NOSTÀLGICS DEL PASSAT

Ahir al dematí, per les dependències de consultes externes de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa em vaig trobar un conegut que, encara que viu a Amposta des de fa molts d’anys, és fill de la Ràpita. Aquest senyor, abans de jubilar-se era empresari i va ser president d’una entitat esportiva de les de renom al poble.
De tant en tants ens trobem per Amposta, ja que no vivim molt lluny l’un de l’altre. I quan ens trobem, solem parlar. Com també varem fer ahir. Va dir que volia parlar amb mi i ens allunyarem una mica del grup que estava esperant ser visitats a urologia.
Em va parlar (no era el primer cop que ho feia) de les plaques franquistes que, el Ministerio de la Vivienda feia posar als edificis de protecció oficial (tal i com es mostra a la fotografia)
De tots els regidors de la nostra ciutat en les dues darreres legislatures, he estat qui més plaques d’aquest tipus vaig trobar i vaig posar en coneixement del coordinador de serveis per a que fossin retirades. Però si ho feia, no era pels sentiments que jo tinc de cara l’antic règim (que també9, sinó per un mandat del ple de l’ajuntament d’Amposta que va acordar per unanimitat retirar tota la simbologia feixista de la nostra ciutat.
Bé, em comentava aquest senyor que un dia, l’exalcalde i avui senador espanyol i l’actual alcalde es van excusar perquè n’havien retirar una d’una casa seva i em donaren la culpa a mi per haver-ho fet. Jo li vaig explicar el motiu pel qual es van retirar aquestes plaques que, segons en diu sovint el coordinador de serveis, les guarda al magatzem de la brigada municipal.
Ahir, a més, em va dir si no es podia retirar una bandera espanyola (entenc que constitucional) que mostra un establiment públic de la ciutat. Li vaig dir que no es podia retirar perquè, primera, estava a un local comercial i, segona, no hi ha cap llei que empari la retirada de banderes espanyoles constitucionals de cap lloc, encara que fos públic, per molt mal a la vista que ens poguessin fer.
Però fixeu-vos amb el detall dels dos edils municipals que, lluny d’explicar-li la veritat de la retirada de la placa, van acabar per donar-me a mi la culpa. Un acte carregar d’hipocresia i demagògia!
Ela passat pel del mes de gener, el grup d’Esquerra Republicana va tornar a traure el tema al pla, sobre tot, el dels carrers que encara porten toponímia franquista (Ruiz de Alda i García Morató) i li van recordar a l’alcalde que aquests senyor havien bombardejat Amposta en la passada guerra Civil Espanyola i que havien causat víctimes civils També li van mostrar una placa gravada que encara hi queda i que, segons pareix, la van treure d’un dels meus blocs (també la mostro)


Com es pot comprovar, per uns motius o per uns altres, són molts els habitants d’aquesta ciutat que encara tenen “nostàlgia del passat”, però a més a més d’una forma contradictòria, ja que per un costat mostren la senyera sempre que poden, com un acte per demostrar que són més catalans que ningú i, per l’altre, es neguen a retirar els darrers símbols feixistes que encara hi queden.
Qui ho entengui, que en compri...

MÉS QUE UN PORTER!

Ahir, David Barrufet, el que ha estat durant molts d’anys capital del Barça d’handbol va anunciar que plegaria a final de temporada, quan ja estigui a punt de fer els quaranta anys. El món del handbol és quedarà una mica menys "groc".
L’handbol és un esport que m’apassiona. Segurament perquè l’he jugat en dues etapes de la meva vida, breus, això sí, però l’he practicat. És el que té ser un esport minoritari si el comparem al el “rei” futbol. Degut a que es juga molt menys, es desplaçaments són més llargs i això fa que els despeses siguin superiors. A casa la meva dona també hi va jugar i el meus fills també. Però en tots els casos, com jo, no ho van fer durant gaire temps, per uns u altres motius. I bona prova del que estic dient és que en sóc soci del Club d’Handbol Amposta i vaig, sempre que puc, a veure els partits del primer equip de les fèmines juntament amb la meva dona, des de fa 8 o 9 temporades.
El comiat de Barrufet (té nom de “pitufo”, oi?) m’ha fet recordar els anys de glòria de la secció d’handbol del Barça. De la quantitat de copes guanyades: lligues, copes d’Europa, del Rei, dels Pirineus, etc. I com no, d’aquells jugadors que van meravellar al món amb el seu joc. Així, d’entrada, em recordo de Garralda (encara que no hi va jugar gaire al Barça) del capità de llavors, d’aquell equip que també han volgut batejar com el Deam Tream, com el Barça de futbol de l’era Cruyff, o el d’ara, l’Enric Masip, el tortosí O’Callaghan, l’esquerrà Iñaqui Urdangarin, avui duc de Palma i gendre del Rei, el rus Xepkin, l’extrem dret, José Carlos Ortega i, no me’n oblido, no me’n vull oblidar, Rafa Guijosa, possiblement el millor extrem esquerrà que he vist jugar mai. Sense llevar-los mèrits als altres, que els tenen tots (els mèrits), els contraatacs de Guijosa em deixaven bocabadat. Va ser elegit el millor extrem esquerra del món l’any 1999. I amb això ja es diu tot.
I com mai un bon equip es fa per si sol, cal recordar-se’n del seu entrenador.


