2 + 2 = 6

Cartell oficial de la 52 edició de Fira Amposta.

Quan no existeix un mètode fiable de recomptar, pot passar el que ha fet l’Ajuntament d’Amposta: que infli les dades de visitant a la 52èna Fira Amposta.

Sembla ser que el departament de premsa es va afanyar a l’hora de passar les dades oficials ja que avui mateix el Diari Ebre (Diari de Tarragona) ja portava la notícia de que s’havien rebut 45.000 visitants. Una xifra força elevada per a 4 dies i escaig de fires.

De totes formes, és del tot impossible poder discutir-la ja que, ningú, es va posar a la porta per a recomptar la gent que hi entrava.

Però alguns dels qui s’hi van estar pràcticament sempre (parlo evidentment d’expositors), posen en dubte que hi passés tanta gent. Ah! I la xifra de negoci, baixa. Baixíssima...

Però hi ha coses que criden l’atenció i que, de ben segur, els responsables de la fira no ho reconeixeran o, si ho fan, amb matisos.

-Sembla ser que per poder-la acabar d’omplir (això és sempre molt discutible) van haver de rebaixar a la meitat les pretensions inicials. No obstant, la propietària d’una parada de dolços em va explicar que per 3 m2 li volien fer pagar 600 euros. Al final va parar fora del recinte, juntament amb els altres estands de xurros, roba i objectes diversos.

-Sobre les 8 del vespre de diumenge (només una hora abans de clausurar l’edició d’aquest anys), encara pretenien cobrar entrada. De fet, els guardes jurats que custodiaven les entrades del recinte s’hi van estar fins al final. Quan faltava menys, jo mateix acompanyat d’uns amics varem entrar per l’accés del canalet de la Ràpita i un dels guàrdies jurats va fer un intent d’apropar-se (imagino que per a demanar-nos les entrades), però finalment va desistir.

-El 6 es va celebrar e,l dia de la comarca. Segons m’han dit als integrants d’una de les bandes joves de la ciutat (no m’han sabut concretar si era la Lira o la Fhila), que anaven a tocar (on sinó?) se’ls pretenia fer pagar la entrada. Després d’un estira i arronsa i d’alguna trucada, finalment se’ls hi va permetre l’entrada al recinte.

-Segons una jubilada que va pagar 1 € per entrar, aquest cop ha estat l’última vegada que pagarà: Total, pel que s’hi podia veure.... –va dir-.

-Vaig poder observar que els cotxes estaven més separats que mai. Es una bona fórmula d’ocupar l’espai exterior. Sembla ser que hi van haver absències notables entre els concessionaris.

-Hi ha força opinions coincidents que la fira de mostres està totalment desfasada i avui en dia no té raó de ser. Caldria anar cap a una fira monogràfica o sectorial molt més especialitzada.

-Evidentment el moment econòmic que estem vivint, no ajuda en res a l’èxit de Fira Amposta.  

-Diguin el que diguin els organitzadors, la novetat de fer un apartat sobre l'emancipació juvenil als temps que corren, és un fiasco, ja que si el jove no troba feina, difícilment es podrà emancipar, tot al contrari, moltes parelles joves amb fills tornen a casa el pares perquè han perdut la feina.

-Per cert, felicitats a l'autor o autors del cartell.       

UN CONSELLER VA PASSAR PER L'ADMINISTRACIÓ DE TORTOSA

El recent nomenat Conseller d'Hisenda de la Generalitat Valenciana va treballar durant un curt període a l'Administració de Tortosa de l'AEAT.
És un detall que m'havia passat desapercebut, però un company de treballar i que va col·laborar amb ell d'una forma molt més estreta que jo (tots dos van coincidir a la mateixa secció), m'ho va explicar ahir pel matí.
Potser algú se'n recordarà que l'any passat vaig enumerar els diversos polítics que havien sortit de l'Administració de Tortosa. No ho tornaré a repetir, però qui ho vulgui llegir, pot fer-ho des d'AQUÍ.
No obstant faltava la cirereta. Difícilment un company o excompany arribarà a un càrrec tan alt com el que ha arribat Carlos Moragues Ferrer (Gandia 1969)
Abans de ser nomenat conseller per Alberto Fabra, ocupava la plaça de Delegat de l'AEAT de Castelló.

