesa faria bé no donar arguments a l’oposició para que aquesta els pugui utilitzar en contra seva.
Fèlix Millet. Va dir que retornava els diners que “havia robat” a la Fundació Orfeó Català Palau de la Música. En aquest cas no és “presumpte culpable” perquè ell mateix ha reconegut les irregularitats comeses. És menys culpable si retorna els diners? En aquest cas, el penediment seria un atenuant a l’hora de dictar la condemna, però pel que s’està veient, el muntant de l’import que es va apropiar indegudament és molt superior al reconegut des de bon principi. Però a part d’ell, hi ha més culpables? La fundació estava participada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, etc. Com se’ls va poder passar aquestes irregularitats malgrat alguns informes? No són tant culpables els encarregats de vetllar pel bon funcionament de l’entitat com els seus dirigents? Ara resulta que el PSC dóna la culpa a CiU i viceversa... Ja hi torna’m! És necessari arribar a aquestes situacions?
Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) Reiteradament es desinhibeix del cas Gürtel que salpica als dirigents del PP de la seva comunitat, quan no els absolt, tal i com va fer amb Camps i companyia. No fa cas dels informes de la policia on, en principi, “hi ha prou indicis d’irregularitats comeses pels responsables del PP”. El TSJV no està cometent un delicte de prevaricació? I tracte de favor? Camps ja fa qualificar el president de dit tribunal com “més que amic”.
Potser caldria “regenerar” una bona part dels estaments polítics i judicials d’aquest país, però molt em temo que al cap de poc tornaria a passar el mateix. És com al món de la delinqüència, per molt que posis delinqüents a la presó, els delictes no s’abaixen!
Una darrera pregunta: Qui és més culpable, qui peca per acció o per omissió?