L’aragonès Valero Ribera, avui seleccionador espanyol de handbol. Hi ha una pregunta del Trivial Porsuit que diu. “Qui ha estat l’entrenador del Barça amb més títols”. Evidentment, la ment se’n va al futbol, però la resposta és Valero Ribera amb uns 150 títols aproximadament!
Barrufet, fins ara en té 77. Veure’m si s’incrementa la xifra.
Dues són les anècdotes curioses d’aquell grup d’amics (tots els equips que funcionen han de ser una pinya dintre i fora del camp o de la pista) La primera és la que van protagonitzar Masip i Urdangarin. Masip no va poder anar als Jocs Olímpics d’Atlanta, on la selecció espanyola de handbol va guanyar la medalla de bronze (lloc que va repetir la següent Olimpíada a Sydney) i, Urdangarin, va partir amb dues parts la seva i li va donar una meitat al seu amic.


L’altra anècdota és una mica més “rosa”. Quan Urdangarin i l’infanta Cristina van començar a sortir junts, la discreció i secretisme dels jugadors del Barça era total. El Barça jugava la final del la copa del Rei a Castelló, no me’n recordo contra qui. Van sorgir els primers rumors de que la filla del Rei sortia amb un jugador del Barça del handbol alt i ros. No sé perquè, els periodistes es van pensar que era Barrufet i ell, durant uns moments els hi va seguir la corrent, finalment, els hi va dir que no era ell, que era el seu amic Iñaqui.

PP (simplement)

Arran de la crisi de govern de les Illes Balears on, Francesc Antich va expulsar Unió Mallorquina per corrupció (ja que diversos càrrecs van ser detinguts i imputats), un membre del PP balear va fer unes declaracions del tot sorprenents. Va dir que “el govern d’Antich ja havia esgotat el crèdit”.
Francesc Antich no podia fer una altra cosa. Tenia que tallar de soca-rel el greu problema que afectava al seu govern, es veritat, però, en tot cas, a un dels seus socis UM.
Fins avui (que jo sé) cap cas de corrupció ha afectat al partit socialista. En canvi, l’expresident Balear i, fins fa poc, president del PP balear i, abans, ministre de Medi Ambient amb un dels governs d’Aznar, en l’època que el nostre territori estava revoltat en contra del Pla Hidrològic Nacional, sí. Matas va ser imputat pel cas Palma Arena i d’altres.
És veritat que el PP va guanyar els eleccions passades a “ses Illes”, però llavors encara no s’havien destapat els casos de corrupció que han acabat esquitxant a diversos membres del PP i també d’UM.
Antich vol acabar la legislatura. No sé si no seria millor fer una convocatòria avançada d’eleccions. A priori té tots els números de sortir-ne guanyador i tal com està la situació actual, crec que seria el més recomanable, ja que no té garantit un suport parlamentari suficient per avalar la seva acció de govern.
I dic a priori perquè tractant-se del PP qualsevol cosa és possible. La prova està que el de les Illes no ha estat (ni molt menys!) l’únic cas de corrupció que afecta al PP. Cal recordar casos que han passat a Madrid, València, Castella Lleó, Galícia... I en canvi, el PP va 6 punts per davant del PSOE en intenció de vot.
Estic d’acord en que el PSOE es vegi afectat per la crisi i com s’ha gestionat aquesta (i, encara més, les formes dubitatives que han caracteritzat la manera de fer del propi Zapatero i els seus ministres) Però en circumstàncies normals, el PSOE hauria de baixar en intenció de vot, però el PP també!


Rajoy, com deia l’altre dia el meu fill gran, “serà president del govern sense haver fet res!”.
O és que ha aportat alguna cosa o s’ha posat al govern dels agents socials per a sortir de la crisi? La resposta és contundent: No!
En un dels temes més recents, el de la revisió de les pensions i la hipotètica apujada en l’edat de jubilació, per exemple, que ha dit el PP? Què no hi està d’acord!
Però es clar, tampoc està d’acord amb la llei de matrimonis homosexuals, amb ampliar els supostos de l’avortament i, en aquests casos diu que si arriben al poder canviaran la llei.
El PP és conscient de que els qui estan afectats per les lleis anteriors, difícilment els votaran. Però el cas de les pensions afecta a tothom (o quasi)
Però d’una cosa n’heu d’estar segurs: Si el PP governa la propera legislatura no tocaran ni un punt ni una coma de la llei que aprovarà el govern socialista. I és que els sistema de pensions, tard o d’hora s’haurà de modificar. Una altra cosa és que jo estigui conforme o no sobre com i de quina manera ens acabarà afectant.

