El partit republicà té davant seu la gran
responsabilitat política de donar suport a un futur govern presidit per Mas.
Ara per ara no s’entén d’una altra manera.
Descartat que ERC entre a formar part del
govern de Mas, l’única solució que tenen és donar-los suport des de fora, però
tot sembla indicar que no els hi posaran gens fàcil als de CiU.
Abans de constituir-se el Parlament, ERC ja ha
posat les seves condicions: No renunciar al referèndum sobiranista, no més
retallades i, fins i tot, treure algunes de les mesures que s’estan aplicant
com per exemple d’euro per recepta, reinstaurar l’imposta de Successions i
Donacions i, la penúltima: decidir sobre qui seran els futurs consellers de
CiU. Al final caldrà veure si s’acaben complit totes aquestes mesures.
ERC no pot defugir en cap moment d’aquesta
responsabilitat. Els ciutadans de Catalunya van voler que fos la segona força més
votada darrere de la federació de CiU i, ideològicament, és la que està més
propera a CiU.
Des de fa dècades, ERC, va esdevenir un partit
independentista. Durant aquests anys, en determinats moments, ha semblat que, a
part de ser la seva obsessió, l’independentisme era l’únic punt del seu
programa. Al menys del que més bandera
feien.
Després de la manifestació de la diada
nacional de Catalunya, l’11 de setembre, CDC amb Mas al capdavant, va veure que
la idea de la independència de Catalunya anava recalant entre l’electorat i va
pensar que era el moment de convertir-se.
En aquest precís moment, tot aparentava que podia prendre-li terreny a la
formació republicana. Finalment però, es va demostrar que no va ser així. Però
el que si que semblava clar és que, després del 25-N totes dues formacions
anirien de la ma a l’ora de traçar el calendari per a fer la consulta i,
depenent del resultat, es podrien atrevir a proclamar, unilateralment, la
independència de Catalunya. Molts de ciutadans i ciutadanes del nostre país així
ho van entendre i per això els van votar. Uns creien que Mas, com Moisès va fer
al seu temps, guiaria el seu poble cap a
la terra promesa. Per això van decidir canviar el seu vot i van donar la
seva confiança a CiU. Però encara van ser molts més que van veure en ERC l’única
opció vàlida a l’hora de caminar cap a l’estat propi.
També és cert però, que votants tradicionals
de CiU no van veure amb bons ulls el sobtat canvi sobiranista de Mas i,
simplement, no s’ho van creure. Els transvasament de vots cap a una i l’altra
formació va acabar beneficiant els republicans.
He dit més d’un cop i ara ho vull tornar a
repetir, que el millor que li hauria pogut passar a ERC és que CiU hagués
obtingut la majoria àmplia que
reclamava el seu cap de cartell. Però
el veredicte final de les urnes no els hi va atorgar i si, en canvi, un
considerable augment a ERC. Per tant, insisteixo, tenen tota la responsabilitat
des de dintre o des de fora del govern, de recolzar el futur govern de
Catalunya i donar-li l’estabilitat que precisa per a tirar el país endavant.
Una altra cosa molt diferent és que, jugar aquest paper els hi vagi gran i
optin per la política de la puta i la
ramoneta que tan bé els hi ha anat sempre als convergents...
Malgrat tot hi hauria encara una altra
solució. Si, finalment, Mas no se’n surt o no es fia del suport d’ERC, la
responsabilitat de intentar formar govern passaria per intentar-ho l’Oriol
Junqueras. Aquesta opció que, a priori sembla un tant descabellada, s’hauria,
al menys d’intentar.
Ah!, què em deixo un possible pacte entre CiU
i el PSC? Personalment el veig del tot improbable. Ara per ara el PSC és un
partit en caiguda lliure i una aliança
amb CiU significaria la mort sobtada.
Jo només veig al PSC dintre d’un govern de concentració nacional que, al menys,
inclogués a les dues formacions més votades, però també a ICV-EUA.
Es clar que sempre queda el maleït camí de
tornar a convocar unes noves eleccions...