Detall de l'orla de l'Administració de l'AEAT de Tortosa. 

Su modelo de sociedad (un article d'Alberto Garzón)

En el último año hemos visto todo tipo de mareas y otras protestas sociales alzar su voz en nuestras calles, llenando éstas de gritos contra los recortes y contra el desmantelamiento progresivo de los servicios públicos. Abogados, médicos, profesores, bomberos, estudiantes, funcionarios… prácticamente todos los sectores de la población están en pie de guerra. ¿No es todo esto acaso el mejor símbolo de la ruptura social que estamos presenciando?
El desempleo asuela nuestra economía hasta el punto de que ya hemos superado las estimaciones más dramáticas que se hacían al respecto hace apenas unos años. Más del 25% de la población que quiere trabajar no puede hacerlo en el marco del sistema económico actual. El motivo es fácil de dilucidar: nuestra economía no encuentra espacios de rentabilidad que incentiven la inversión de capital, lo que lleva a que nuestra precaria situación se estanque en el tiempo. Sin inversión no hay creación de empleo, y sin creación de empleo se suceden de forma natural los estallidos sociales.
Hasta ahora el capitalismo español había vivido de un modelo de crecimiento muy frágil basado en la burbuja inmobiliaria y en el endeudamiento, todo lo cual había permitido el llamado milagro español que tanta rentabilidad electoral dio a los dos grandes partidos que se alternaron en el poder político. Pero ya desaparecido este modelo no nos queda hoy sino una estructura productiva desindustrializada y la herencia de un reguero de deudas privadas que los gobiernos tratan de socializar, injustamente, como pueden.
Así las cosas, y dado que el capitalismo necesita encontrar espacios de rentabilidad para sobrevivir, las instituciones supranacionales nos invitan a empobrecernos para poder ser competitivos por la vía de los bajos salarios. Nos exigen deshacernos progresivamente de la sanidad, de la educación y de tantos otros servicios públicos. Pero sobre todo nos imponen reformas del mercado de trabajo que atacan al corazón de la negociación salarial, buscando de esa forma deprimir los salarios. Es la estrategia de la devaluación interna, que pretende corregir los desequilibrios comerciales del interior de la Unión Europa por la vía del empobrecimiento de los países del Sur. Es decir, lo que se pretende es hacer suficientemente baratas las exportaciones de países como Portugal, Grecia y España. El economista Stockhammer ha estimado que ese objetivo requiere una devaluación de hasta el 45% del PIB para esos países, lo que sería un retroceso económico superior al de la Gran Depresión de los años treinta del siglo XX.
Claro que esa estrategia de reformulación del modelo de crecimiento requiere la reformulación misma del modelo de sociedad. Requiere, en última instancia, cambiar la naturaleza de la economía misma tal y como se ha entendido en las últimas décadas. Al fin y al cabo hablamos de arrasar las conquistas sociales alcanzadas tras décadas de lucha social en todas partes de Europa. Y dado que no es un propósito fácil de alcanzar en términos sociales, pues la ciudadanía responde a través de cada vez mayor acción política, los gobiernos blindan el cambio social a través de dos tácticas específicas.
La primera, la represión policial que acompaña a cualquier proceso de cambio autoritario. La violencia policial vista en las manifestaciones más recientes no es sino el reflejo de la impotencia del Gobierno para convencer, pero a la vez su represión administrativa también trata de funcionar como desincentivo de la protesta social. Buscan convertir la frustración en resignación, esperando de esa forma que los ciudadanos se adapten a su nuevo rol en la economía.
En segundo lugar, están adaptando las instituciones al nuevo orden social que se está construyendo. Para ese nuevo modelo de sociedad ya no es suficiente una Constitución, que por otra parte ya se ignoraba ampliamente, sino que se hace necesario subordinarla a otras instituciones que no están al alcance de la ciudadanía. Así, la Unión Europea, y particularmente la Troika, se ha convertido en un marco institucional perfectamente adecuado para imponer y enmarcar los cambios radicales en el modelo de sociedad.
En definitiva, no nos engañemos, están cambiando el modelo de sociedad para poder instaurar un nuevo modelo de crecimiento que permita al capitalismo sobrevivir. De hecho nos dicen que toda esta transformación social es inevitable. Y en realidad no les falta razón, siempre y cuando hayamos aceptado que el objetivo no sea otro que mantener con vida este sistema criminal e irracional. La cuestión clave es si de verdad nos interesa convertirnos en esclavos de ese capitalismo en coma o si ya es hora de romper la baraja y reformular la economía a partir de otros principios y objetivos bien diferentes.