ELS ARBITRES, EL BARÇA I EL MADRID

Suposo que perquè el futbol és l’esport més popular d’Espanya, és el motiu que els àrbitres i la seva feina estan més en entredit.
Ahir escoltava per Catalunya Ràdio la transmissió d’en Pujal (em nego a tenir que pagar per veure els partits, llevat d’algunes excepcions com el Madrid Barça de l’any passat) i, en escoltar-lo, em van transmetre la sensació de que l’àrbitre, Teixeira Vitienes, no era imparcial a l’hora de mesurar la gravetat de les faltes que es feien al terreny de joc.
No és que sigui una regla exacta al futbol, però sovint va aparellat el bon joc amb el nombre de penals que et xiulen a favor, així com també al nombre de faltes que necessita fer el teu equip per a parar els contraris. I fer més faltes vol dir quasi sempre la necessitat que té l’àrbitre de treure més targetes. Ja dic, no és que sempre ha de ser així, però sí en la majoria de les vegades.
Ahir el Barça va acabar amb 9 jugadors damunt del camp al ser-li expulsats (i a sobre per targeta roja directa) dos dels seus efectius: Piqué al principi del partit i Marques quan ja es jugaven els minuts del descompte. Em va donar la sensació llavors que mentre el Barça havia acabat amb 9 jugadors, el Getafe, sense voler-ho ni demanar-ho, l’acabava amb 12 sobre el terreny. Encara que em sembla que l’àrbitre ho feia més pensant amb el Madrid que no amb el propi Getafe, encara que sigui un poble de la “Comunitat de ídem”.
Aquestes passades setmanes la pressió que va fer la premsa de la capital d’Espanya va ser molt gran. I tot arran de l’expulsió de la màxima estrella blanca, el portuguès Cristiano Ronaldo. A partir d’aquí, els periodistes de Madrid van voler veure fantasmes allí no n’hi ha i, de seguida, val voler traspassar la pressió i la síndrome d’inferioritat que, tot sigui dit, aquí tant coneixem, sobre el Barça. “Villarato”, li diuen. Com tots sabem Ángel Villar és el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i, ens els darrers anys, les relacions amb el Reial Madrid han estat més dolentes que amb el Barça.
Però mentre a Madrid volen veure el que no existeix amb un únic motiu, mirar de desequilibrar el Barça per a que perdi punts i ser avançat pel Madrid, aquí ens en recordem dels anys més foscos del Barça (aquells 14 anys sense una lliga que cantava la Trinca) on el Madrid era l’equip súperprotegit d’Espanya.
Tret dels més joves tots ens recordem d’aquell penal inexistent xiulat per Guruceta Muro que, suposadament, va cometre Rifé (l’entrenador que anys més tard va “donar-nos” la primera Recopa d’Europa) sobre Velázquez en un partit de quarts de final de la copa del “Generalísimo”. O aquell Barça-Sevilla de lliga on un àrbitre canari anomenat Brito Arceo que, la temporada 89/90, amb el seu parcial arbitratge en contra del Barça va permetre remuntar al Sevilla un partir que estava perdent per 1-3 i el va acabar guanyant per 3-4.
Curiosament tots tres partits tenen un denominador comú: haver-se jugat al Camp Nou i en tots els casos, es van xiular penals en contra del Barça.
L’avantatge del Barça sobre el Madrid, a hores d’ara (al igual que l’any passat) l’únic equip que li pot fer ombra a la lliga, és de 5 punts. Quan encara manca quasi mitja volta, és evident que ni el Barça o té tot guanyat ni el Madrid tot perdut. Però s’hi juga més el Madrid que el Barça... Molt més!
El Madrid aquest anys ha volgut fer, cartera en ma, un súpermadrid per a mirar de guanyar els màxims trofeus possibles, però sobre tot, la lliga i la Champios que, aquest any, jugarà la seva final, precisament al Santiago Bernabeu.
Però s’ha demostrat que guanyar 6 títols oficials el mateix anys és una tasca quasi que impossible. Aquest any, el Madrid, com a màxim en podria guanyar 5, ja que va ser eliminat de la copa del Rei per un segona B, l’Alcorcón. El Barça tampoc repetirà proesa. Però el Barça està a un altre nivell i té una altra concepció del futbol: la cura que es té del futbol base i les “figures” que dóna sense haver-les de fixar a cop de talonari.