XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA SÉNIA (FESTA MAJOR) III

Corre, Mariano, corre

David Torres

Siempre que veo una de esas fotos promocionales de políticos en vacaciones haciendo deporte, inmediatamente me viene a la cabeza aquella frase inmortal de Forrest Gump: “Run, Forrest, run!” El presidente dice que para mantenerse en forma piensa correr diez kilómetros diarios y mi amigo Iván Alonso puntualiza que, si es verdad, con un poco de suerte, en una semana ya estará bien lejos. No tendremos tanta suerte porque Mariano corre como piensa, en círculos, igual que un hámster en su noria. Es uno de esos hombres que cree estar de vuelta de todas partes, más que nada porque la Tierra es redonda.
No se entiende muy bien ese empeño de los asesores de imagen por sacar políticos más bien fofos en poses atléticas; no se sabe si quieren vendernos músculos en lugar de ideas o si pretender hundir definitivamente ciertas marcas de zapatillas. A Zapatero le sacaron un reportaje veraniego en el que se deslizaba ágilmente por una playa y ni siquiera proyectaba sombra en la arena. El photoshop logró imprimir entonces una metáfora de levedad, de transparencia, muy acorde con la gestión zapatera, como si hubiera pasado uno de esos huracanes de los dibujos animados en los que todos los desperfectos se acumulan en la siguiente viñeta: Mariano corriendo junto al marido de Ana Pastor, como si hubiera recibido también en herencia, junto con los cuatro o cinco millones de parados, las ganas de salir por piernas. Pero Mariano, indefectiblemente, deja sombra, mucha sombra, y su sombra, como la del ciprés y la del Prestige, es alargada.
Al correr, Zapatero no hace sombra y Mariano ni se mueve del sitio. La paradoja de Zenón aplicada a España viene a decir que pasar de un presidente a otro es como Aquiles intentando adelantar a una tortuga. Aquí los políticos o se estrellan como Carromero o permanecen en dique seco para no estropear la carrocería. Por eso llevamos cuarenta años clavados en el mismo sitio. Mariano lleva la paradoja al límite porque suele caminar de espaldas, de ahí que parezca estar de vuelta de todo. Primero se dedicó a hacer de don Tancredo, quieto, sin respirar, pero poco a poco fue echándose hacia atrás: los años ochenta, los sesenta, los cuarenta, etc. En esa foto promocional, vestido con pantalones cortos, Mariano podría pasar por él mismo con ocho años: nos lo imaginamos perfectamente haciendo la primera comunión con barba y gafas.
El presidente, fiel al tancredismo, corre sin desplazarse del sitio gracias a que el país marcha de culo y contra el viento, siempre hacia atrás, como los cangrejos. A poco de salir de Ribadumia, Mariano ya estaba otra vez en Ribadumia. Igual que en Könisberg, Kant salía dar a un paseo y los lugareños ponían el reloj en hora, Mariano sale a correr y los españoles desempolvamos los calendarios del siglo XIX. No lo dice por modestia, pero entre sus lecturas de verano, aparte del Marca, va a ponerse al día con los Episodios Nacionales.

LA FOTO DEL DIA 20-08-2013

Canadà? 
No el pantà d'Ulldecona diumenge passat.

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 20

UNIÓ I CONVERGÈNCIA. Fixeu-vos bé amb un titular del Periódico d’avui: Unió i Convergència reafirmen la seva unitat... fins al referèndum. Probablement és l’única vegada que ho he vist així, ja que sempre s’ha parlat de Convergència i Unió, però el diari ho ha fet amb tota la intenció per a que es vegi clarament que s’està parlant de les dues formacions i no de la federació que ha governat Catalunya durant la major part del temps des de que es va reinstaurar la Generalitat de Catalunya.

