DARRERE DE LA SENYERA

¿Què passaria si fos Pujol (o Mas) el president de la Generalitat i el PSC qui no volgués manifestar-se darrera de la senyera?
A més de tractar els socialistes de “poc catalans”, des de CDC, s’engegaria una campanya parlant de “deslleialtat cap a la primera institució de Catalunya i d’estar en contra de la unitat dels partits catalans”.
Ara és a l’inrevés. És CiU que no vol manifestar-se darrera de la senyera (ells que n’han fet ús i abús) i que, amb la seva actitud, no ajuden gens ni mica a que dissabte hi pugui haver una manifestació multitudinària com caldria esperar d’un acte reivindicatiu de la sobirania nacional catalana com el que ha estat convocat.

SEMIFINALS

Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.

EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

LA DRETA

Si alguna cosa m’ha quedat clar, és que la dreta d’aquest país (més ben bé igual si parlem d’Espanya, de Catalunya, del PP o de CiU), és que sempre té raó. Ells (tots, tota la dreta) mai s’equivoquen, tot ho fan bé i la culpa sempre és dels altes, mai d’ells. O al menys això es creuen.
Llegia diumenge al Periódico que “El Tribunal Constitucional va retreure al PP la manca de rigor a l’hora de presentar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya”. Es veu que no van tenir en compte la jurisprudència dictada sobre diversos apartats de l’Estatut. I això és bàsic a l’hora de presentar un recurs...
Entre el PP estatal i CiU hi ha poques diferències. Però una de substancial. Mentre el PP és nacionalista espanyol, CiU és nacionalista català. Però a l’hora de fer, els dos van a la seva i quan convé, bé que s’entenen (per exemple a la Diputació de Tarragona)
Ahir va ser el dia que van haver de comparèixer diversos càrrecs de CiU a la comissió d’investigació del cas Palau que es porta a terme al Parlament de Catalunya.
Us citaré les frases ressaltades pel Periódico i us faré un petit comentari.
D’entrada cal dir que tot va ser molt previsible. L’actitud i les declaracions del convergents van anar el la línia d’allò que m’esperava. O algú es pensava que sortirien dient “Sí, som culpables i CiU es fa finançar il•lícitament”? És evident que no. Si davant d’un jutge no s’accepta la culpabilitat al menys que hagi un pacte de reducció de sentència o d’altres beneficis penitenciaris, menys s’hi declararan davant d’una comissió parlamentaria constituïda per polítics que, a sobre, son els seus rivals.

Joaquim Ferrer (president de CATDEM): “Una relació “lògica” entre dues entitats catalanes”. Un argument molt simple per a justificar els cobraments milionaris de la Trias Fargas.

Antoni Vives (exdirector de la Trias Fargas): “La fundació no suggeria les donacions, eren “lliures”. Ningú dóna res per res. En política (fixeu-vos amb les campanyes presidencials dels EE.UU. per exemple) quan algú aporta diners a un partit polític és perquè espera alguna contraprestació a canvi. Per això es volen suprimir les donacions anònimes (PP i CiU són qui més en reben i a molt distància dels altres partits)

Agustí Colomines (director de CATDEM): “Un cap a qui no li importa l’origen dels diners que gestiona”. Sobra qualsevol comentari. Els gest de parar la ma i no mirar d’on venen els diners, diu molt poc de qui ho fa. De totes formes és falç que no espigui qui ha fet les donacions dineràries. Es evident que ho sap1 I les ha acceptades sense cap mena de problema...

Daniel Osàcar (Tresorer de CDC) “Ultratjat, difament i vexat” per dir-se Daniel. Es veu que a les anotacions que van trobar als ordinadors de la secretaria de Fèlix Millet apareixien pagament a nom d’un tal “Daniel”. Va negar en tot moment que fos ell. Ja he dit abans que no m’estranyen gens ni mica aquestes actituds de negar-ho tot. Segons els compareixents de CiU, “cal demostrar la culpabilitat, no la innocència” . Hi estic d’acord, però davant de tot els que sé sap amb seguretat, també es pot aplicar allò de “La dona del Cèsar, a part de ser honrada, ho ha d’aparentar” i CiU ho aparenta molt poc.