AI, AI, AI…

(Comentari escrit abans de la Diada) 
 

S’ha refredat la bona sintonia entre CiU i ERC durant els darrers dies?

Segons el diari Ara, la passada setmana a Madrid, s’haurien trobat Mariano Rajoy i Arturo Mas. El contingut de l’entrevista no ha transcendit, però tot indica que Rajoy li hauria avançat a Mas la resposta oficial que li donarà a la petició que li va fer el President Català sobre la consulta que es vol organitzar per a l’any vinent. Evidentment, la resposta, com s’esperava, va ser negativa i, per tant, una consulta legal no es podrà fer.

Aquest fet va ser el causant de les declaracions que va fer dijous el President de la Generalitat sobre que si no es pot fer la consulta el proper any, al final de la legislatura es convocarien unes eleccions plebiscitàries, es a dir, tots els partits haurien de mostrar les seves cartes sobre si són partidaris de que Catalunya esdevingui un estat independent o no.  

Aquest fet no ha agradat gens a ERC que, en boca del seu vicepresident, el rapitenc Lluís Salvadó (el Patacó), va dir que el seu partit no té pla B i en tot cas, el pla A, el B i el C, passen tots per fer la consulta l’any 2014.

Efectivament ERC té aquest como a únic objectiu i per aconseguir-ho donaran suport a Mas encara que això signifiqui trencar amb tots els seus principis. Vull recordar que fa uns anys presumien de tenir les mans netes. En aquests moments dubto que les tinguin tant impol·lutes com deien, ja que quan es dóna suport a un partit que està imputat pel cas Palau (fins i tot té la seu embargada) i posa totes les traves que pot per a que Mas no hagi de donar explicacions al parlament. Ah! Què ja va donar-ne? Mas i Rajoy i Rajoy y Mas, tanto monta, monta tanto... O sigui, em dóna igual el que van dir en seu parlamentària com si no haguessin ni acudir a dir res.

Però es clar, si ara Mas trenca el pacte i no s’atreveix a fer el referèndum l’any vinent, la fidelitat que fins ara li ha demostrat ERC deixarà d’existir i, per tant, també seria possible que acabessin per fer caure l’actual govern català.

Es possible que hi puguin haver eleccions anticipades un altre cop? Personalment no ho crec, ja que penso que, finalment ERC acabarà acceptant el pla de Mas (igual com va passar amb la prorroga dels pressupostos), però puc estar equivocat.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. ACTUACIÓ PARC DELS XIRIBECS IV

Banderes i llibertat d'expressió

Marc Carrillo, catedràtic de Dret Constitucional (UPF)

L'exhibició de banderes en l'espai públic no és una altra cosa que la manifestació dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d'expressió. A l'Estat democràtic això no només és vàlid respecte a les banderes oficials, sinó també per a qualsevol altra que simbolitzi la posició política o de qualsevol altra mena de qui mostra l'estendard. Des d'una posició liberal sempre desitjable cap al respecte, aquest mateix Estat democràtic ha de donar cobertura a l'expressió de símbols de naturalesa política diversa, incloent-hi aquells tan miserables i d'infaust record històric com són, per exemple, l'esvàstica nazi o la bicolor amb l'àguila de la bandera franquista. L'únic límit és que els seus exhibidors no afegeixin a la mostra de les seves conviccions la pràctica de la violència.
SÓN ELS SEUS autors els que s'expressen davant la societat i, conseqüentment, aquesta n'ha de prendre nota de la manera que consideri més oportuna. Un bon referent jurisprudencial el constitueix la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units. Aquest va invalidar les lleis de la majoria dels estats que prohibien la profanació de la bandera federal, ja que la crema del símbol nacional era una conseqüència més de la llibertat d'expressió reconeguda a la Primera Esmena (la primera d'altres decisions del mateix estil va ser la sentència 491 US 397, del cas Texas contra Johnson, l'any 1989).
Però un portaveu polític de l'actual majoria governant a Espanya, després de lamentar que joves del seu partit apareguessin fotografiats amb la bandera franquista, ha afegit que són igual de reprovables les actituds dels que exhibeixen la bandera tricolor republicana -considerant que aquest símbol és inconstitucional- i ha arribat a l'argument següent: «Les conseqüències de la República van portar un milió de morts». L'obscenitat tant de l'equiparació del símbol republicà amb la bandera de la dictadura franquista com d'aquesta valoració de la Segona República conviden a una doble reflexió, jurídica la primera i històrica la segona.
La primera. Mostrar aquesta bandera és una expressió de pluralisme ideològic i llibertat d'expressió, garantits per la Constitució del 1978. No pot ser inconstitucional mostrar la bandera vermella, groga i morada, símbol oficial d'un règim basat en el principi de la sobirania popular que va ser enderrocat per un aixecament militar seguit d'una guerra civil, a la qual va succeir una dictadura de 40 anys. El Tribunal Constitucional ha assenyalat: «La llibertat ideològica (¿) no s'esgota en una dimensió interna del dret a adoptar una determinada posició intel·lectual davant la vida (¿). Comprèn, a més, una dimensió externa d'agere licere (llibertat de fer), d'acord amb les pròpies idees sense patir sanció o demèrit» (sentència 120 /1990). No s'ha d'oblidar que les anomenades Lleis Fonamentals del franquisme van ser expressament derogades per la Constitució del 1978, que és la norma que ara garanteix el dret a mostrar l'ensenya republicana i la franquista. Perquè la forma de govern dissenyada per la Constitució es basa en el pluralisme polític i la llibertat ideològica, que donen cobertura jurídica a l'expressió d'opcions polítiques i règims diferents o alternatius, sempre que es manifestin amb una renúncia expressa a la violència.
LA SEGONA. Més enllà de la legalitat no qüestionada dels símbols oficials vigents, les institucions democràtiques i els seus representants no haurien d'ignorar que n'existeixen altres que formen part de la història democràtica. La Segona República és l'únic referent democràtic tangible del sistema polític actual en l'accidentat procés de construcció de l'Estat espanyol contemporani. Un règim que, amb llums i ombres, es va fonamentar en una Constitució avançada en el seu temps, basada en el sufragi universal, un sistema de llibertats fins llavors desconegut en un país endarrerit i llastat pel caciquisme, una Església catòlica profundament reaccionària i una monarquia corrupta. Un règim que va establir les bases per al reconeixement de la pluralitat nacional dels pobles ibèrics, garantint en el curt període que va durar l'autonomia política de Catalunya i el País Basc; que va assegurar la separació de l'Església de l'Estat, així com el dret de sufragi de la dona, l'ensenyament laic i la reforma de la propietat de la terra per compatibilitzar la llibertat amb la igualtat.
La bandera tricolor és un símbol democràtic d'aquell projecte de modernització que l'Espanya negra va truncar. I la democràcia institucionalitzada per la Constitució del 1978 deu molt als referents republicans. Que no sigui oficial no n'impedeix l'exhibició.

