dimecres, 26 de setembre del 2012

25 DE SETEMBRE DE 2012



El dia d’ahir va se prolífic en notícies de tota mena. Tot seguit les passo a analitzar.  
Començaré per la que feia més temps que s’anunciava: la manifestació de Madrid que pretenia encerclar el Congrés dels Diputats, fer dimitir als representants del poble i restaurar la democràcia.
Vaig dir-vos que aquesta manifestació la va idear l’extrema dreta espanyola. Com a demòcrata no concebo que una moviment popular pugui fer-se amb el control d’un país fent dimitir a aquelles persones que han estat escollides democràticament pel poble, ens agradi o no. Evidentment a mi m’agradaria que hi hagués hagut una altra majoria i que el PP hagués quedat relegat a un simple partit de l’oposició i, a poder ser, del tot residual. Però m’he d’aguantar.
Una vegada convocada la manifestació utilitzant els moderns procediments que tenim avui a l’abast, és evident que s’hi van ajuntar tot tipus de ideologies. A les imatges que van oferir les televisions s’hi van poder veure banderes republicanes. I per què no es van manifestar davant del palau de Zarzuela on hi viu la família reial que ens va imposar Franco? Molt més lògic, no?
Serà o no veritat però es va dir que les primers altercats van ser provocats per policies del paisà infiltrats entre els manifestants. El procediment no significa cap novetat i és una pràctica comú dels responsables policials quan es pretén desqualificar un acte ciutadà. A partir d’aquí la batalla campal va ser important i hi van haver diversos detinguts i ferits, entre els quals, algun policia. A altes hores de la nit, encara no sé sabia si els diputats es quedarien retinguts al Congrés o, finalment podrien desallotjar-los utilitzant algun mètode imaginatiu. Sembla ser que avui les concentracions continuaran.
Perdoneu per la comparació, però em ve a la memòria el cop d’estat del 18 de juliol de 1936 que va ser el detonant de la guerra Civil Espanyola o el 23-F de Tejero quan al davant d’un grup de guàrdia civils va ocupar el Congrés mentre el general Milans del Bosch treia els carros de combat pels carrers de València.  
Sembla ser que també hi va haver un moviment similar al Parlament de Catalunya i la policia Va haver de protegir-los per a que poguessin sortir del recinte parlamentari.
L’altre esdeveniment, molt més important per a Catalunya, va ser el discurs de Mas al començar el debat de política general al Parlament de Catalunya. Tal com s’havia especular en els darrers dies, Mas va anunciar un avançament de els eleccions per al 25 de novembre. Al menys sé li ha de reconèixer el seu gest quan va afirmar que els retallades encara no han acabat. Així ningú podrà dir que no ha estat avisat del panorama en que espot trobar a partir del dia 26. 
 
LA TEORIA DEL INDEPENDENTISME DE CONVERGÈNCIA. Ahir per la nit, en el decurs d’una reunió del meu partit, algú va dir que l’ideòleg del moviment independentista és el President Pujol (qui sinó?) Pujol, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya i el seu cap més emblemàtic, hauria somiat ja fa temps en una Catalunya independent i com que sabia que ell mai en podria ser el primer president del nou estat lliure, el seu desig seria que ho fos un dels seus fills. Si tenim en compte que Mas va anunciar ahir que d’assolir els objectius, no es tornaria a presentar, cal pensar que després de la seva retirada de la política es activa donaria l’empenta definitiva a l’hereuet Oriol, fent-se així realitat el gran somni de papà Pujol. 
 
I colorín, colorado...        

PAISATGES DE LA NOSTRA TERRA. EL POBLE VELL DE CORBERA D'EBRE II











ESTAMPES AMPOSTINES. A grans mals, grans solucions

El passat mes de març una "gran força" va ser capaç de trenca un fanal situat prop de l'entrada principal del cementiri. 
Dissabte passat hi vaig tornar a passar i el clot que va quedar després de retirar-lo el van cobrir de grava i llestos. 
Per a què cal reposar-lo, total...
I és que a l'ajuntament hi tenim veritables enginyers, però dels que maquinen com es poden solucionar les coses. 
Segur que pitjor, no.

dimarts, 25 de setembre del 2012

CÓM ES PERDEN UNES ELECCIONS?


