La foto la vaig fer a la partida de les Senioles (terme d'Ulldecona) molt prop de la carretera que va des de Santa Bàrbara a la Sénia i del mas del Ros d'Andon.
dijous, 18 d’octubre del 2012
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 18-10-2012
La foto la vaig fer a la partida de les Senioles (terme d'Ulldecona) molt prop de la carretera que va des de Santa Bàrbara a la Sénia i del mas del Ros d'Andon.
ELS MATEIXOS INCOMPETENTS
Després de 10 anys ha començat el judici pel
cas Prestige. Cóm que no te’n
recordes??? Au va, què tampoc no fa tant... Com deia Carlos Gardel, diez años no
son nada... O en el seu cas eren veinte?
Bé... El Prestige...
Un petrolier que va patir un accident allà on s’acabava el món dels romans i
que per això ho anomenaven Finisterre...
Després de un tira i arronsa o el que és el
mateix, de ara arrima’l a l costa, ara ves-te’n mar endins, el petrolier (que
ja tenia els seus anys), es va partir en dos i es va enfonsar: G (de Galícia),
sis (que van ser els dies entre que van detenir el capità grec i que va trigar
en enfonsar-se): Enfonsat!! I sense tocar-lo ningú.
La gestió d’aquell accident va ser nefasta per
part de les nostres autoritats. El cap del govern era un encara més nefast José María Aznar i com a Ministre de la
Presidència i portaveu del govern hi havia un tal Mariano Rajoy Brey, gallec, com les costes que més van patir el
vessament del petroli dels tancs: Són com uns filets de plastilina... (va dir
tot minimitzant la catàstrofe...)
10 anys després, el que s’està enfonsant és el
país... No són 6 dies, no, sinó 6 anys i és cert que quan va començar la crisi
el PP o era al poder, però van ajudar a
trencar el casc i fer enfonsar l’economia... Després van dir que ells
serien el que salvarien Espanya i els espanyols, com els gallecs llavors, se’ls
van creure i ja sé sap que no hi ha res pitjor que un ase gallec. Perdó,
rectifico, els ases de Madrid encara són pitjors... Ja sé sap, com el burro
català cap!
Però al banc dels acusat per aquella catàstrofe
no s’hi asseu cap dels que he anomenat amb anterioritat. No home! No em m’estic
referint al Carlos Gardel, sinó als
altres dos, als ases...
Com pretenen treure’ns de la crisi gen tant
incompetent. Si no van se capaços de resoldre una crisi com la del xapapote (Cuita! Jo no dic que no fos
important, què consti!!), com han de resoldre una crisi de la magnitud que té l’actual
crisi econòmica, financera i social d’aquest país.
Escoltava a la SER les mentides que es van dir
sobre les conseqüències del desastre del Pretige.
Crec que era el llavors Ministre de Foment Álvarez
Cascos qui negava que les platges estiguessin afectades per ma marea negra. Si no hagués estat pels
milers de voluntaris que hi van anar (molt abans que el propi exercit), potser
ara encara hi quedarien restes. Aquella gestió va ser, simplement, vergonyosa!
La gestió actual, a part de ser vergonyosa, és
denigrant per a la majoria de ciutadans que la patim i la patirem. Ens van
mentir fa 10 anys i ens segueixen mentint ara. L’any 2004. si van perdre no va
sr per la gestió del xapapote del Prestige (que potser alguna cosa va
tenir que veure...) Ni pel Pla Hidrològic Nacional i la lluita
antitransvasament de l’Ebre (que potser també hi va poder veure) Ni tant sols
per la guerra il·legal de l’Iraq a la que va donar suport Espanya (que va fer
sortir els espanyols de forma massiva al carrer) Sinó pels atemptats de Madrid
de l’11-M i més concretament per les informacions enganyoses que ens van
oferir. De no haver passat, segurament els 7 anys de Zapatero haurien estat
també anys de govern popular.
