dilluns, 10 de juny del 2013

AMB UN “MEA CULPA” NO N’HI HA PROU

El Fondo Monetari Internacional (FMI) ha reconegut públicament que es van equivocar amb les mesures econòmiques que li van fer aplicar a Grècia, suposadament per a sortir de la crisi. I dic suposadament perquè amb els mesures d’austeritat que els hi van fer aplicar, estava cantat que anaven directament cap al fons.
Davant de situacions com aquesta jo pregunto: Per a què serveixen la majoria d’economistes?
No podem saber com pensa cadascú d’ells, només dels que surten per la televisió o parlen per la ràdio i que solen ser el més mediàtics: Sala Martin, Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Vicenç Navarro, Germà Bel...
Segur que els he escoltat més d’una vegada i també estic segur que la impressió que us heu emportat d’ells ha estat del més variada, ja que els economistes que us he enumerat anteriorment representen diverses doctrines econòmiques i, per tant, la seva opinió sobre l’actual crisi pot arribar a ser del tot divergent.
Dit això (i fixeu-vos el que us vaig a dir ara), no crec que cap d’ells, ni tan sols un neoliberal com Sala Martin, estigui d’acord amb la majoria de les mesures que s’han pres o que volen que s’acabin prenent, com per exemple la revisió dels tipus de l’IVA. Per tant, una pregunta més: Quins economistes assessoren a la Troika? Igual són càrrecs de confiança posat a dit perquè són amics dels qui manen. Ah! Què se’ls hi diu enxufats? D’acord!
Al menys tres dels economistes citats, estarien d’acord que el que estem patint no es una crisi, sinó una ESTAFA. I la prova és que ara s’ha reconegut que es van equivocar amb Grècia i el següent pas serà dir que s’han equivocat en les polítiques que s’han hagut d’adoptar, en general. La prova és que aquells països que han renunciat a aplicar-les i que n’han adoptat unes altres pel seu compte, se’n estan sortit, com per exemple Islàndia.
La meva impressió és que el mal ja està fet i que costarà molts anys poder tornar a uns nivells raonables de benestar. Mireu que ja no dic als nivells que teníem l’any 2007, quan va esclatar la crisi, sinó un nivell aproximat.
Els sacrificis que s’hauran hagut de fer durant tots aquests anys seran descomunals. Això si, uns molt més que d’altres. Hi ha famílies que han de passar amb 400 euros al més i a partir d’aquí seran els serveis socials i les oenegés com la Creu Roja, Càritas, etc. les que s’ocupin de donar-los l’alimentació bàsica de subsistència. Però el més trist de tot és que hi haurà molta gent que, desgraciadament no podran veure el final de la crisi; uns perquè són massa grans per a sobreviure-la i d’altres perquè, desgraciadament, se’ls hi ha fet impossible superar-la i han hagut de prendre mesures dramàtiques. Sí, m’estic referint als suïcidis i fins i tot homicidis.
Evidentment amb entonar el mea culpa no n’hi ha prou! Els culpables haurien de reconèixer l’engany i assumir les seves responsabilitats. Primer, dimitir irrevocablement dels seus càrrecs (independentment si són caps d’estat, ministres o assessors) i l’altra és retornar al poble tot allò que per culpa d’ells han perdut. I si no es pot compensar del dany material i moral al propi individu, que es compensi als seus hereus.