divendres, 24 de maig del 2013

Ley Wertedero

Nuestro ministro de Educación, muy educadamente, nos presentaba ayer tras consejo de ministros la nueva ley Wert, que acababa de recibir el visto bueno de nuestro pío gobierno al completo. Mi querido José Ignacio, de quien ya he escrito tanto que lo considero mi más elaborado personaje, como pueda ser Marlowe para Chandler, o Platero para JRJ, mi querido José Ignacio, decía, nos inyectó a los españoles un dato en vena sobre la importancia que tiene para él la educación: “El 40% de los alumnos de 15 años ha repetido, al menos, un curso, y hay medio millón de alumnos repitiendo que cuestan 2.500 millones de euros al sistema”. Eso nos ha dicho.
O sea, un repetidor, un estudiante incompetente, nos sale a cinco mil pavos anuales. Me parece barato y sostenible. Un ministro incompetente nos sale más caro hasta mensualmente. Por no decir un banquero. Por no decir Miguel Blesa, cuya fianza de 2,5 millones es inferior al bonus de 2,8 millones que se había asignado tras derrumbar Caja Madrid y obligar a todos los españoles a pagar a pachas el iceberg.
Esto de convertir personas en cifras es una costumbre muy pepera. Si hay medio millón de repetidores en España, será, creo yo, que algo falla en el sistema educativo. Porque no me parece a mí que los chicos y chicas españoles nazcan impedidos intelectualmente, y entonces, querido ministro cultural y educativo, lo que falla es el sistema. Falla la cultura y la educación del sistema. Falla la educación y la cultura de nuestros ministros.
No es que estos chicos le cuesten 2.500 millones al sistema. Es que el sistema le roba el futuro a estos 500.000 chicos dedicando a su educación solo 5.000 pavos anuales. Y para colmo, se impone esta política de recortes que mi atildado Wert apoya con entusiasmo. Yo quiero que la educación de una mujer o de un hombre me cueste a mí, a mi país y a mis impuestos más de cinco mil pavos anuales. Es una miseria. Y las suyas son declaraciones de wertedero, il mio caro ministro. La frase de Wert sobre el coste de la educación mal dada sería hasta divertida llevada a la sanidad: “No podemos mantener un sistema sanitario al que solo acuden clientes enfermos. Por tanto, hay que desmantelar la sanidad”. Bueno. No es tan divertido. Basándose en el antedicho axioma, lo están haciendo…
Cuando yo era guapo, irascible y joven, me echaron de un colegio tras protagonizar una feroz pelea contra un docente. Según cuenta la leyenda familiar, ninguno de los otros colegios compostelanos me acogía, dado mi poco perfumado carácter. Al final, mis abnegados padres consiguieron que me aceptara un centro prácticamente de beneficencia (que no público) donde un alto porcentaje de padres firmaba las notas de sus hijos marcando una equis: no sabían escribir. De la escuela pública ni se habló: mis padres querían para mí una educación católica, apostólica y tal.
En el colegio anterior, el de mi expulsión, me habían ofrecido esa educación como Dios manda, que diría mi ministro. Así que llegué al nuevo colegio muy dignamente y aseado. Como era un niño sociable y no poco extrovertido, a la hora del recreo ya estaba conversando alegremente con mis nuevos compañeros. Teníamos diez u once años y hablábamos de sexo.
-¿Y tú cuántos hermanos tienes? -me preguntó un tal Rosendo, bajito y mal alimentado.
-Somos cinco.
-Entonces, tu madre folló cinco veces -me dijo y todo el mundo se rió.
Menos yo.
Yo había recibido una educación como Dios manda.
Agarré el pelo de Rosendo y empecé a golpearle la cabeza contra la esquina de un escalón. La nuca, concretamente. Los demás contertulios me intentaban separar pero eran incapaces. La ira posee una musculatura muy recia. Por eso es más difícil crear belleza que destruirla. Cuando recuerdo aquella escena, todavía siento pavor de mí mismo. En serio. Escribiendo esto, me tiembla ligeramente el pulso. No estoy de pose. Tengo que corregir muchas erratas porque mis dedos violentos equivocan la tecla a la que golpear. Desde entonces, desde aquel día, de hecho, pierdo todas las peleas. Estuve tan cerca de matar, aquel día, que me aterroriza más hacer daño a que me lo hagan. Nunca golpeo lo suficientemente fuerte a nadie, por mucho que me estén golpeando a mí. Cuando quiero ganar alguna pelea, llamo a mis hermanos, que son una banda de borricos pero tienen la suficiente delicadeza como para no matar a nadie.
Te cuento esta chorrada, mi querido Wert, porque es una anécdota que me vuelve a la cabeza cada vez que repaso los preceptos de tu nueva ley educativa. No sé por qué será. Pero me da la impresión de que deberías añadir un anexo, a dicha ley, para eliminar de los colegios las esquinas de los escalones. Pueden ser muy peligrosas, si vamos educando a los chicos del futuro como Dios manda.

