NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...

Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...

De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!

Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.

També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.

Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.

 

I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...

Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...

Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.  

   

UNA NOVEL·LA SOBRE EL MAQUI “LA PASTORA” GUANYA EL PREMI NADAL

El Periódico de Catalunya titula: “Giménez Bartlett obté el Nadal amb una novel·la sobre una maquis”.

Per a començar no estic d’acord amb aquest títol. Encara que “nascuda” Teresa (de fet l’elecció del sexe va ser del capellà del poble), Florencio que així és com es va acabar dient, sempre es va sentir home. Recordo una entrevista que li van fer a la revista Interviu, allà pels anys 80, on ell afirmava haver tingut relacions completes amb una dona (si la memòria no em falla, a Andorra)

La “fama” de la Pastora li ve, precisament d’aquesta “ambigüitat” i de la mala qualificació d’hermafrodita. La Pastora no era hermafrodita, simplement va ser una criatura que al néixer tenia el sexe poc definit i, com he dit abans, el capella del poble, davant el dubte, “va decidir” que fos xiqueta i així es lliuraria de la mili...

Florenci Pla Messeguer (batejat com a Teresa), va néixer al poble de Vallibona, comarca dels Ports.

L’apel·latiu de ‘la Pastora” li ve del treball que feia: cuidar del ramat d’ovelles. D’aquí a “tirar-se al ‘monte’” i sumar-se als guerrilles de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), hi ha tota una història d’ultratge cap a la seva persona per part de membres de la Guardia Civil.

Sobre la Pastora, a part de la novel·la guanyadora del Nadal que, per cert, encara no he dit com es titula (Donde nadie te encuentre), s’han publicat altres llibres, com una biografia.

Però a mi em va agradar especialment un documental que va fer el realitzador francès Ismael Cobo fill d’un maquí càntabre i que li va explicar la vida i aventures del guerriller de Vallibona. El títol del curtmetratge de quasi 1 hora de duració es diu "Siempre será La Pastora". I em va agradar per l’enfocament que sé li dóna, pels paisatges que hi surten, pels testimonis de la gent del poble, etc.

Parlant de testimonis, vaig conèixer personalment a un home que me’n va parlar, precisament quan va sortir a la revista Interviu. Era de Santa Bàrbara (ja fa molts d’anys que va morir) i es deia Pepito, més conegut com Barrabom. Em va explicar que una vegada, a un ball (si em va dir el poble no me’n recordo, algú el va encoratjar de ballar-hi. Però ell ho va rebutjar exclamant: “Com voleu que balli amb un home!”. 

ENSENYAR O EDUCAR

Tots dos mots van molt estretament lligats. “Ensenyar” una determinada matèria, si no porta implícita una bona educació, l’ensenyament quedarà incomplet, coix.
“Educar” sense “ensenyar”, pareix que no tingui gaire sentit, ja que per “educar” cal “ensenyar” moltes coses, més enllà del propi civisme.
Però depèn de qui estigui al govern de la Generalitat, pareix que li agradi més un mot que un altre. Crec que a l’hora de la veritat és més qüestió de conceptes que de mots. Particularment m’agrada més el “d’educar”.
El nou govern presidit per Mas ha canviat el nom de moltes de les conselleries. També ho va fer el govern de Maragall quan va accedir al poder.  
Alguns dels canvis estan relacionats amb la reducció de carteres, però d’altres, simplement, és qüestió “d’ideologies polítiques”.
Anem a veure quines són les conselleries que han canviat de nom.
"Acció Social i Ciutadania” ha recuperat la darrera denominació que va tenir amb Pujol: "Benestar i Família”. Una denominació més en consonància amb la manera d’entendre la societat que té CiU. “Ciutadania” els deu de parèixer un nom massa “revolucionari”. Una vegada ja vaig tenir un “canvi d’impressions” amb un càrrec “domèstic” de CDC. Ell els hi deia “votants”, en canvi, per a mi, tots són ciutadans. Votin al partit que votin.
Una de els conselleries que més vegades ha canviat de nom és la “d’Agricultura”. Amb el govern d’Entesa es des “Agricultura, Alimentació i Acció Rural” i ara passa a dir-se “Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural”. Una part del canvi és degut a la incorporació de l’antiga conselleria de Medi Ambient i Habitatge.  
Una de les que ha canviat el nom per raons d’unificar àrees és la de “Innovació, Universitats i Empresa” que, juntament amb la d’Economia i Finances passa a dir-se Economia i Coneixement. Ara bé, l’apartat “d’Empresa” (cal dir que abans tampoc no s’entenia gaire que estiguessin a les ordres del mateix conseller) s’inclou dintre de Empresa i Ocupació. Aquí sí, dos àrees estretament lligades. Absorbeix, per tant, Treball.   

Cultura “aparca” Mitjans de Comunicació i es queda amb aquest nom “pelat”. En aquest cas, crec, que l’anterior denominació era molt més raonable, ja que la televisió i la ràdio pública, així com les cadenes privades amb implantació territorial, tenien una conselleria de referència.

També la conselleria d’Interior queda “desvestida” de “Relacions Institucionals i Participació” que ara passaran a mans de la vicepresidència quan abans, el vicepresident (Carod-Rovira) només exercia de tal.  

En la majoria dels casos només és canvi de noms, molts d’ells deguts a la “necessària” eliminació de conselleries i per tant, d’alts càrrecs.

En temps de crisi hi ha que estalviar i donar exemple des d’un bon començament i des de dalt.

A veure si dura fins al final o, a mesura que avança la legislatura es van afegint nous càrrecs de confiança i assessors tal com passava amb els governs de Pujol.

DE REI GASPAR FA 20 ANYS

Aquesta ni és la nit més il·lusionant per a tota la mainada del país. Melcior Gaspar i Baltasar (o “va saltar” y se cayó) arribaran a cada un dels seus pobles per a portar joguines a tots els nens i nenes que “s’han portat bé”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen  “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.