Les desavinences entre les dues formacions, encara que quasi sempre han existit i que si es mantenien junts era per pura conveniència de les dues formacions (potser de Unió més que de Convergència), en els darrers temps s’han evidenciat encara més fins al punt que la fragmentació de la federació és, ara per ara, molt més que una possibilitat.

Unió, el partit més històric de la formació, és molt menys sensible a la independència de Catalunya que el de Mas i Pujol. En aquest punt està molt més a prop del PSC i, com aquest, vol una consulta legal i està a favor d’una Catalunya integrada dintre d’una Espanya federal.

No sé ho sabeu, allà per l’any 1995 em vaig apropar a Iniciativa per Catalunya quan començava a ser també Verds. Fins i tot vaig presentar-me a les eleccions municipals que es van fer aquell any de número 2 a Amposta pel darrere de Anselmo Cano. Va ser una cosa puntual, potser guiat més per un crisi d’identitat que una altra cosa. Bé, dit això us he de dir que, en aquella època, Anselmo Cano ja es mostrava clarament favorable a una hipotètica entesa entre el PSC i UDC. Però el partit de Duran i Lleida a l’hora d’anar de la ma d’algú, fins ara sempre ha preferit Convergència, potser perquè li dóna moltes més garanties de poder que no els socialistes. I això significa càrrecs i els càrrecs porten diners igual a les seves butxaques com a les arques del partit.

RUBALCABA. Ahir us parlava de que el PP vol portar als tribunals al Secretari d’Organització del PSOE Oscar López per afirmar que el PP tenia una caixa B. Ara ha estat Rubalcaba qui ho ha dit, desafiant així els populars. Evidentment costa més portar davant el jutge el màxim responsable d’un partit i diverses vegades ministre que a un dirigent poc conegut fora del seu propi partit. Jo crec que s’hauria de fer una campanya promoguda per la resta de partits de l’arc parlamentari denunciat l’existència d’aquesta caixa B, ja que com quasi tothom sospita, l’existència de la doble comptabilitat va permetre al PP no jugar net durant diverses dècades o el que és el mateix, fer trampes buscant el benefici electoral que els tornés al poder després de perdre’l per les mentides d’Aznar i els seus ministres de l’època.

Què significa per al nostre territori el fet de que el PP hagi tornat al govern? L’amenaça més que segura d’una altre PHN. Ja sé que governs catalans també han estat transvasistes, però quan més perill hi ha hagut de buidar l’Ebre és quan a Madrid ha governat el PP.     

CASTELLERS. Durant els darrers dies s’ha tornat a posar en entredit la seguretat dels castellers perquè hi ha hagut dos accidents: un patit per la colla Castellers de la Vila de Gràcia i l’altre pels Xiquets del Serrallo; el primer bastant pitjor que el segon.   

Avui mateix, un metge de la Coordinadora de Colles Castelleres deia  que fa temps que s’està estudiant una mena de teixit intel·ligent que es pugui activar automàticament o no per a protegir les cervicals dels castellers. Si agafem per exemple els cotxes, ens en adonarem que cada vegada més s’estan posant més sistemes de seguretat passiva i més sofisticats amb la finalitat d’evitar al màxim els accidents greus. Però no per això han deixat d’haver-ne.

Certament els castells és una activitat de risc, però molt menys que l’alpinisme, l’automobilisme, el motociclisme i fins i tot d’altres deports que, a la vista, poden semblar molt menys perillosos. Accidents amb morts i ferits greus poden passar sense sortir de casa. I si visquéssim amb aquest pensament, sortiríem al carrer amb tot tipus de precaucions i sense poder gaudir de la vida ni un sol instant.

ACCIDENT. I parlant d’accidents i de seguretat passiva, ara el jutge que instrueix les diligències per l’accident del tren de Santiago de Compostel·la, ha imputat també als responsables d’Adif. O sigui que el maquinista ha deixat, als ulls de la justícia, l’únic responsable de la mort de quasi 80 persones. Ja anava sent hora que algú veies una mica clar en aquest cas.