XORIÇOS

Els que ja tenim una edat ens en recordem perfectament del gran periodista de la “crònica negra espanyola” Enrique Rubio, director de la revista especialitzada en aquesta matèria i col•laborador de molts de programes de televisió i ràdio.
Segurament, de viure, no podria deixar de parlar de Fèlix Millet i tot l’enrenou que va muntar en torn del Palau de la Música Catalana. El Periódico de Catalunya avui ens “recrea” amb una d’aquelles portades que ens té acostumats darrerament un tant sensacionalistes. Sota el títol “d’Un senyor de Barcelona”, saqueig d’una institució històrica (sobren els comentaris) dóna el llistat de tots els càrrecs i mèrits que va anar acumulat al llarg de molts anys. La llista la inicia per “president de l’Orfeó Català” (1978-2009) i acaba amb la “Creu de l’Ordre de l’Agrupació Espanyola de Foment Europeu” (2008), passant, evidentment, per la “Clau de Barcelona) (1998) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999) En total 60! (sempre que no m’hagi errat al comptar) O sigui “tot un súper home!” Com es pot estar a tantes fundacions, patronats, associacions, empreses, etc. Només del que es cobra d’estar en diversos consells d’administració ja n’hi ha prou per viure bé, molt bé... Però Millet es veu que encara en volia més i ja sé sap, “l’avarícia trenca el sac”. I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és veure la platea del Palau convertida en un saló de noses per a sa filla Laia. No és un ús indegut de les instal•lacions? I si ho va fer ell, no ho podria fer qualsevol soci?
A un xoriço, a un estafador com Millet, el primer que li cal és tenir “do de gents” i una gran verborrea. Sense conèixer Millet, de ben segur que havia de ser així.
Dels primer xoriço del que tinc memòria, parlo de coneguts, va ser un tal Teodoro. Teodoro era veí del meu poble i corredor de bicicletes. Un bon corredor per a nosaltres i en aquell temps de la meva infantesa. Encara recordo na foto seva (on hi sortia jo amb un cosí) portant la copa del trofeu Sant Llorenç de les festes majors. Un dia va sortir al caso. A ell i la seva banda (no sé si era o no el capitost) els havien enxampat robant, precisament, a un fàbrica de pernils i embotits. Ja no en vaig saber res més.
El següent afer el vaig viure quan treballava a Vinaròs a una fàbrica auxiliar de la indústria del moble. En tornar de la setmana de festes, el gerent de l’empresa on treballava Juan Chaler, havia estat cessat. Suposadament l’havien “caçat” facturant més gènere que el que s’havia subministrat a un dels clients. Jo no ho vaig entendre mai, ja que, el gerent, mai va ser empresonat i se’n va anar a treballar a València. Crec que tot va ser un muntatge de l’altra fàbrica per “absorbir-nos”.
Anys després, ja treballant a l’administració, un conegut propietari d’una autoscola de Tortosa, va muntar un restaurant. Com aquest no li funcionava, va anar “tapant forats” amb els diners que els clients li donaven per a pagar impostos, seguretat social, etc. Un dia va fugir.
Però el cas més gros va ser el d’un madrileny que es va establir a Tortosa i va obrir una assessoria fiscal. Al cap de pocs anys es podia veure per Tortosa amb un Mercedes i també s’havia comprat un xalet a la Simpàtica (el que són de Tortosa ja saben de que parlo) Es feia passar pel seu germà que era un assessor fiscal de Madrid. Recordo una anècdota que em va contar un company de treball. Ell es feia dir Miguel Ángel. Un dia, aquest company el va trobar a un videoclub i aquell li va voler preguntar al seu germà: “Te presento a mi hermano Miguel Ángel”, li va dir... I el meu company després va rumiar: “però Miguel Àngel, no és ell?” Realment es deia José Luis. Aquest, juntament amb el director d’una entitat financera van estafar un grapat de clients. La sucursal de la entitat bancària va acabar tancant a Tortosa.
La prova del do de gens és que uns clients, propietaris d’un conegut restaurant d’un poble del costat de Tortosa, el van fer padrí d’un dels seus fills. Què acabarien pensant?