1714 (o el què és el mateix al minut 17 amb 14 segons)

Si hagués de definir el partit d’ahir, sé m’acut dues maneres de fer-ho: festa independentista i insatisfacció.
Des del minut 0 fins al final de partit l’estadi va ser ahir una festa, sobre tot al minut 17 amb 14 segons (tant de la primera com de la segona part) rememorant la data en que Catalunya va perdre les llibertats al ser derrotada pel primer Borbó.
Ahir el Barça no va ser derrotat, però de poc que el Madrid no acabés emportant-se el partit. Però el Madrid també va estar a un pas de ser derrotat. Si hem de ser equànimes, hauríem de dir que l’empat va acabar sent un resultat just.
La primera part va ser del Madrid. Va sortir més endollat, pressionant les sortides del Barça des de la defensa. A la primera badada d’Alves, Cristiano que anava per allí (algú ha dit que venia de fora de joc) la va clavar dintre de la porteria de Valdés, amb la sensació de que el meta del Barça hauria pogut fer una mica més, tot i reconèixer que el portuguès les xuta molt fort.
Quant tot semblava que estàvem molt més prop del 0-2 que del 1-1, una jugada per la dreta va propicià un embolic dintre de l’àrea que va resoldre de forma magistral Messi (qui sinó?)
A la segona part el panorama va canviar. Ara va ser el Barça qui controlava el partit i, sense crear grans ocasions, semblava que podria emportar-se el partit. Una falta a la vora de l’àrea blanca va ser xitada per Messi de forma magistral i Casillas, tot i que es va estirar, no va poder impedir que entrés a la seva porteria.
Però el 2-1 no era garantia de res. Mancava encara ½ hora per a finalitzar el partit i al Madrid no li cal tant de temps per a clavar-te’n un. I així va ser, Cristiano va guanyar l’esquena de la defensa del Barça i sol davant Valdés va marcar el segon del Madrid i del seu compte particular.
A partir d’aquí el marcador ja no es mouria, encara que el Barça va tenir un parell d’ocasions per haver pogut guanyar el partit. Primer en un xut de Montoya que havia sortit per un Alves lesionat i que es va estavellar al llarguer quan Casillas ja estava batut. I encara una altra. Pràcticament amb el temps acabat, Pedró va xutar fora quan, normalment, l’hagués posat a dintre. Tampoc hagués passat res si el Barça hagués guanyat en aprofitar un d’aquest dos xuts.
Tal com destaquen avui l’Sport i el Mundo Deportivo, el Barça segueix a 8 punts del Real Madrid, els mateixos que tenia abans de començar, però la lliga és molt llarga i farà bé el Barça de no confiar-se i fixar-se també en d’altres equips.  

M’estic referint al Atlético Madrid que ahir va aprofitar l’ensopegada a mitges del Barça per empatar-li a punts al capdavant de la classificació. Tots dos equips han fet 19 punts de 21 possibles i si fins ahir el campionat del Barça era impecable, el del Atlético és excel·lent. Segurament ni els matalassers més vells se’n recorden d’una arrancada així i que en aquestes alçades de la lliga estigués empatat a punts amb el Barça de Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro, etc.

Tornant al partit d’ahir voldria destacar a Messi que, una vegada més va ser decisiu i a Montoya que va suplir en escreix a Alves, el lateral dret titular. En el primer gol del Madrid, el defensa brasiler em va donar la impressió que no estava tot el damunt de Cristiano que hauria hagut d’estar. Montoya en canvi no va tenir errades i com he dit més amunt, va estar apunt de fer el 3-2 que potser si hauria estat definitiu.
A Adriano el vaig veure tou en el seu paper de central. Ahir el Barça va notar en excés la presència d’un central contundent i de Valdés només diré que no va tenir la seva millor nit.
No, personalment no n’estic satisfet. Contradient a un company de treball que aquest matí em deia que, ahir, signava l’empat, jo, a casa un empat contra el Madrid no el signo mai, ni que 1 punt ens fes campions matemàticament.    

PAISATGES DE LA NOSTRA TERRA. POSTES DE SOL

ESCÈPTICS (Vulgarment descreguts)

Els escèptics són aquells als qual els hi costa creure en alguna cosa o fet, encara que quan es tracta de l’existència d’un ser superior (anomeneu-lo Déu si voleu) es diuen agnòstics.  
Sovint trobem a gent que no creuen, per exemple, que l’home hagi posat mai el peu a la Lluna. I si busquem fets més actuals i propers, també podríem parlar d’escèptics a tots aquells que no creuen que Espanya pugui acabar acceptant la independència de Catalunya o que puguem sortir de la crisi en un termini més o menys breu.
Però l’altre dia em va cridar l’atenció una notícia que vaig llegir al Periódico de Catalunya (concretament dissabte 5  d’octubre) El títol era el següent: Superpoders amb premi.  
I de què anava la notícia? La primera cosa sorprenent és que existeixi una associació d’escèptics europeus (imagino que res que veure en ser euroescèptic, perquè llavors entrarien en contradicció) Aquesta associació gratificarà amb un milió d’euros a aquella persona que demostri que té superpoders; els diners el ha donat un magnat belga i ja estarien dipositats a un banc.
I de què es tracta? De veure si, realment, aquells que diuen que parlen amb els morts o contacten amb els extraterrestres, és cert.
Segurament que sense ser escèptic del tot, som molts els que no ens creiem que aquells visionaris que surten per les televisions, puguin realment endevinar coses d’una persona a la que ni tant sols han vist mai. Sense temor d’equivocar-me, es poden qualificar més de farsants que endevins.