Aquest mateix matí, quan ja tenia al cap el tema d’avui, he escoltat per la ràdio una frase que, penso, serveix perfectament per a començar el comentari: L’avançament d’eleccions ha agafat el PSC amb el pas canviat.
Certament, el PSC viu moments d’incertesa absoluta, per dir-ho d’una manera suau. La massiva manifestació independentista de l’11 de setembre a Barcelona va deixar descol·locats a quasi tot els seus dirigents, tret els de l’ala més catalanista i que, juntament amb molts de militants anònims, hi van assistir.
Però si els actuals temps, m’atreveixo a dir, són els pitjors de la seva història com a partit, la velocitat en que s’està movent la societat i la precipitació d’esdeveniments, no ajuda gens ni mica.
D'aquí fins al 25 de novembre, quan es celebraran els comicis autonòmics (Mas ja ho anunciat aquesta tarda durant la seva intervenció al Parlament), el PSC no tindrà temps absolutament per a res, ni tant sols de convocar unes primàries i, en el cas de que ho acabés fent, el candidat tindria molt poc temps per a donar-se a conèixer entre els ciutadans, al menys que ja fos una persona molt coneguda. 
Qui serà el candidat? Com ja descarto que hi puguin haver unes primàries, he de descartar per força que el PSC pugui escollir una candidata si no ho fa dintre del marc del Consell nacional del partit, per tant, el candidat només pot ser un: el seu primer secretari Pere Navarro, alcalde de Terrassa.
És Navarro la persona idònia per a encapçalar la candidatura del PSC? Des del meu punt de vista no, però és que no n’hi ha d’altre. I aquesta sensació que, com jo, la deuen tenir molts militants i simpatitzants, no ajuden res a l’hora de fer uns bons resultats. A Pere Navarro li falta lideratge. En el poc temps que porta al càrrec no ha sabut (vull imaginar que capacitat en té) exercir d’autèntic líder del partit i, com tantes vegades he reclamat, dotar el partit d’un perfil propi i diferenciats de la resta de les formacions polítiques catalanistes (excloc, per tant, partits com el PP I C’s, amb qui no compartit aquest valor)
Per a mi és evident que, la feblesa del PSC ha fet que d’altres partits ens hagin anat menjant part del nostre espai polític. ICV-EUA, ha ocupat la part més esquerrana i no ha traït ningú quan ha acceptat la idea independentista.  
ERC, un partit que durant molts d’anys va estar en un ostracisme quasi que absolut, gracies a Carod Rovira (mai li agrairan prou)va trobar el seu espai polític, bona part a costa de del PSC al qui li va ocupar la part més nacionalista i també social.
A l’actual PSC (el nou PSC) no l’ajuden gens els estrets vincles que manté amb el PSOE. Mentre no es desmarquin dels socialistes espanyols, serà impossible captar nous votants i provable que vagin perdent part de l’electorat tradicional.
Dóna la sensació que recuperar la idea del federalisme transversal, s’ha fet a corre-cuita, de forma improvisada. Fins i tot Rubalcaba (encara no entenc el motiu pel qual se’l va convidar a la festa de la Rosa de Gavà) sembla que fins ahir encara no ho tenia assumit (i dubto que cregui amb aquest concepte) A Gavà no va fer cap gest d’aproximació amb la idea del PSC. L’única cosa que va fer, va se donar-los-hi canya a Rajoy i Mas i així, evidentment no es guanyen unes eleccions.
Finalment, quan ahir va sortir i va parlar del concepte de federalisme transversal, al cap de poc va sortir la seva segona, l’Elena Valenciano a rectificar-lo. Tot un vodevil en dos actes.
Hauria entès que sortís Alfonso Guerra o José Bono parlant de la unitat indissoluble de la nació espanyola (a la qual cosa ens tenen més que habituats) rectificant així al seu Secretari General, però sortir la número 2 ha rectificar-lo, dóna la sensació de manca d’unitat i de divergències internes.
Difícil ho tenen, tant aquí com allí.