MÉS ANÈCDOTES DE LA DIADA

DIR-SE ESPAÑOL A CATALUNYA

Normalment no hauria de passar res ja que, encara que sigui en casos comptats, hi ha toponímia que inclou aquest mot, com per exemple la Torre de l’Espanyol, a la Ribera d’Ebre o el barri Espanyol a Sant Carles de la Ràpita o el mateix club de futbol, el Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona.

Bé, dit això us explicaré una anècdota que m’han contat aquest matí. Poseu-vos en situació. Dia 11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya. Les comarques del Baix Ebre i el Montsià reben un gran nombre de visitants atenent les demandes dels organitzadors de la Via Catalana. Alguns d’ells venen amb l’entrepà sota el braç o s’apunten a la paella que s’organitza a les Cases d’Alcanar, però un bon nombre reserven plaça als molts de restaurants que hi ha a la zona, majoritàriament a l’Ametlla de Mar, l’Ampolla i la Ràpita.

Els amics d’un conegut meu (que és qui m’ha h explicat) decideixen reforçar els trams de la Ràpita, però es desperten tard i la tarda del dia 10 es posen a buscar restaurant. Davant la negativa que reben com a resposta de tots els restaurants als que van trucar per tenir-ho complet, van decidir sol·licitar l’ajuda del seu amic.

Aquest, que és una persona molt conegut i ben relacionat, truca a diversos restaurants obtenint la mateixa resposta: h tenim complert. Abans de donar-se per vençut, fa un darrer intent.

-Restaurant Español, diguem.

-Què tindria una taula per a 4 o 5 persones per a dinar demà?

-Sí, cap problema. A quina hora vindrien?  

Després d’això un no pot deixar de pensar que, tal vegada, un dia com aquest d’exaltació nacional pels quatre costats, portar el nom d’Español, d’entrada és un condicionant per a que te’l saltis quan estàs buscant restaurants a la Ràpita. O no? 

 

BOUS A LA VIA CATALANA? 

El que ara us vaig a explicar és un fet que no va arribar a passar, però que va estar al cap de la persona que m’ho va explicar.

Com acostumo a fer, no donaré noms, però si dic que es tracta d’un jove ramader de vacum ampostí, molts de vosaltres ja sabreu a qui m’estic referint.

Passada la festa de la Diada i després de veure (i gaudir) la portada de diari Ara del dia 12, la ressaca de la Via Catalana encara estava present en mi. Així, quan vaig anar al quiosc a buscar el Punt Avui que ens arriba gratuïtament a la colla castellera i, mentre parlava de la magnífica portada que l’Ara va publicar, va entrar aquest jove ramader i va ficar-se en la nostra conversa.

Dirigint-se a mi em va dir:

-Saps què volia fer jo per la Diada? Treure a la mansa i portar-la a la cadena per a reivindicar que els bous també formen part de la cultura catalana.

Els que esteu familiaritzat en els temes taurins, sabeu que tots els ramaders tenen bous mansos per a que els ajudin a dirigir els ramats. Aquests bous (castrats i per tant, han perdut la bravura) són els que en castellà s’anomenen cabestros (imagino que us sonarà si seguiu els encierros de San Fermín) Però el que és més estrany és que ho sigui una vaca.

Aquesta anècdota (que repeteixo, no es va produir) a un altre indret de Catalunya seria una raresa, però no a Amposta ni a bona part del delta on, la festa dels bous és un dels actes més tradicionals que es fan durant la festa major.

Segurament recordareu la controvèrsia que va crear el disseny d’unes camisetes que van fer membres de l’ANC de Deltebre on es combinava l’estelada amb el toro.

Però si, efectivament, els bous formen part de la cultura catalana, també la jota és una de els nostres tradicions més populars. Pregunteu-ho sinó a Ulldecona, Alcanar o a d’altres punts de les Terres de l’Ebre. Durant els actes de preparació de la Via, els rapitencs se’n van encarregar de reivindicar-la com a tal.