dijous, 23 de maig del 2013

EL CARREFOUR NO REOBRIRÀ A AMPOSTA

A pesar de que el sinyo ancalde es reunís amb els representants de Carrefour per a mirar d’arribar a un acord per a que supermercat es repensés marxar d’Amposta, el cert és que la cadena francesa abandonarà definitivament la nostra ciutat. Per tant, podem arribar a dues conclusions:
 
1a.- Que el sinyó ancalde no v arribar a reunir-se amb els responsables de Carrefour o
2a.-  Que si hi va haver algun tipus de negociació, va ser un rotund fracàs. 
 
Per anar a treballar a Tortosa hi passo tot just per davant, tan a l’anada com a la vinguda. Pel matí, un petit grup d’extreballadors es venen reunit al costat des del primer dia. Fa uns dies, hi vaig veure dos camions de gran tonatge a la part del darrere. Evidentment no hi estaven carregant res, sinó tot el contrari: carregant. I si passes a peu pel costat, es pot veure com uns operaris estan desmantellant totes les instal·lacions. El primer que es pot veure (o millor dit, que no es veu) són els rètols del pirulí i fins i tot estan desballestant la benzinera. 
Quan s’hi fan inversions, l’amortització de les mateixes sempre és a llarg termini. De fet hi té molt a veure amb el negoci que s’hi fa. No sé perquè, intueixo que el Carrefour ha perdut diners llargs, perquè ni de bon tros les ha pogut amortitzar en només dos anys de funcionament.
Segons la direcció de la cadena francesa de supermercats, el motiu del tancament es deu a que la direcció del centre comercial, es a dir, Futuro Ciudad Amposta, en dos anys, ha incomplert el contracte que es va signar en el seu dia. Diuen que el Carrefour no disposava de connexió a la xarxa elèctrica i que s’havia d’alimentar mitjançant grups electrògens. També es diu que el Carrefour pagava tota la despesa de llum de la resta de locals del centre comercial. 
 
El Carrefour no pot admetre públicament el motiu real del seu tancament i que no és un altre que la manca de negoci. Si un negoci va vent en popa, difícilment tancarà portes per molts problemes que pugui tenir.
De totes maneres permeteu-me que em mostri escèptic davant d’aquesta situació. Què el problema elèctric després de 2 anys (o dos anys i mig) encara no s’hagi solucionat em sembla una situació totalment inversemblant. Si feu memòria, recordareu que els locals no van voler esperar els permisos i van obrir havent de proveir-se d’electricitat gràcies als grups que hi havia a l’avinguda Aragonesa i que eren visibles a tothom. Després es va dir que s’havia solucionat i, efectivament van desaparèixer. És significativa l’estesa elèctrica que hi ha al llarg del parc del darrere. És que aquella instal·lació no subministra ningú? A propòsit d’aquesta instal·lació elèctrica, no s’hagués pogut soterrar? L’impacte visual en aquella zona, encara que sigui poc utilitzada, és molt gran.
Però el cert és que els dos locals més grans (Electrohiper Europa i el Gran Basar) tampoc estan connectats a la xarxa elèctrica, tal i com ho demostren els dos grups que hi ha al funcionament a la part del darrere.
Com són possibles tantes deficiències? Qui són els veritables culpables de la situació? Imagino que com passa sempre ningú en voldrà tenir la culpa i entre els afectats s’aniran passant la patata calenta.
I una pregunta més: Segons tinc entès l’ajuntament té un termini per a donar la llicència provisional. Encara estem dintre del període màxim de disposar d’una llicència provisional? 
 
