Tret d'en dues breus ocasions, l'Estat constitucional espanyol no ha
deixat de ser una Monarquia en els últims 200 anys llargs de la nostra
història. Únicament en alguns mesos de la dècada dels 70 del segle XIX i
en alguns anys de la dècada dels 30 del segle XX l'Estat espanyol va
assumir la forma de república. La història constitucional d'Espanya ha
estat, doncs, gairebé en la seva integritat la història d'un Estat
monàrquic.
Ho ha estat de manera singular, ja que entre
regències i dictadures militars han estat nombrosos els anys en què el
cap de l'Estat no ha sigut un rei. A més, dels quatre monarques que
efectivament han regnat des de començaments del segle XIX, dos van morir
a Espanya,
Ferran VII i
Alfons XII, i dos més a l'exili,
Isabel II i
Alfons XIII. La línia successòria es va trencar el segle XX al passar a ocupar la Corona, després d'
Alfons XIII, el rei
Joan Carles i no el seu pare,
Joan de Borbó.Això
vol dir, doncs, que en les relacions entre la societat espanyola i la
Monarquia hi ha continuïtat i discontinuïtat. La societat espanyola no
ha estat capaç d'organitzar-se políticament de manera estable sense la
Monarquia. Però la presència d'un rei com a cap de l'Estat ha sigut, en
general, molt pertorbadora per a la societat espanyola. Si deixem de
banda
Alfons XII, que va passar pràcticament desapercebut, l'executòria dels altres tres monarques previs a l'actual -
Ferran VII, Isabel II i
Alfons XIII- va ser desastrosa, i entre tots van acabar esgotant el dipòsit de legitimitat de la dinastia.
La
Monarquia, tant quan el cap de l'Estat ha sigut un rei com quan ha
sigut una regent o bé un dictador militar, no ha contribuït a resoldre
els problemes de modernització política i constitucional que havia
d'afrontar la societat espanyola. Ha sigut, ben al contrari, un
obstacle, el famós obstacle tradicional, per donar-hi resposta.
I
malgrat això s'ha mantingut. Mentre als altres països europeus, tret
dels nòrdics, l'arribada del sufragi universal va posar fi a la
monarquia d'una manera definitiva i irreversible, a Espanya no va ser
així. Les dues primeres expressions del sufragi universal -la del
masculí exclusivament el 1869 i la de l'autènticament universal el 1931-
van posar fi a la Monarquia. Però per un període breu de temps. En els
dos casos hi va haver restauració, cosa que en altres països europeus es
va produir en la primera meitat del segle XIX, però no en la segona, i
molt menys en el segle XX.
La capacitat de supervivència de la
Monarquia espanyola ha estat més que notable. Especialment si es pren en
consideració que la pèrdua absoluta de legitimitat de la institució amb
la dictadura de
Primo de Rivera coincideix amb l'avanç a tot
Europa de la democràcia com a única forma política acceptable, detinguda
transitòriament per les dictadures nacionalsocialistes i feixistes.
Ningú amb dos dits de seny podia pensar en la restauració d'una
Monarquia enmig d'estats democràtics de la mà d'un règim feixista nascut
d'una sublevació militar contra una República democràtica després d'una
espantosa guerra civil en l'últim quart del segle XX. I, no obstant, és
el que va passar.
Aquesta perspectiva mereix no ser perduda de
vista. La societat espanyola fins al moment no ha sabut prescindir de la
Monarquia en la seva organització constitucional. Ni tan sols en
l'època de
Franco. Les Leyes Fundamentales eren qualificades com a
Leyes Fundamentales del Reino. I la successió en la posició de cap de
l'Estat ocupada pel general
Franco era monàrquica amb l'ordre
regular de successió característic de la Monarquia espanyola una vegada
instaurada la Corona en la persona d'un rei. És una conjectura, però,
segons la meva opinió, l'horitzó monàrquic va ser una peça essencial en
la prolongació de la dictadura franquista.
Ara mateix la
Monarquia es troba en un moment difícil i es comença a especular amb la
possibilitat d'una transició cap a la República. ¿És raonable pensar en
un desenllaç d'aquesta naturalesa? ¿Està disposada la societat espanyola
a prescindir de la institució monàrquica, cosa que implicaria
l'obertura d'un procés constituent sense més límits que els que suposa
la nostra pertinença a la Unió Europea?
Les condicions per fer el
pas són presents. La societat espanyola d'aquesta segona dècada del
segle XXI està incomparablement més ben preparada que la del 1931 per
alliberar-se d'inèrcies del passat i ser protagonista amb raonables
expectatives d'èxit d'un autèntic procés constituent. Un procés
constituent que sigui expressió política de l'Espanya democràtica, que
fins ara no hem conegut en la nostra història.
Ja ho veurem.
Javier Pérez Royo
Catedràtic de Dret Constitucional
