dimarts, 16 d’octubre del 2012

ESPAÑOLIZAR




Mentre a Catalunya es parla d’independència, els castellans diuen que ens volen españolizar, un concepte de fàcil comprensió però de difícil traducció. Fins i tot si haguéssim de buscar la correspondència al nostre idioma amb el vocable catalanitzar, encara que sigui correcte, no em direu que no és una forma un tant forçada a l’hora de pronunciar-la.
Españolizar en aquest cas seria sinònim d’adoctrinar, es a dir, imposar-nos a la força, la seva manera de pensar i no només això, sinó també, anteposar-nos, la seva història, cultura, llengua, etc. per damunt d’allò que ens és propi i que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir fer-nos renunciar.
I és que els catalans som així. Com més se’ns vol imposar un cosa, més ens resistim i causa en nosaltres l’efecte contrari. És el que jo anomeno l’efecte acció reacció.
A partir del segle X fins els Reis Catòlics, Catalunya va tenir una història pròpia que es va desenvolupar de forma paral·lela a la de Castella. El Compromís de Casp va significar la imposició d’un rei castellà en la persona de Ferran d’Antequera. D’aquí a la unitat dels regnes d’Espanya (que no unitat nacional), només hi havia un pas. Mentre va existir la Casa d’Aústria, Catalunya va tenir una gran autonomia que li va permetre conservar les lleis, els furs, els costums i les tradicions i, en molts d’aspectes, la història va seguir desenvolupant-se paral·lelament a la castellana: mentre Castellà s’embarcava en la conquesta d’Amèrica, els catalans empreníem la conquesta de la Mediterrània; una conquesta més comercial que de domini i possessió, mol més acord amb el nostre caràcter.  
La possibilitat de que la casa de Borbó francesa regnés a totes les Espanyes amb el que significaria la pèrdua dels drets i les llibertats del poble català, uns privilegis dels que havia gaudit fins llavors, va propiciar que els catalans ens impliquéssim com si ens anés la pròpia existència (de fet era així) en la guerra de Successió i es va decidir lluitar al costat d’Anglaterra, la gran enemiga dels francesos.
Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la guerra es dóna per acabada amb la victòria dels castellans i francesos sobre els anglesos i els catalans. Però els anglesos no se’n van anar amb els mans buides a l’apropiar-se de Menorca i Gibraltar.  
D’aquells temps té l’origen la Ciutadella, l’actual seu del Parlament de Catalunya, un aquarterament militar que, paradoxalment, no tenia finalitats defensives, sinó de repressió sobre la població barcelonina.
Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, es va saber sobreposar del cop que va significar aquella derrota i, a partir d’aquí, va començar una llarga etapa d’industrialització i de creixement de la ciutat.  
L’altra gran derrota catalana va ser la guerra Civil. Un cop més, Catalunya va fer costat al bàndol que representava les llibertats i el progrés en contraposició al autoritarisme que significaven els revoltats. La derrota final de la República va comportar una nova pèrdua de drets i llibertats i quaranta anys de ostracisme i la decadència.
Recuperada la democràcia, poc a poc es va retornat a la normalitat que representava el restabliment de la Generalitat i la conseqüent recuperació de tot el que s’havia perdut.
Llavors ningú es podia pensar que una nova derrota no cruenta, com la que va representar la victòria del PP a les urnes el 20-N de 2011, pogués representar un  nou intent de voler-nos usurpar la nostra identitat que és l’essència de la nostra existència com a nació.
Ens doblegaran, però no ens trencaran!!!  

LA FATARELLA 1938. L'ENTREVISTA AL CANAL TERRES DE L'EBRE

El presidente catalán apuesta ahora por la in(ter)dependencia (un article de Toni Bolaño)


La pregunta en Escocia es clara. “¿Desea usted que Escocia se separe del Reino Unido?”. También el proceso ha sido claro. El entendimiento y el diálogo han precedido a la disparidad de opiniones. En Cataluña y España las cosas son bien distintas. Artur Mas ha ganado la partida colocando el referéndum como gran tema de debate cuando no tiene una idea preconcebida del punto de llegada que ha iniciado con su “transición nacional”. De hecho, hoy Mas ha sorprendido a propios y extraños diciendo que el final del trayecto no tiene porque ser la independencia. “No nos interesa una independencia clásica, mejor la interdependencia”. Con esta frase, el presidente catalán atiza la ambigüedad para no perder un voto ni a diestra ni a siniestra. Su objetivo es ganar las elecciones por mayoría absoluta y para eso seguirá atizando la ambigüedad y los sentimientos.
Las reacciones que vienen desde Madrid son todo un bálsamo. El ministro Wert se lo ha puesto fácil al nacionalismo catalán que ha empezado a agitar el fantasma del franquismo. Por si fuera poco, Cospedad y Mayor Oreja han comparado el soberanismo con el terrorismo. En este escenario, Mas se muestra cómodo. Tiene el debate focalizado dónde le interesa. No se hablará de su más que mejorable gestión y tiene toda la atención centrada en el referéndum sin que nadie le cuestione ni le pregunte cuál es el camino.
Con sus palabras de hoy deja tranquilo al democristiano Duran i Lleida que ayer decía que derecho a decidir y autodeterminación no implicaban directamente independencia. Podían indicar otras opciones como la confederación. Mas sabe que puede tensar la cuerda de cara a las elecciones pero que después tendrá que negociar.
Hoy, también, el presidente catalán ha reconocido que el encaje de la independencia casa mal con la concepción de Europa. La UE se ha negado hoy a hablar de hipótesis refiriéndose a Catalunya. A la UE se le acumulan los casos. Los independentistas flamencos han ganado las municipales. En Escocia se ha convocado referéndum. No son buenas noticias para una Europa que hace aguas por todas partes.
Por eso, Mas se encarga de atizar los ánimos un día y apagar fuegos al siguiente. Se ha envuelto de épica –“estoy al servicio de un momento histórico, dijo el domingo- y pone los esfuerzos en su consulta. Con una pregunta que difiere sustancialmente de la escocesa. Quiere que Cataluña sea un nuevo estado de la UE, dicen que dirá. Ni menciona la independencia. En el fondo, Artur Mas sabe que la solución pasa por una reforma constitucional que apunte a un modelo de estado federado. No lo va a reconocer. No le interesa. Con este propuesta no ganaría las elecciones. Le interesa la confrontación. Al PP también. El gobierno de Rajoy sabe que el actual estado de las autonomías ha quebrado. No sirve. No lo va a reconocer. Le interesa explotar el nacionalismo español para recoger votos en Galicia y Euskadi y tocar los sentimientos de los suyos en Cataluña. Después del 25N cambiarán las cosas. Además, los socialistas estarán tocados. Más tocados. Para el nacionalismo catalán y español, miel sobre hojuelas. Luego, como siempre, los acuerdos.

Toni Bolaño es periodista

L'article s'ha publicat al diari el Plural

dilluns, 15 d’octubre del 2012

LA FOTO DEL DIA 15-10-2012

Oferta enganyosa? 

El cartell es pot veure a una botiga xinesa de l'avinguda de la Ràpita d'Amposta. 
1 sabata = 4 €?
1 parell de sabates = 8 €?

A mi no em queda clar...