Què haurà de passar ara per a tirar-los fora? Alguna
tan grossa com llavors? Cal esperar que no sigui així, però és que no
escarmentem... Ni allà ni aquí... I així ens va!
Wert i la sobredosi d'independentisme (un article de Carlos Carnicero)
La hipòtesi d'independència per a Catalunya és un magma que ho va envaint tot. No es pot posar una emissora de ràdio o llegir un diari sense que el repte d'Artur Mas hi sigui present; gairebé sempre amb posicions incendiàries de les dues barricades que s'estan formant.
És cert que la cita electoral de novembre escalfa els fogons. Però la primera victòria del president català és que es plantegin una vegada i una altra les conseqüències que tindria la creació d'un Estat català desvinculat d'Espanya. La possibilitat és la primera condició de la realitat. I molta gent, amb intenció o sense, hi està col·laborant.
No veig reflexions serenes per descobrir el perquè hem arribat a aquest punt en què es debat sobre les conseqüències d'aquest acte no contemplat ni a la Constitució espanyola ni en els protocols de l'ONU. ¿Qui són els responsables d'aquesta onada de desentesa amb Espanya? ¿Hi ha algun bàlsam per a posar remei a aquest descontentament i reconduir una relació raonable de Catalunya amb la resta d'Espanya?
Una immensa onada de desafecció recorre Espanya. Aquesta Espanya que ha perdut el seu lloc al món. Que es debat entre la intervenció en forma de rescat i la misèria que viu en uns carrers que no tenen esperança. Una Espanya impotent que es limita a obeir sense dissimular els mandats que vénen d'Alemanya i de la Unió Europea. Una terrible sensació de pèrdua d'autonomia política i de sobirania.
És difícil seguir estimant a qui ha fracassat. Requereix una sobredosi de comprensió. Amor en temps de còlera, on molts fills fugen de la casa del malalt. Ja no troben refugi a la casa infectada.
Sempre hi ha voluntaris per atiar els incendis. Nosaltres tenim José Ignacio Wert, afectat d'una taxa letal de narcisisme polític. Probablement donar via lliure al provocador que porta dins li deu produir enormes satisfaccions en la seva autoestima. Però el mal que està fent en diversos àmbits és notable. Elitista en tot el que fa a educació i cultura, amb un menyspreu per les institucions universitàries i els estudiants sense recursos a qui reclama l'excel·lència com a única fita acadèmica.
Wert hauria estat un inquisidor notable amb la seva obsessió per canviar els sentiments íntims dels súbdits. Fins i tot la Corona, tan implicada a cristianitzar els indis, l'ha renyat per les seves tesis sobre l'espanyolització dels nens catalans. Ni tan sols ha al·ludit a l'extensió de la ciutadania per a una intervenció educativa a Catalunya. Els vol cristianitzar, als nens catalans, ficant-los un nou catecisme patriòtic al cap. Amb defensors de l'espanyolitat d'aquest calibre, Artur Mas s'hauria d'estar quiet i deixar que el ministre de Cultura li faci la feina.
Els exordis ajuden molt l'independentisme català. Són la demostració més precisa d'un fracàs històric en què els que s'omplen la boca amb la paraula Espanya estan dinamitant els seus fonaments. La resta és irresponsabilitat dels dirigents de CiU en un intent de camuflar el seu fracàs en la gestió de la crisi.
No crec que siguem a temps d'una reflexió serena sobre l'Espanya on podem cabre tots els espanyols. Quan l'amor s'esfuma, recuperar-lo requereix molt de talent. Estar en el bàndol de José Ignacio Wert és molt difícil des de la racionalitat. Sumar-se a l'aventura d'Artur Mas pot ser la temptació de molts catalans. A molts espanyols i a milers de catalans, el ministre d'Educació, amb la seva sobreactuació, com a mínim, els impulsa al silenci.
http://ccarnicero.com/
Podeu llegir aquí l'article.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)