MESSI, PILOTA D’OR DE LA FIFA 2010

Finalment es va saber qui va ser el guanyador de la Pilota d’Or de la FIFA 2010: Lionel Messi. Per primer cop, aquest any, s’han unificat els dos principals trofeus futbolístics, la Pilota d’Or que atorgava France Football i la FIFA World Player que donava el màxim òrgan futbolístic.
Vagi per davant que si el guanyador hagués estat Xavi o Iniesta hauria estat igual de content que ara que l’ha guanyat el petit argentí. Però Messi, dels tres, era el meu favorit. És el que em té “el cor robat”. Però em quedo amb les paraules de Xavi, en un esport col·lectiu com és el futbol, el trofeus individuals, de vegades, són injustos”. Té tota la raó. Qualitats futbolístiques i humanes en tenen tots tres...
Però ahir, més que el trofeu individual que va guanyar Messi i que el reconeix con a millor jugador del món de l’any passat (què hauria passat si hagués fet un millor paper amb la selecció argentina?), va ser la gran festa del Barça. Fins a 6 jugadors del “nostre equip” van estar entre l’11 ideal. A part dels tres finalistes, també hi eren Puyol, Piqué i Villa. Però també hi haurien pogut estar Busquests i Álves perfectament. I dels 6 que si que hi estaven, 5 del planter! Quin preu tindrien aquests jugadors de posar-se al mercat?
Amb 23 anys, Lionel (Leo) Messi és el segon cop que guanya la Pilota d’Or. Juntament amb Johan Cruyff són els únics jugadors dels Barça que l’any guanyat dos cops vestint la samarreta del club. Però Messi, a més a més, ja portava guanyats dos FIFA World Player. Si no canvia (que no canviarà) i si el respecten les lesions, quants trofeus més pot guanyar? I quants dies més de glòria pot donar al Barça?
Culers, passeu-vos-ho bé! L’etapa que estem vivint és com un somni. El primer equip del món en guanyar 6 títols en un mateix any. Dos anys consecutius sent campions de lliga i l’any passat amb rècord de punts: 99! Com diria Guardiola, “una autèntica burrada” I aquest any anem camí d’assolir nous rècords. De moment, a aquestes alçades de la lliga, mai cap equip (ni el Barça de l’any passat), havia aconseguit tants punts. Quan falta una jornada per a que acabi la primera volta, 49! A més ha guanyat tots els partits que s’han jugat fora de casa, un altre rècord molt difícil de batre. Continuem?
Fa dos anys deia que calia passar-ho bé mentre poguéssim. “La realitat” (ja no es un somni) encara dura... Que continuï per molts anys!

Felicitats Barça! 

DELEGATS O COMISSARIS

Aquesta setmana està previst que Mas nomeni els delegats del govern dels diferents territoris de Catalunya: Lleida, Tarragona, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Pirineus. En principi només Barcelona podria quedar pendent (la setmana passada encara hi havia dubtes sobre qui seria la persona escollida)
Poques sorpreses, per no dir cap. A tots els territoris esmentats, el delegat serà el màxim representat de la Federació de CiU. Curiosament tots militants de CDC i homes. Així, a les Terres de l’Ebre l’elegit seria (serà) Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i diputat electe a les passades eleccions autonòmiques.
A priori, sembla que, una vegada més, CiU opta per posar una mena de “comissaris polítics” per controlar els diferents territoris de Catalunya.  
Xavier Pallarès no s’ha fet famós precisament pel seu tarannà dialogant. Públics han estat els continus enfrontaments dialèctics amb l’altre pes pesant de la política terraltina i representant en aquest cas de l’UPTA-PSC. Em refereixo a Joaquim Paladella, alcalde de Batea i diputat al Parlament les dues legislatures anteriors.
Encara recordo que ja fa uns anys, quan Xavier Pallarès encara portava poc temps en política es va molestar molt perquè algú el va qualificar com a “cacic”. L’argument que va fer servir és que una persona jove com ell (per aquell temps rondava els 40 anys) no podia ser un “cacic”. Recordo que vaig pensar: “Només cal donar-li temps”. I temps ha tingut per aprendre’n...  
I com  per a mostra un botó, recordo que els meus companys de partit em van contar que en unes passades eleccions (igual van ser les darreres generals, no ho recordo amb seguretat), dos companys van anar fins al “seu poble” a fer un acte electoral. El local estava reservat, l’hora anunciada, els oradors que hi tenien que intervenir, també... Però a l’acte només hi van assistir els dos socialistes i l’algutzil que era  l’encarregat d’obrir-los la porta del casal.
Sembla ser que l’alcalde havia “recomanat” als seus conciutadans "no assistir-hi”. Suposo que per no alterar la salut mental de la gent del poble.

Després vindrà la designació dels delegats territorials de les diferents àrees. En parlarem.   

NO SMOKING

La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.

Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.

Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.

Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.

No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!

I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...

La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...

Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.

Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?

Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.

El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?

Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 

 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució

email protegit

Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.