dijous, 18 d’abril del 2013

ROTONDES

Fa un dies, un amic va penjar  a Facebook un gràfic de com s’havia de circular per les rotondes.
Alguns van posar m’agrada, però hi va haver qui va opinar que alguna de les situacions era incorrecta. M’hi vaig mostra d’acord.
Però foren quines foren les situacions que hi sortien, si una cosa és segura és que a les rotondes, com sempre s’havia fet amb les places, el sentit de la circulació sempre serà per la dreta (excepte a la plaça d’Alfons de Tortosa que és per l’esquerra –ho dic perquè així ens ho deien quan em traïa el carnet de conduir l’any 1975, mentre el dictador estava al llit de mort-)
Crec que ningú em discutirà aquesta evidència, al menys que sigui anglosaxó que, en aquest cas, em podria dir que és al contrari de com ho he explicat.
Però que jo sàpiga, Amposta no forma part d’Anglaterra i, com a la majoria del països, les rotondes es donen per la dreta (tal i com he dit abans) Sempre? I aquí ve la meva denúncia.
Sembla ser que hi ha conductors que, per comoditat, les donen en sentit contrari. De fet n’he estat personalment testimoni en més d’una ocasió. Passo a explicar-ho.
Durant aquest darrers anys, l’ampliació del cas urbà d’Amposta ha comportat fer una sèrie de vials i rotondes que no existien abans. Una d’elles es troba en la intersecció del carrer que passa entre els centre comercial on està el Carrefour i el Lidl i el que passa pel darrere del cementeri. El pas soterrat per evitar l’Eix de l’Ebre (C-12)  va fer que s’haguessin de construir dues petites rotondes (una a cada costat) Per aquest punt és freqüent que passin vehicles de la brigada municipal, ja que el magatzem es troba al polígon de les Tosses i és una bona drecera per arribar a Amposta. El conductor d’un dels vehicles del parc municipal (un petit camió de serveis), sembla ser que té grans dificultats per fer el gir que toca i evita fer la circumval·lació.
Personalment em sembla un al exemple tractant-se d’un vehicle que pertany al propi Ajuntament d’Amposta i que haurien de ser els primers en tenir cura del seu comportament. Que la policia municipal no els multi no els dóna dret a fer el que els hi vingui de gust.
Què passaria si tothom fes el mateix?

ACTUACIÓ CASTELLERA AL PERELLÓ (14-04-2013) III
















La resistència de la Monarquia

Tret d'en dues breus ocasions, l'Estat constitucional espanyol no ha deixat de ser una Monarquia en els últims 200 anys llargs de la nostra història. Únicament en alguns mesos de la dècada dels 70 del segle XIX i en alguns anys de la dècada dels 30 del segle XX l'Estat espanyol va assumir la forma de república. La història constitucional d'Espanya ha estat, doncs, gairebé en la seva integritat la història d'un Estat monàrquic.
Ho ha estat de manera singular, ja que entre regències i dictadures militars han estat nombrosos els anys en què el cap de l'Estat no ha sigut un rei. A més, dels quatre monarques que efectivament han regnat des de començaments del segle XIX, dos van morir a Espanya, Ferran VII i Alfons XII, i dos més a l'exili, Isabel II i Alfons XIII. La línia successòria es va trencar el segle XX al passar a ocupar la Corona, després d'Alfons XIII, el rei Joan Carles i no el seu pare, Joan de Borbó.Això vol dir, doncs, que en les relacions entre la societat espanyola i la Monarquia hi ha continuïtat i discontinuïtat. La societat espanyola no ha estat capaç d'organitzar-se políticament de manera estable sense la Monarquia. Però la presència d'un rei com a cap de l'Estat ha sigut, en general, molt pertorbadora per a la societat espanyola. Si deixem de banda Alfons XII, que va passar pràcticament desapercebut, l'executòria dels altres tres monarques previs a l'actual -Ferran VII, Isabel II i Alfons XIII- va ser desastrosa, i entre tots van acabar esgotant el dipòsit de legitimitat de la dinastia.
La Monarquia, tant quan el cap de l'Estat ha sigut un rei com quan ha sigut una regent o bé un dictador militar, no ha contribuït a resoldre els problemes de modernització política i constitucional que havia d'afrontar la societat espanyola. Ha sigut, ben al contrari, un obstacle, el famós obstacle tradicional, per donar-hi resposta.
I malgrat això s'ha mantingut. Mentre als altres països europeus, tret dels nòrdics, l'arribada del sufragi universal va posar fi a la monarquia d'una manera definitiva i irreversible, a Espanya no va ser així. Les dues primeres expressions del sufragi universal -la del masculí exclusivament el 1869 i la de l'autènticament universal el 1931- van posar fi a la Monarquia. Però per un període breu de temps. En els dos casos hi va haver restauració, cosa que en altres països europeus es va produir en la primera meitat del segle XIX, però no en la segona, i molt menys en el segle XX.
La capacitat de supervivència de la Monarquia espanyola ha estat més que notable. Especialment si es pren en consideració que la pèrdua absoluta de legitimitat de la institució amb la dictadura de Primo de Rivera coincideix amb l'avanç a tot Europa de la democràcia com a única forma política acceptable, detinguda transitòriament per les dictadures nacionalsocialistes i feixistes. Ningú amb dos dits de seny podia pensar en la restauració d'una Monarquia enmig d'estats democràtics de la mà d'un règim feixista nascut d'una sublevació militar contra una República democràtica després d'una espantosa guerra civil en l'últim quart del segle XX. I, no obstant, és el que va passar.
Aquesta perspectiva mereix no ser perduda de vista. La societat espanyola fins al moment no ha sabut prescindir de la Monarquia en la seva organització constitucional. Ni tan sols en l'època de Franco. Les Leyes Fundamentales eren qualificades com a Leyes Fundamentales del Reino. I la successió en la posició de cap de l'Estat ocupada pel general Franco era monàrquica amb l'ordre regular de successió característic de la Monarquia espanyola una vegada instaurada la Corona en la persona d'un rei. És una conjectura, però, segons la meva opinió, l'horitzó monàrquic va ser una peça essencial en la prolongació de la dictadura franquista.
Ara mateix la Monarquia es troba en un moment difícil i es comença a especular amb la possibilitat d'una transició cap a la República. ¿És raonable pensar en un desenllaç d'aquesta naturalesa? ¿Està disposada la societat espanyola a prescindir de la institució monàrquica, cosa que implicaria l'obertura d'un procés constituent sense més límits que els que suposa la nostra pertinença a la Unió Europea?
Les condicions per fer el pas són presents. La societat espanyola d'aquesta segona dècada del segle XXI està incomparablement més ben preparada que la del 1931 per alliberar-se d'inèrcies del passat i ser protagonista amb raonables expectatives d'èxit d'un autèntic procés constituent. Un procés constituent que sigui expressió política de l'Espanya democràtica, que fins ara no hem conegut en la nostra història.
Ja ho veurem.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

