El Fondo Monetari Internacional (FMI)
ha reconegut públicament que es van equivocar amb les mesures econòmiques
que li van fer aplicar a Grècia, suposadament per a sortir de la crisi.
I dic suposadament perquè amb els mesures d’austeritat que els hi van
fer aplicar, estava cantat que anaven directament cap al fons.
Davant de situacions com aquesta jo pregunto:
Per a què serveixen la majoria d’economistes?
No podem saber com pensa cadascú d’ells,
només dels que surten per la televisió o parlen per la ràdio i que solen
ser el més mediàtics: Sala Martin, Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Vicenç
Navarro, Germà Bel...
Segur que els he escoltat més d’una
vegada i també estic segur que la impressió que us heu emportat d’ells
ha estat del més variada, ja que els economistes que us he enumerat anteriorment
representen diverses doctrines econòmiques i, per tant, la seva opinió
sobre l’actual crisi pot arribar a ser del tot divergent.
Dit això (i fixeu-vos el que us vaig
a dir ara), no crec que cap d’ells, ni tan sols un neoliberal com Sala
Martin, estigui d’acord amb la majoria de les mesures que s’han pres
o que volen que s’acabin prenent, com per exemple la revisió dels tipus
de l’IVA. Per tant, una pregunta més: Quins economistes assessoren a la
Troika? Igual són càrrecs de confiança posat a dit perquè són amics dels
qui manen. Ah! Què se’ls hi diu enxufats? D’acord!
Al menys tres dels economistes citats,
estarien d’acord que el que estem patint no es una crisi, sinó una ESTAFA.
I la prova és que ara s’ha reconegut que es van equivocar amb Grècia i
el següent pas serà dir que s’han equivocat en les polítiques que s’han
hagut d’adoptar, en general. La prova és que aquells països que han renunciat
a aplicar-les i que n’han adoptat unes altres pel seu compte, se’n estan
sortit, com per exemple Islàndia.
La meva impressió és que el mal ja està
fet i que costarà molts anys poder tornar a uns nivells raonables de benestar.
Mireu que ja no dic als nivells que teníem l’any 2007, quan va esclatar
la crisi, sinó un nivell aproximat.
Els sacrificis que s’hauran hagut de
fer durant tots aquests anys seran descomunals. Això si, uns molt més que
d’altres. Hi ha famílies que han de passar amb 400 euros al més i a partir
d’aquí seran els serveis socials i les oenegés com la Creu Roja,
Càritas, etc. les que s’ocupin de donar-los l’alimentació bàsica de subsistència.
Però el més trist de tot és que hi haurà molta gent que, desgraciadament
no podran veure el final de la crisi; uns perquè són massa grans per a
sobreviure-la i d’altres perquè, desgraciadament, se’ls hi ha fet impossible
superar-la i han hagut de prendre mesures dramàtiques. Sí, m’estic referint
als suïcidis i fins i tot homicidis.
Evidentment amb entonar el mea culpa
no n’hi ha prou! Els culpables haurien de reconèixer l’engany i assumir
les seves responsabilitats. Primer, dimitir irrevocablement dels seus càrrecs
(independentment si són caps d’estat, ministres o assessors) i l’altra
és retornar al poble tot allò que per culpa d’ells han perdut. I si no
es pot compensar del dany material i moral al propi individu, que es compensi
als seus hereus.
