 | |
| La plaça Major de Massanet de Cabrenys. |
Fins després de la mort del dictador i les
primeres fases de la feble democràcia, no començaren a tenir consciencia de la
nostra veritable identitat catalana.
Fins llavors i tal com volia el règim,
Catalunya no deixava de ser una regió d’Espanya, calia sentir-se espanyol allà
on anàvem o estàvem i ens identificava l’ensenya nacional i l’himne amb la
lletra cursi de José María Pemán. Què hi farem!
Però aviat van començar les primeres
reivindicacions sobiranistes: Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia –era el
lema repetit i desitjat constantment-. Encara que per a la majoria de joves
d’aquella època, la frase en qüestió era un misteri que no l’acabàvem de
comprendre del tot. Llibertat, en certa manera ho teníem clar, era el poder fer
el que fins llavors estava prohibit: votar,
poder comprar revistes pornogràfiques, afiliar-nos a un sindicat, anar a veure
pel·lícules on sortien culs i mamelles o la Trastienda on el cons nu de María
José Cantudo es reflexava al mirall... Amnistia? Algú havia escoltat abans
la paraula? Jo no. La pronunciàvem perquè intuíem devia de ser una cosa bona,
com la majoria de novetats que se’n obrien constantment davant els nostres
ulls. Finalment ens preguntàvem que seria l’Estatut d’Autonomia, però quasi
ningú encertava que significava més
autogovern per a Catalunya i havia de comportar l’arribada d’una persona gran
en tots els sentits: ferm en les seves conviccions, vell i alt. Em refereixo es
clar, a Josep Tarradellas, aquell que ara dóna nom a places i avingudes i que
passarà a la història per una frase de 3 paraules: Ja sóc aquí!
De sobte, la meva vocació catalanista era tant
gran que vaig arribar a portar barretina pel carrer i una pinta a la butxaca amb
els colors de la senyera. La senyera, quin altre descobriment! Fins llavors
només havia estat una bandera catalana i l’havíem vist en comptades ocasions i
quasi que de forma clandestina.
Tant catalans ens sentíem que, d’haver pogut,
ens hauríem deixat a casa o potser millor estripat el nostre DNI on es podia
veure la bandera de la unitat pàtria o l’estanquera com li deia el meu amic el
vinarosenc Antoni Fabregat. Un altre
amic, Conrado Pons deia que la
bandera espanyola era la meitat d’una senyera, però que per falta d’espai
l’havien deixat així...
Han hagut de passar més de 35 i finalment per
descobrir que, efectivament, l’estendard nacional d’Espanya deriva de la nostra
entranyable senyera. Qui m’ho havia de dir! I quanta raó tenia el meu amic Conrado, encara que ell no ho sabés.
Em vaig assabentar en llegir un article de Silveri Pérez Zarco publicat a Diari de
Tarragona sot el títol de Vuelve el no es
esto, no es esto. L’autor explica que una bona part dels símbols que els
espanyols consideren o han considerat tan seus, tenen un origen català, com per
exemple la bandera Espanyola (un, dos tres, responda otra vez...)
Quan el rei Carles III va encarregar al
llavors Ministre de la Marina que busqués un distintiu per identificar els
vaixells de l’Armada que fos fàcil de divisar i diferent del que usaven les
altres nacions, el ministre, li va mostrar diversos dissenys i, entre tots, el
monarca va optar pel que, anys després, es convertiria en la bandera nacional.
Només va caler retallar la senyera i engrandir-la una mica per a deixar-la tal
com la coneixem: de les quatre barres al barrut, tal com cantava la Trinca...
La gran heroïna espanyola és, sense cap mena
de dubte, Agustina d’Aragó, segons el règim, model de valentia, patriotisme i
d’altres virtuts (suposo) Nascuda a Barcelona, Agustina Saragossa (nom del tot
premonitori) es va casar amb Joan Roca Vilaseca, un militar català nascut a
Maçanet de Cabrenys i que va ser destinat a Saragossa durant la guerra del
Francès. La resta de la història ja la coneixeu...
La pesseta, avui tan enyorada per molts, va ser
la moneda de curs legal a Espanya durant més de 130 anys. El seu creador, allà
per l’any 1868, fou Laureà Figuerola, Ministre d’Hisenda durant el regnat d’Isabel
II, a partir de la peça catalana;
d’aquí el diminutiu de pesseta.
Però l’essència de l’espanyolisme més recalcitrant
i que té també més de 100 anys de vida és el Real Madrid. El club amb qui la Marca España va confiar per a que la
representés internacionalment, va ser fundat pels germans catalans Padrós i
Rubió.
Com tantes i tantes vegades s’ha intentat, el
ministre Wert ens vol espanyolitzar, però hem estat nosaltres, els catalans els
que, sense que els castellans se’n adonessin, els hem estat catalanitzant-los
durant segles, encara que a la pràctica no hagi servit pràcticament de res. Ells s’ho perden!