Però no són els únics escèptics. Galicia i el País Basc afronten el proper 21 d’octubre unes noves eleccions autonòmiques, mentre que Catalunya les farà un mes més tard (el 25 de novembre) Seran molts que, de forma voluntària, no exerciran el seu dret a vot simplement perquè estan desencantats amb la classe política, simplement perquè governin uns, governin els altres, la situació en lloc de millorar, empitjora; es classes dominants (incloses les polítiques) cada vegada tenen més poder en detriment del poble ras.

No sé si heu tingut coneixement de l’auto que va dictar el jutge Santiago Pedraz al desestimar una denúncia feta per la policia arran de la manifestació del 25 de setembre a les immediacions del Congrés dels Diputats. Pedraz va qualificar a la classe política de decadent.  
Aquest adjectiu no els hi va agradar gens al del PP que, en boca del portaveu adjunt del Congrés Rafael Hernando,va anomenar al jutge de pijo àcrata.
Certament a la classe política els hi manca una regeneració. No és possible que la majoria de càrrecs es vagin perpetuant fins al punt de convertir la política en la seva professió. Alguns dels actuals membres del govern no han treballat mai a l’empresa privada i sempre han ocupat càrrecs de confiança en governs del seu partit. Des del meu punt de vista això és intolerable i hauria d’estar regulat per llei. Però quin polític promourà una llei que pugui lesionar els seus propis interessos?
A què sou escèptics? Veieu com, finalment, hem arribat a la mateixa conclusió!  

A les notícies de Yahoo, avui mateix es parla d'un frau d'aquest,   

DEL IDEALISME A LA UTOPIA (passant pel pragmatisme)

 

Amb el dictador enterrat s’obria a Espanya un nou horitzó ple de possibilitats. El camí, que es preveia llarg, era del tot il·lusionant davant la nova fita: la construcció d’un futur millor.

Després de la consulta que es va fer al poble sobre si volia un canvi de rumb, els anomenats pares de la Constitució es van posar a treballar per a confeccionar la Carta Marga des d’on emanarien totes les lleis i normes que havien d’establir les bases per a la nova convivència.

Per aquell temps el dret a vot s’establia a partir dels 21 anys, així que em vaig perdre les dues primeres eleccions: la consulta esmentada amb anterioritat i les primeres eleccions generals que donarien la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.

El dia 6 de novembre de 1978 es va fer un altre referèndum per a que el poble votés la Constitució. No cal ni dir la il·lusió que tenia: em sentia con un xiquet amb sabates noves... Votar per primer cop i, a sobre, la Constitució, la llei de lleis!! El que no sabia llavors és que seria tant hermètica i tan difícil poder-la canviar. En aquell moment tampoc tenia la més mínima importància. L’ideal de fer d’Espanya n model de convivència i respecte entre els diversos pobles que la conformaven era present en la majoria dels joves d’aquella generació.

Amb l’arriba al poder dels socialistes l’any 1982, podríem dir que va quedar superada l’etapa de la transició i es va entrar de ple a la democràcia.

Per aquell temps ningú parlava de federalisme ni molt menys d’independentisme, prou en teníem en intentar sobreposar-nos del sobresalt que va significar l’intent de cop d’estat perpetrat per militars com Jaime Milans del Bosch o guàrdies civils com Antonio Tejero.

Tal com anava avançant el temps sorgien les primeres idees. Esquerra Republicana de Catalunya que l’any 1977 s’havia tingut que presentar a les eleccions com Esquerra de Catalunya (el concepte república no es podia usar) va llençar la idea d’una Catalunya independent allà per la meitat de la dècada dels anys 90. Per aquell temps el partit estava dirigit per l’Àngel Colom arribat del moviment Crida a la Solidaritat i Pilar Rahola. Aviat van abandonar el partit però no la idea independentista i van crear el Partit per a la Independència (PI), avui desaparegut del panorama polític català.

Va ser amb Josep Lluís Carod Rovira que ERC fa el pas definitiu de cara a assolir la independència de la nostra nació fent, a més, un gir cap posicions més d’esquerra.

La intransigència constant dels diferents governs d’Espanya a les peticions de més autonomia que li anaven arribant d’Espanya feia que, dia a dia, el concepte independència anés collant més entre la població catalana. És l’efecte acció reacció. Quant més contrari es mostrava el govern espanyol a l’hora de canviar, més creixia el sentiment independentista entre els catalans.  

Després de diverses dècades hem tingut constància del immobilisme dels dos grans partits: el PSOE i el PP. Quan difícilment són capaços de posar-se d’acord per abordar projectes d’interès comú, tenen una enorme facilitat a l’hora de impedir de forma  mancomunada (amb la complicitat de jutges i tribunals) qualsevol reforma de la Carta Magna i fent quasi sempre una interpretació molt restrictiva que impedeix qualsevol avenç cap a un major autogovern català.

Per molt utòpic que pugis ser, amb aquest precedents, no et queda més remei que pegar ma del pragmatisme i creure només amb allò tangible que tens a l’abast.

Ara bé, la utopia, el voler aconseguir la Lluna, no deixa de ser un somni il·lusionant per a la majoria dels catalans, sobre tot dels més joves que dia a dia veuen com des de la capital d’Espanya se’ns vol seguir intervenint i castrant els nostres drets com a poble mil·lenari. Molt més antic que el concepte interessat d’Espanya.