FOTOS DEL PARC D'AMPOSTA I ELS SEUS VOLTANTS

LES FOTOS DEL MAS DE PONTS I

EL MAS DE PONTS. CAPÍTOL I

Internet és una gran font de consulta i documentació i, sovint, es diu que a la xarxa s’hi pot trobar tot. La realitat però, demostra que no sempre és així. Darrerament he mirat de trobar referències sobre la finca de Ponts, al terme municipal de l’Ametlla de Mar i la recerca ha estat del tot infructuosa. 
Per tant, per a poder escriure sobre el tema vaig d’haver d’utilitzar dos recursos molt més convencionals. Primer vaig fer una visita in situ al lloc, durant la qual, vaig fer un bon nombre de fotografies. I el segon, va ser preguntar-li a una persona que hi havia estat, si bé d’això ja feia molts d’anys: a Carme, ma mare. Ella, juntament amb els seus pares (Julián i Rosa) i les seves germanes (Rosa, Paca –ma padrina- i Julia) hi van ser entre el maig i setembre de 1939.
El mas principal, ara en ruïnes, així com la resta d’edificacions, és una fantàstica construcció de dos pisos. El superior, on hi havien d’estar les golfes o el graner, té 33 obertures a la façana principal i 14 en cada un dels seus costat, totes acabades amb un arc de mitja punta. Al centre encara s’hi conserva un rellotge de sol. A la façana principal hi ha un total de 9 portes i 8 finestres més al primer pis. De la porta del mig, que no té cap finestra a sobre, hi havien de pujar les escales principals per arribar als pisos superiors. 
Als baixos, si bé s’hi poden apreciar alguns compartiments, aquests estan tots comunicats i des d’una de les portes laterals es pot veure la porta dels costat oposat. Sembla ser que la darrera funció d’aquesta gran estança va ser la de corral i, antigament, podrien haver estat les quadres. Al primer pis s’hi podia accedir per diverses escales interiors o per un pendent que hi ha al costat dret del mas, segons el mires.
A la part esquerra s’hi pot veure les restes d’un antic rètol pintat de color negre sobre el que havia de ser un blanc immaculat; ara només s’endevina la lletra final, una “S”. No és difícil d’imaginar que hi hauria posat .”Mas de Ponts” o “Pons”. 
La resta d’edificis, situats a l’esquerra, serien els habitatges dels treballadors, però també hi havia corrals i magatzems. Entre el corral i la primera vivenda hi ha una cisterna. També hi ha una cisterna a la part del darrere i a la dreta de l’edifici principal. La part del darrere està envoltada d’un mur de quasi tres metres d’alçada. Entre les dues cisternes abastien d’aigua als seus habitants permanents u ocasionals. El darrer edifici de l’esquerra és, si més no singular. Té una gran porta i al seu interior s’hi poden veure 9 pilars per aguantar els sostre, prova de la seva magnitud. Tot el conjunt està alineat en paral•lel a l’antiga carretera a Tarragona (al rètols de la carretera hi posa N-340 a) que, molt probablement, es va construir resseguint el traçat de la via Augusta romana. Jo només recordo haver-hi passat una vegada de ben petit en un viatge en autocar a Tarragona acompanyant a ma mare. Per a separar la carretera del mas hi ha plantats uns baladres i més a l’interior s’hi poden veure diverses figueres.
Per poder-hi arribar s’ha prendre la carretera que surt de l’Ametlla de Mar direcció Oest i d’on s’agafa primer l’autopista A7 i una mica més amunt la N-340. Després dels 5 o 6 quilòmetres i quan la carretera ja no té continuació, s’ha de girar cap a la dreta fins trobar el mas a uns 2 Km. 
Mirar aquesta masada et retorna a un passat esplendorós, ple de vida... i de mort.

EL GRAN NEGOCI DE LA BANCA...

És la ruïna de molts... Com per exemple els autònoms i els petits estalviadors.
Fa nomes unes setmanes, concretament el passat 23 de desembre us explicava que amb els diners que va oferir al 1 % el BCE a les entitats financeres europees, aquestes els podien destinar a comprar deute sobirà d’alguns països europeus. I dit i fet. Abans d’ahir el govern d’Espanya va treure al mercat 5.000 milions en deute públic i la cosa va anar tan bé, que en va tornar a treure quasi 5.000 més (pràcticament el doble del previst) i a un interès força baix si el comparem amb les darreres emissions. I qui va comprar tant deute públic? Evidentment la banca amb els diners que havia obtingut el passat 21 de desembre. I després diran que no és fàcil fer negoci!
En canvi, per a les empreses i els consumidors segueix faltant crèdit. Els bancs no els deixen si al darrere no hi ha garanties de poder-los recuperar. Amb la crisi, els impagats han crescut de forma considerable, per això, ara, no volen que la xifra augmenti i deixar així de fer negoci. Ajudar a sortir de la crisi? Per a res!
Però potser del tema financer que més s’ha parlat aquests dies (al menys en el meu àmbit) ha estat el de les “Participacions Preferents”. La primera notícia me la va donar ma mare en dir-me que la Caixa li havia dit que no podia treure uns diners i que li havien renovat per 10 anys més (ella té 80 anys i mon pare 83) Li vaig dir que això no era possible i fins i tot varem parlar de la possibilitat de que fos jo mateix qui es posés en contacte amb l’entitat per a que m’expliquessin què passava. Al final no ho vaig fer. Però si que me’n vaig assabentar que a molta més gent li havia passat el mateix.
Sembla ser que les “Participacions Preferents” es negocien en un mercat secundari (el mercat principal seria la borsa)
Una font em va explicar que aquest mercat secundari de “Participacions Preferents” el formarien 27 entitats de crèdit, de les quals, fins ara, només 4 (entre elles la Caixa i Banc de Sabadell), haurien donat la cara i haurien admès que aquestes imposicions serien per temps indefinit.
Quan hi havia liquiditivitat als mercats no hi havia cap problema. Quan el client volia retirar els diners, l’entitat financera li revenia i llestos. Però ara, com que qui més qui menys no compra segons quin tipus de producte financer (l’economia no està per aquests luxes), les Participacions Preferents no es poden vendre.
M’imagino al empleat de banca mirant de vendre el producte al client:
-Miri, ara em tret un nou producte que li dóna més interès que la llibreta a termini que tenia fins ara. La llibreta li donava un 3,5 i amb aquest nou producte li garantim un 4 %.
-I els podré retirar quan vulgui? –Li devia de preguntar el client-
-Cap problema, només té que avisar-nos ens uns dies d’antelació per a poder donar les oportunes ordres.
Li explicava l’empleat els “contres” que tenia aquell producte? Ho dubto, perquè si a algú li dius que tal vegada no el podrà treure en la vida, segur que no tanca l’operació i en aquest cas, com en altres molts, l’empleat s’emportava una gratificació, encara que fos un regal a final d’any.