EL BARÇA JA ESTÀ SALVAT!

En els darrers anys, al menys des de que cada partir guanyat significa 3 punts, en una lliga de 20 equips, quan un arriba als 43 punts, ja es considera salvat. De vegades amb alguns menys...

El Barça, amb la victòria d’ahir al Benito Villamarin, el camp de Betis, va assolir aquesta xifra, per tant, a hores d’ara ja es pot considerar salvat... El títol honorífic de campió d’hivern i l’honor de guanyar la Lliga o la Champions League encara han d’arribar. Per tant, de moment, res està fet encara.
Com a barcelonista estic orgullós del que he vist aquests darrers anys, la qual cosa fa que, de tant en tant, em miri el melic i m’agafin ganes d’escriure una oda al club com agraïment pel joc que ens deixa bocabadats i ens fa caure regueralls de baba.  

Dintre d’uns anys, quan les generacions que ens precediran llegiran les cròniques i donaran un cop d’ull a estadístiques d’aquestes etapes (la de Guaradiola i la de Tito), hi hauran noms que brillaran en llum pròpia. El primer de tots serà, sense cap mena de dubte, el d’un argentí que un dia va recalar per les nostres terres catalanes: Lionel Messi, de renom la pulga.

Leo Messi, fins ara, ha aconseguit batre tots els rècords del món del futbol que s’ha fixat. Amb 25 anys ha guanyat 3 Pilotes d’Or com a millor jugador i dues Botes d’Or com a màxim golejador de les lligues europees. El 50 gols marcats a la Lliga la temporada 2011-2012 signifiquen també un rècord absolut; encara que no impossible de batre ja que ara mateix va pel camí d’aconseguir-ho aquesta mateixa temporada (23 gols en 15 partits)

Amb els dos gols que va marcar ahir al camp del Betis, Messi, s’ha convertit en el màxim realitzador en un any natural amb 86 gols superant al davanter alemany Gerhard Müller en 1 (de moment) De fet, avui, en alguns diaris catalans, és més notícia aquest gesta que la nova victòria de l’equip.
Però ell sol, encara que sigui ara mateix el millor jugador del món, no seria el mateix sense els seus companys d’equip: Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Busquets  i companyia i, per suposat, sense entrenadors com Pep Guardiola o Tito Vilanova (que encara ho té tot per a fer)
De tot, el que més alegria ens dóna, a part dels títols assolits els darrers anys, és que la majoria de jugadors i, fins i tot els tècnics, han estat formats a casa.
A la Masia (tal i com es coneix la residència de jugadors del club –i no només de futbol-) s’han format tots els jugadors que he esmentat anteriorment i d’altres com Cesc, Jordi Alba, Valdés, Pedro (tots ells internacionals absoluts amb Espanya) i els novells Tello, Cuenca, Thiago, Bartra... I els que estan arribant: Deulofeu, Rafinha, Sergi Roberto, etc. Algun equip de món pot presumir de tenir una pedrera així? La resposta és contundent: NO!  
Aquests èxits no han arribat fruit de la casualitat, sinó gràcies a molts d’anys de planificació i de confiança amb els jugadors de casa. No fa gaires setmanes, el primer equip va arribar a jugar al camp del Llevant amb 11 equips formats a la Masia. Qui en dóna més?
Quin preu té l’actual plantilla del Barça? El que han sortit de la Masia, només han ocasionat despeses de formació, però si es posessin a la venda, els grans clubs europeus podrien arribar a pagar xifres astronòmiques que no sabria ni reproduir... Però de moment s’hauran de conformar en somiar en tenir-los, perquè la majoria, no tenen cap intenció d’abandonar el club.
Aquest és el veritable èxit! Guanya la Lliga o la Champions League, al final, no deixa de ser una anècdota més.    

Escolteu a Xavi Saisó.

Betis-0; Barça- 1



Betis-0; Barça-2