dimecres, 17 d’abril del 2013

TUPINADA A VENEÇUELA?

Si m’he de pronunciar sobre si crec que a Veneçuela hi va haver tupinada a les eleccions presidencials del passat diumenge, la meva resposta és afirmativa.
Evidentment no tinc cap prova del que estic dient, simplement és una intuïció una vegada vistos els fets que van passar.  
L’ajustada victòria del candidat oficial Nicolás Maduro en front al rival opositor Henrique Capriles per poc més d’un punt de diferència és molt poc marge per a que l’oposició no tingui el dret a que es torni a fer el recompte de vots.
Si a qualsevol país de la UE es donés un resultat tant ajuntat, de segur que ningú els posaria en dubte, igual com ha passat més d’una vegada als EE.UU. Però estem parlant de Veneçuela...
La ràpida presa de possessió de maduro fa que els sospites es facin més grans. Per què tanta pressa? I que el cap de l’exèrcit surti amenaçant, també em sembla una mesura de pressió cap els responsables de l’escrutini electoral.
No sé si heu vist els gràfics oficial que ha donat la televisió pública veneçolana. Patètics. La paupèrrima victòria es converteix per la llei del barliqui-barloqui en una àmplia avantatja del partit que va ser de Chávez.
I que consti que no em decanto per ningú. Tots dos candidats em semblen massa populistes. No concebo a cap candidat d’aquí amb un vestit que portés la bandera (ja sigui l’espanyola, ja la catalana) Un imagineu a Mas o Junqueras amb un xandall amb els colors de la senyera. A Veneçuela sembla que és força corrent. Aquí, com a molt, Felipe González anava amb una americana de pana que el feia més proper al seu electorat, però res més.
L’auto proclamat president Nicolás Maduro, hereu de Chávez, representa, des de el meu punt de vista, un partit de difícil qualificació. Cal recordar que abans de guanyar les primeres eleccions Chávez va donar un cop d’estat contra un règim legal. Des d’una posició d’esquerres em costa assimilar una situació així.
Per l’altra banda, Capriles representa a la dreta dels terratinents i la burgesia veneçolana; d’aquells que sempre han volgut manar i tenir sotmès el seu poble.
Davant el dilema a qui votar, quasi segur que m’hauria abstingut; encara que mai es pot dir que, finalment, no m’hagués decantat cap a un dels dos.
Mireu, acabaré amb una anècdota. Un dels cosins de França és socialista militant. Fa uns anys van disputar-se la presidència de la República el candidat dretà Chirac i l’ultradretà Le Pen. Què fer? Va votar a Chirac per evitar que a França s’instaurés un règim xenòfob. Ho enteneu veritat?