Massa temes pendents per a no pensar malament de com s’ha portat la gestió del que tenia que ser el revulsiu econòmic d’Amposta: s’havien de crear 1.000 lloc de treball, recordeu?  

5a FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA IV















COMENTARI REBUT EN RESPOSTA A LA MEVA ENTRADA "QUI ROBA A QUÍ"

Hola Joan, La dinàmica blog no l'ha domino. Nomès volia contestar-te a l'article que vas penjar fa uns dies sobre 'qui roba a qui'. M'agradria donar-te la meva opinió ja que d'aquest tema en tinc certes nocions. Aquí va: Benvolguts, El fet de desconèixer els costos de la gestió dels residus, els diferents serveis que es presten, els requeriments ambientals a l’hora de gestionar de forma correcta una planta de compostatge o un abocador, pot portar a pensar que reciclar és un ‘tongo’ i que les administracions treuen un sucós profit de la bona fe ciutadana. Res més lluny de la realitat. La gestió dels residus és un servei de primera necessitat i requereix establir un sistema per recollir els residus generats a un municipi i tractar-los de forma correcta. No es poden posar al primer barranc que es troba i cremar-los. Contamina l’aire, el subsòl i les aigües freatiques. Pensa que cada persona fa 500 quilos de residus a l’any. Poseu-los al rebedor de casa vostra i sabreu si es necessari o no. I penseu que posar la brossa al barranc de torn de poble és feia alegrement a tot arreu fa només 30 anys. Hem passat de zero en gestió ambiental a tenir unes taxes de recuperació del 55% a nivell comarcal, i fins i tot a 72%, com a Freginals, a l’alçada de Bèlgica i Alemanya. Països que tenen una tradició en aquest sector des dels anys 60. No és com fa 40 anys endarrera, en la època que els materials anaven cars i la mà d’obra anava molt barata. Que quan es feia un objecte era per tota la vida i que es consumia els productes a granel i de proximitat, i la matèria orgànica es compostava al comú o era pels animals. D’aquest model sostenible per necessitat (en algunes mancances a nivell sanitari) , vam passar a un creixement exponencial que va portar molt de progrés, però que de retruc, ha portat molta generació de residus, sobreembalatge de materials, contaminació, etc. En aquest sentit, les administracions han hagut de posar els mitjans necessaris al carrer i les empreses s’han ‘’professionalitzat’’ (poso cometes perquè és un sector complicat). Hi ha contrasentits que no depenen de l’administració local, i aquesta, ha hagut de ballar o barallar-se millor dit, amb les circumstàncies imposades. Per posar només un exemple, a Espanya a diferència d’altres països europeus, quan van aprovar la llei d’Envasos no va ser amb sistema de devolució i retorn (responsabilitat de qui els fabrica) sinó amb sistema integrats de gestió. Model de contenidor groc al carrer i la responsabilitat del ciutadà. Ecoembes i Ecovidrio, tenen molts punts on el sistema grinyola, perquè no s’entén que un mànec d’una granera de plàstic no pugui anar al contenidor d’envasos; no perquè el material no sigui plàstic, sinó perquè no és envàs i no ha pagat un punt verd. Però això que comento no és banal, perquè Ecoembes castiga econòmicament a les administracions pel fet de portar les fraccions d’envasos amb impropis, al•legant dificultats per al seu posterior reciclatge. Qui en treu benefici del reciclatge? La ciutadania. Perquè si no és reciclés encara pagaríem més diners. El problema és que el fet de reciclar és tarifa plana, i paga tant aquell conscienciat com el que no ho està. A més, les taxes d’escombreries no es repercuteixen pel principi de generació. Com més resta generes més hauries de pagar i així no és. Evidentment, hi ha empreses que s’hi dediquen a la valorització dels residus, com empreses que es dediquen a la depuració de les aigües o al trasllat de persones. En el sector dels residus i a àmbit comarcal, no veig competència deslleial, de fet a part de les empreses grans (Fomentos, Urbasers, acciona, etc) també hi ha moltes empreses familiars que es dediquen a la recuperació dels residus (Pellicé, Baix-Mont, Fornós, Forés, i un llarg etc.). En això vull dir que qui s’ha volgut dedicar a aquest món, s’hi dedica i que s’hi hi ha empreses que no han prosperat es que no ho feien bé o no s’han adaptat. Els mitjans que l’administració posa al carrer, sempre són molt qüestionats. Es vol el contenidor a prop però mai davant de casa. Són temes molt viscerals. Si es recull perquè fa soroll si no es recull perquè fa pudor. Es pot triar el sistema que es vulgui, contenidor vorera, en superfície o soterrat o model porta a porta. Aquí es va decidir soterrat per una conjuntura molt concreta. Però es triï el sistema que es triï, els camions són necessaris per recollir els residus (de mitjana passen dos vehicles al dia per nucli i es fan 189.000 aixecades any). De moment, no existeix cap tècnica per teletransportar-los. I la conjuntura de canviar els vehicles va venir no pel canvi de model, sinó perquè els camions de recollida posterior de llavors (2006-2007) arribaven a la seva vida útil que sol ser de 10 anys. És a dir, que igual s’havia de renovar la flota. I recordem que el servei ara és complex, la resta i la orgànica es porta al Mas, però el vidre a Montblanc, els envasos a Constantí i el paper a recuperador local. Que els contenidors i camions tenen la mala costum de necessitar manteniment, que fins i tot sabem el que pesa un contenidor, perquè tenim sistemes de pesatge embarcat per tal de controlar la empresa i saber que facturar a cada ajuntament. També tenim deixalleries a cada poble, sistema de recollida de voluminosos, etc. A la recollida treballen unes 50 persones (entre encarregats, operaris, mecànics i peons). Quan a tractament, a l’abocador (explotació sanitària on s’han de posar argiles, capes geotextils, ximeneies per a la sortida de gasos, plantes de tractament dels lixiviats, etc.) o a la planta d’orgànica (túnels i piles) es realitza amb un equip de 8 persones i entren 27.000T resta i 11.000T orgànica. Tot això té un cost i es procura que sigui el mínim possible. Parlem de rebuts d’escombreries. El cost mitjà de taxa d’escombreries aquí al Montsià es al voltant dels 90 euros. Són diners, no dic que no. Si són tres persones per casa dividit pels 365 dies a l’any són 8 cèntims al dia per persona. Amb 8 cèntims pots llençar el que vulguis quan vulguis. Analitza que et costa un tallat, que et costa l’Adsl o que et costa trucar per telèfon. I a més et puc dir perquè hi ha estudis* que demostren que els costos que tenim aquí són molt més baixos en relació a Catalunya i amb un èxits de recollida que ja voldrien molts. Jo us he descrit tot això des de la perspectiva tècnica. Treballo al CODE i som 5 tècnics en gestió de residus ( gestió, recollides, instal•lacions, educació) per a dues comarques. Si teniu o us ha generat més dubtes estarem encantats en rebreus i explicar-vos ho tot. I espero que amb tot el que us explico serveixi si més no per donar-li una altra perspectiva del tema. *Consulteu estudi taxes d’escombreries: http://www20.gencat.cat/docs/arc/Home/Ambits%20dactuacio/Tipus%20de%20residu/Residus%20municipals/Estudis%20sobre%20residus%20municipals/Estudi%20taxes%20Catalunya_2011.pdf www.code.cat


Merce Mariano Geira